Em permetreu que hui parle
del tancament de la radiotelevisió pública valenciana, i voldria fer-ho des
d’un punt de vista sociolingüístic. Hi ha, almenys, tres preguntes que ens
hauríem de fer: què suposa tindre una radiotelevisió pública, quin impacte té
en el sistema comunicatiu propi i en quina mesura RTVV ha afavorit el procés de
normalització i la vertebració del territori. Són tres preguntes complexes que demanarien
una resposta àmplia. Si voleu, en debatem de manera més extensa en una altra
ocasió.
En primer lloc, caldria
apuntar que la radiotelevisió pública naix amb l’objectiu general de treballar
per als ciutadans. Es tracta d’un servei públic que, en aquest cas, busca informar
de la realitat des d’ací, des d’un punt de vista valencià. La importància rau
en el fet que les televisions generalistes no poden arribar —ni volen en molts casos— a explicar el que ocorre
al nostre territori. La radiotelevisió pública ha de ser, per definició, de proximitat.
I s’ha de preocupar per posar en el focus del debat els interessos dels
valencians. Sembla evident que no es pot explicar el mateix, ni de la mateixa
manera, des de Madrid que des de València. Som nosaltres mateixos el qui ens
hem d’explicar. Significa, al meu parer, la maduresa d’un poble, autosuficient
i modern.
Quant a la segona pregunta,
la creació d’RTVV va suposar, ni que siga mínimament, la gestació d’un sistema
comunicatiu propi. Com han apuntat els treballadors en les últimes hores, amb
el tancament de la ràdio i la televisió públiques valencianes mor el ja dèbil sector
audiovisual del nostre territori, colpejat doblement per la inacció —o per mala acció— del Consell, d’una banda,
i per la situació econòmica, de l’altra. Estem parlant de les productores en
valencià, les distribuïdores, el doblatge, els nostres actors i actrius, les
discogràfiques, les editorials, etc. I amb la mort total del sistema
comunicatiu valencià ens quedem sense ulls ni veu. Desapareixem del món. Perquè
ningú més produirà per als valencians.
En tercer lloc, és evident
que la RTVV ha afavorit el procés de normalització lingüística. La recuperació política
del valencià es va iniciar amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983) i
amb la Llei de creació de la radiotelevisió valenciana (1984). En el primer
cas, la nostra llengua arribava a les
escoles i s’alfabetitzava els estudiants en valencià, cosa que féu augmentar considerablement
els índexs de competència lingüística. En el segon cas, RTVV servia de
plataforma idònia per a difondre un
model de llengua estàndard accessible a tots i, més encara, dignificava el
valencià per tal com es parlava d’esports, d’economia, de cultura, de societat,
de política en el nostre català.
L’èxit, però, no ha tingut
un abast equiparable al de la Llei d’ús. La tasca d’RTVV era, a més a més,
impulsar-ne l’ús social. Tanmateix, el percentatge de valencià a Canal 9 anava
baixant progressivament de manera intencionada. Sabien que la combinació d’ensenyament
i de difusió social era essencial per a normalitzar la llengua. Així, van
començar a imposar actituds lingüístiques negatives, com ara la diglòssia, els
prejudicis i el canvi sistemàtic de llengua. Què hi havia íntegrament en
valencià? Poca cosa. Van expulsar la llengua pròpia al segon canal d’RTVV —curiosa declaració d’intencions—, que tenia una audiència
menor. Entre unes coses i altres, el Partit “Popular” ha implosionat la
radiotelevisió valenciana. Des de dins. Diuen que la tanquen. Tanquen també els
ulls i la boca dels valencians, de la nostra cultura, de la nostra llengua, les
Falles, la Magdalena, les Fogueres, el nostre futbol, la música en valencià, el
cinema propi, les sèries, el doblatge... S’ho han carregat tot: sense caixes d’estalvi,
ni bancs i, ara, sense un sistema comunicatiu propi?
RTVV no es tanca. Arriba
tard, però ahir els treballadors s’hi van plantar. Van perdre la por. La
programació d’ahir al nou Canal 9 fou de qualitat, de servei públic, en
valencià. És ara, quan els treballadors han fet lliurement la seua faena, que la
nostra RTVV ha tornat a xafar el carrer sense por. Les concentracions d’ahir
suposaren una mena de reconciliació de la societat civil amb el nostre mitjà de
comunicació. S’hi sentia unió per una causa i fins i tot una il·lusió de veure
el que hauria d’haver sigut la nostra televisió. I les audiències ho
corroboren: una mitjana del 9,4% de quota de pantalla, molt lluny del 4% a què
ens tenien acostumats, i amb pics de quasi el 14% en el primer debat a quatre
bandes de la història d’RTVV.
Recorde quan Canal 9 eixia
al carrer, parlava amb la gent i feia grandíssims programes en valencià. Ens
unia com a poble. Vaig nàixer deu dies després que començaren les emissions. He
crescut amb RTVV. Era soci del Babalà Club. Qui no ho era? És un autèntic drama
que els xiquets de hui en dia no vegen dibuixos animats en valencià, perquè els
suposa perdre la llengua ja des de menuts. Repeteixen frases i cançons de
dibuixos en castellà.
Ahir vam poder veure una
xicoteta mostra del que podria ser RTVV. Quan els treballadors han funcionat sense
controls ni manipulacions han fet el millor treball. Simplement es tracta de
deixar-los treballar. Perquè necessitem una radiotelevisió per al nostre
territori, per a la nostra llengua i cultura pròpies. RTVV ha de ser pública,
de qualitat i íntegrament en valencià. I tot això és perfectament viable i
possible.