dimarts, 24 de desembre del 2013

Bon Nadal i bon any nou!

Els catalanoparlants diem bon Nadal per a felicitar les festes nadalenques. Els castellanoparlants diuen feliz Navidad o felices fiestas. Però, de fet, nosaltres utilitzem sempre l'adjectiu bo: bon dia, bona nit, bon viatge, bones festes... Per això, el més normal és que desitgem també un bon any nou o un bon any 2014, i no un feliç any. Aquesta és una estructura correcta en català des del punt de vista gramatical; tanmateix, no és una expressió genuïna si tenim en compte tots els exemples anteriors. A qui se li acut dir feliç Nadal, feliç dia o felices festes? Només a una persona amb una interferència elevada del castellà.

D'altra banda, el període que va del 24 de desembre al dia de Reis s'anomena Nadal, i no Nadals. La interferència del castellà també ha influït en la morfologia d'aquest substantiu i sovint se sent en plural, però és una forma totalment innecessària i no genuïna. Només és correcta si ens referim a diferents anys: Va vindre a casa tres Nadals seguits. Originàriament es referia al «dia natal del Sol» i a partir d'ací se'n va estendre l'ús: del primer dia de Nadal (25 de desembre) al segon (26 de desembre) i, finalment, al període de vacances escolars. A més, el mot Nadal no sol anar precedit de l'article: Què fareu per Nadal? De fet, únicament apareix l'article quan està determinat (el Nadal que ve), fa de subjecte (no m'agrada el Nadal) o de complement directe (festejar el Nadal).

Doncs això: Bon Nadal i bon any nou!

dijous, 19 de desembre del 2013

Una cosa és 'llavar' i una altra, 'rentar'

Els valencians distingim ben conscientment els verbs llavar i rentar. Una cosa és llavar amb aigua i sabó i una altra rentar només amb aigua. Tanmateix, el diccionari normatiu de l’IEC (DIEC) considera el verb llavar una forma secundària i la remet a rentar, la forma principal. N’ofereix la informació següent: «Netejar amb aigua o un altre líquid. Rentar la roba bruta. Rentar-se la cara, les mans, els peus». El Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC), per la seua banda, apunta que el verb rentar data del segle xiv i és una contracció de l’antic reentar, provinent del llatí tardà recentare ‘refrescar, fer passar un líquid per alguna cosa’. No obstant això, segons el diccionari descriptiu català-valencià-balear (DCVB) llavar és una forma documentada des del segle xiii en textos de Ramon Llull, Ramon Muntaner i, posteriorment, en Bernat Metge, entre d’altres. Ara bé, crida l’atenció que el DCVB no aporte informació dels usos d’aquest verb; de fet, també remet a rentar. Però és encara més curiós que aparega una segona accepció referida a llevar, la qual cosa pot donar compte de les vacil·lacions ortogràfiques produïdes en els parlars orientals que, recordem, neutralitzen les vocals a i e àtones a causa de l’homofonia entre llavar i llevar. En aquest mateix sentit, Eugeni Reig afirma, en un article publicat a El Punt Avui, que és a causa de l’homofonia que els catalanoparlants orientals «han abandonat aquest verb pel de rentar».

Normalment, els valencians ens llavem, llavem la roba, els plats, etc. I, de més a més, podem rentar-nos les mans i la cara. Podem, així mateix, pegar-nos un rentó o un rentonet. Aquests dos substantius només apareixen en el DCVB, que el refereix al normatiu rentada. En qualsevol cas, aquest diccionari descriptiu ens informa que el mot rentó es diu a l’Empordà, la Pineda i les Balears. Sorprén que no assenyale també el País Valencià o almenys les comarques centrals, on sí que se sent. Aquest substantiu deverbal designa ‘l’acció de rentar o de rentar-se’ i a més afegeix, al meu parer, un sentit de rapidesa, sobretot el diminutiu intensiu.

Com a conseqüència d’aquest canvi lingüístic, en els parlars orientals van aparèixer rentaplats i rentadora, uns mots que s’han estés altrament més enllà del bloc oriental. Val a dir que el significat que recull el DCVB és un altre, ja que la màquina que neteja els plats no s’havia inventat: «Persona llogada per a rentar la vaixella». Siga com siga, és cert que en valencià és ben viva la paraula llavadora i potser llavaplats aquesta arreplegada únicament pel GDLC, però la força que irradia el centre difusor de la normativa, a Barcelona, ha introduït també rentadora i rentaplats en el model estàndard valencià. No hem de perdre de vista aquest factor. Pensem que no és a València on hi ha més vitalitat d’ús, de producció i de mercat de la llengua. I això pesa.

dijous, 12 de desembre del 2013

‘Fa molt fred' o ‘fa molt de fred'?

En aquest article, em plantege fer una xicoteta reflexió a propòsit de l’ús del quantitatiu molt com a adjectiu. Per què hi ha casos en què apareix la preposició de i en d’altres no? És possible una solució doble, amb preposició o sense? No ho sé. Com ho dieu vosaltres? Jo opte per la primera. I crec que la majoria de parlants també ho fan així. Em fa l’efecte que la primera oració sense preposició se sent sobretot en el català oriental. En català sud-occidental o valencià crec que no he sentit mai fa molt de fred sense la preposició. Anem per feina.

La partícula molt és un quantitatiu que sintàcticament pot funcionar com a adverbi, pronom i adjectiu. En funció adverbial, pot anar sol o quantificar un adjectiu i expressa ‘un grau considerable’: m’agrada molt o és molt ric. Com a pronom, molt substitueix un substantiu elidit a causa del seu significat general i significa ‘una cosa considerable’. Així, per exemple, diem fa molt que no véns, oració en la qual molt vol dir temps. En aquest dos casos, la preposició de no hi és. Ara bé, si funciona com a adjectiu quantitatiu a vegades sí que apareix.

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), l’entrada de molt referida a l’ús adjectival assenyala: «Sovint seguit de la preposició de, gran quantitat de, gran nombre de». I il·lustra aquest ús amb els exemples següents: «Ha begut molt de vi. Ha menjat molta carn. Molta gent. Fa molt temps. Té molts d’amics. Hi havia moltes de roses». No obstant això, la meua intuïció lingüística com a catalanoparlant em diu que en els tres últims casos afegiria la preposició de. De fet, el Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC) admet la doble solució amb preposició o sense en tots els exemples que ofereix: «Ha begut molt (o molt de) vi. Hi havia molta (o molta de) gent. Té molts (o molts de) diners». És realment possible aquesta dualitat de solucions? L’Optimot diu que sí: «A l'hora d'escollir entre la construcció amb la preposició i la construcció sense la preposició, és recomanable optar per la que sigui habitual segons el propi parlar».

Personalment, en els exemples anteriors només afegiria la preposició en la primera oració. De fet, crec que quan el substantiu és femení no s’afegeix mai la preposició de: molta calor, molta feina, molta gent, molta aigua... No se m’ocorre cap exemple en què aparega. Així, la Guia d’usos lingüístics apunta que «en valencià s’usa de manera obligatòria quan el quantitatiu és masculí singular i s’omet en la resta de casos», és a dir, tant en masculins plurals com en els substantius femenins. Així, diem fa molt de fred, però tinc molts amics o hi ha molta gent

Tanmateix, em pregunte per què introduïm la preposició de. Una preposició que, recordem, pot introduir també complements partitius. I en aquest sentit hi ha substantius que es poden partir i d’altres que no, són els comptables i no comptables. Aquests últims vi i aigua són dos exemples—, tot i que no poden, en rigor, dividir-se, es basen en una mesura arbitraria, la unitat. D’aquesta manera, la Gramàtica zero assenyala que «molts substantius estrictament no comptables admeten també un ús comptable, amb el significat de ‘una peça de...’ o ‘un objecte de...’ [o similars] aquell substantiu en qüestió (per exemple, pa o ferro) o amb un significat més o menys figurat». És possible, doncs, un ús comptable o més o menys figurat dels substantius no comptables? És per això que introduïm la preposició de entre l’adjectiu quantitatiu i el substantiu? Què en penseu?

dijous, 5 de desembre del 2013

‘En’ i ’amb’: confusió i hipercorrecció

Dissabte passat, en la manifestació contra el tancament de RTVV i a favor de l’avançament de les eleccions, vaig veure una pancarta que deia: «volem dibuixos amb valencià». Aquesta hipercorrecció em va donar la idea d’escriure sobre les preposicions en i amb. I és que tots els dialectes del català solen confondre aquestes dues preposicions. Generalment, els dialectes orientals acostumen a abusar de amb en contextos que corresponen a en (treballa amb un despatx) i els dialectes occidentals usen sistemàticament en en comptes de amb o, dit d’una altra manera, desconeixen aquesta preposició en el parlar col·loquial (arròs en fesols i naps).

La preposició amb, que prové del llatí apud, s’escrivia ab en català antic. Quan s’usava davant de consonant nasal (m o n) s’assimilava i es pronunciava am. Però aquesta forma es va anar estenent en els contextos introduïts per qualsevol consonant i ab es mantenia només davant de vocal. És d’aquesta vacil·lació en els usos de ab i am que va aparéixer la forma mixta amb, la qual ha esdevingut finalment l’única solució normativa. Això no trau que la forma fonètica més estesa davant de mots començats per consonant siga am. De fet, la lletra b cau per fonètica sintàctica en estructures com amb tres. És impossible pronunciar-la en una conversa fluïda.

En el cas de la preposició en, que prové del llatí in, cal assenyalar que ha substituït la preposició amb en tota la regió meridional des de Tortosa fins a Guardamar i també en la regió extrema occidental, a la Ribagorça, Llitera i el Baix Aragó. Es tracta d’una confusió que ja comença a aparèixer en textos valencians del segle xv, tot i que els escriptors d’aquella època solien usar ab. A més a més, com és sabut els catalano-orientals neutralitzen les vocals àtones, de manera que pronuncien an la preposició en. Si a això sumem el que acabem de dir que amb es pronuncia am davant de consonat tenim dues partícules que es poden confondre fàcilment en els parlars orientals. I això és precisament el que ocorre: es produeix el creuament de les preposicions en i amb. Per això, és habitual trobar-se en els dialectes orientals expressions com treballa amb un despatx en lloc de treballa en un despatx.

A part d’aquestes vacil·lacions, hi ha confusions en alguns verbs que regeixen preposició, com són pensar en [algú] o parlar en [alguna llengua]. Sovint, se sent o es veu pense amb tu o parle amb anglés, també en els dialectes occidentals, la qual cosa és inadequada en la llengua estàndard. Ara bé, sí que introdueix el complement d’objecte dels verbs somiar, conformar-se, comparar, etc. Així mateix, la preposició amb apareix en algunes locucions com, per exemple, anar amb compte.

És, per tant, en la llengua estàndard quan se’ns poden plantejar dubtes als catalanoparlants occidentals. La preposició amb s’utilitza per a expressar principalment companyia (arròs amb fesols), concurrència (no es fa amb ningú), contacte (amb el sac a l’esquena), instrument (fes-ho amb el martell) i manera (amb interès). I es correspon amb els usos del con castellà llevat d’un cas: quan expressa un mitjà de locomoció tren, bicicleta, cotxe..., que en català podem triar indistintament en o amb. En aquest sentit, l’exemple de la imatge s’ha de considerar una hipercorrecció, això és, un error lingüístic produït, paradoxalment, per voler respectar la normativa lingüística.

dijous, 28 de novembre del 2013

La LUEV: descripció, exempció, parcialitat, gradualitat i voluntarietat.

El 30é aniversari de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) ha propiciat tot tipus d’interpretacions. Un cas que em va sorprendre és el de l’editorial del periòdic Levante-emv, que amb el títol «Un feliz aniversario» valorava molt superficialment l’èxit o el fracàs de la llei. D’altra banda, l’escriptor Toni Mollà aprofitava l’avinentesa per traure a la llum uns articles que havia escrit amb motiu del desé aniversari d’aquesta llei. També el llibre Vint anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (Bromera, 2005) feia unes anàlisis que continuen vigents. Això demostra que les mancances i les limitacions que s’hi apuntaven ja fa anys encara no han estat resoltes. Així mateix, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) celebrava l’efemèride aquest cap de setmana passat  amb un simposi en què es reclamava una nova llei o, si més no, una actualització i s’afirmava «la necessitat de comptar amb mitjans de comunicació públics de qualitat i en valencià, evitar el tancament de Radiotelevisió Valenciana, augmentar els programes d’immersió i ensenyament en i del valencià, i potenciar l’ús social de la llengua en tots els àmbits». Les jornades van cloure amb les paraules de Rafael Carbonell, secretari autonòmic d’Educació i Formació, que avaluaven de forma positiva els trenta anys de la llei: «Hui, el 45 per cent de la població sap llegir en valencià i un 26 per cent ho sap escriure».

Més enllà del conformisme, els trenta anys de la llei demanen una anàlisi més exigent. En aquest sentit, demanar una nova llei o una reforma integral —com ha fet l’AVL— vol dir que o bé la llei no ha funcionat —ha fracassat— o, per contra, que s’han assolit els objectius i cal establir-ne uns altres en una nova llei per continuar amb el procés de normalització lingüística. I és que ens trobem més aviat en el primer supòsit: No hi ha la possibilitat real de viure plenament en valencià, hi ha hagut i continua havent-hi —intensificada últimament— la discriminació lingüística per part dels cossos policials, la Conselleria no cobreix la demanda dels qui volen estudiar en valencià i no hem de perdre de vista el tancament de Radiotelevisió Valenciana (RTVV). De fet, el títol tercer de la LUEV tracta «l’us del valencià als mitjans de comunicació social» i en l’article 25 s’estableix que «el Consell de la Generalitat Valenciana vetlarà perquè el valencià tinga una adequada presència a les emissores de ràdio i televisió i altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat Valenciana, o sobre els quals aquesta Llei tinga competència, d'acord amb el que disposa la present Llei». D’alguna manera, s’ampliava el marc legal per al foment de la llengua amb la creació de la Radiotelevisió Valenciana, que té el manament de promoure el valencià, i amb el naixement de la Direcció General de Política Lingüística, com a institució planificadora de la llengua.

Al meu parer, hi ha quatre factors decisius a l’hora de calcular l’èxit o el fracàs de l’única llei que regula la llengua al País Valencià.

1) Descriptiva. És una llei descriptiva, no prescriptiva. Us imagineu que l’aplicació del Codi penal fóra descriptiva? És a dir que no se n’ordenara el compliment? Algú podria violar aquesta llei i no rebria cap tipus de sanció. Una norma legal sense règim sancionador no és una llei, per definició.

2) Exempció. El títol cinquè distingeix entre zones castellanoparlants i valencianoparlants, amb la qual cosa divideix el territori en dos. Les zones castellanoparlants no estudien en valencià. Però és que, a més, poden no rebre l’ensenyament del valencià. Així, es dedica un delirant capítol en el títol segon per a parlar «de les excepcions», de manera que l’obligatorietat d’aplicar el valencià a l’ensenyament en les mateixes zones de predomini valencianoparlant «restarà sense efecte de manera individual quan els pares o tutors que ho sol·liciten acrediten fefaentment residència temporal en territori i expressen, en formalitzar la inscripció, el desig que els seus fills o tutelats siguen eximits de l'ensenyament del valencià». En resum, els ciutadans de les zones castellanoparlants no estudien en valencià i poden no estudiar el valencià i a les zones valencianoparlants els ciutadans poden evitar estudiar en valencià escollint un programa educatiu en castellà, però també se’ls pot eximir d’estudiar el valencià si així se sol·licita. Delimitar les zones valencianoparlants no serveix per a blindar l’ensenyament en valencià. De què serveix, doncs, la divisió lingüística en dos territoris? Seria possible eximir l’ensenyament del castellà en els territoris valencianoparlant? Per què el castellà sí que té un règim legal reconegut i blindat i el valencià no?

3) Parcialitat. La llei regula el valencià únicament en l’ensenyament i l’administració, i això amb les limitacions i les excepcions que hem vist. No preveu actuar en la resta d’àmbits d’ús de l’esfera social: justícia, comerç, mitjans de comunicació privats, empreses diverses, etc. En l’estudi Els usos lingüístics a les universitat públiques valencianes (AVL, 2011) s’afirma que «per a ser efectius, els avanços assolits en el sistema educatiu haurien de produir-se anàlogament en el conjunt de les institucions valencianes i del teixit social, i de manera concordant, les polítiques haurien de ser coherents en tots els àmbits de la vida social». De què serveix la normalització de la llengua pròpia en l’ensenyament si això no repercuteix en l’ús social en tots els àmbits. De què serveix el dret a ser atesos en valencià per l’administració si no es demana el requisit lingüístic als funcionaris?

4) Gradualitat i voluntarietat: dos principis mortals. La llei, de més a més, gira al voltant de d’aquests dos principis que en determinen l’aplicació efectiva. Per una banda, el desenvolupament de la llei ha estat progressiu. Establia un termini de tres anys però veiem que, passats trenta anys —deu vegades més—, l’extensió de la norma encara no s’ha portat endavant de manera decidida. Per l’altra, el principi de voluntarietat deixa a l’albir dels ciutadans acceptar i exercir els drets i les obligacions recollides. Quina altra llei permet la voluntarietat? Es poc decidir voluntàriament si paguem o no els impostos? Quin sentit té introduir de manera progressiva l’ensenyament del valencià en les zones de predomini lingüístic castellà si es pot demanar l’exempció i no cursar l’assignatura?

En qualsevol cas, fixem-nos en les xifres de coneixements de valencià des de 1992 fins al 2010, quan es fa l’última recollida de dades sociolingüístiques. La graella mostra que hi ha menys gent que l’entén i que la sap parlar. El que sí que ha millorat és, evidentment, l’alfabetització ja que la incorporació del valencià en el sistema educatiu ha comportat l’aprenentatge de les competències lingüístiques; però, en canvi, no hi ha hagut una correspondència semblant en l’ús social de la llengua.


1992
2005
2010
Entén
83,2%
73,3%
68,8%
Sap parlar
61,1%
52,1%
48,5%
Sap llegir
43,6%
50,8%
45,3%
Sap escriure
15,8%
29,8%
26,4%

Si desglossem aquestes dades segons les zones lingüístiques observem que en les àrees castellanoparlants les xifres es mantenen pràcticament estables, mentre que en les valencianoparlants els percentatges s’han reduït. En definitiva, no és que no s’hagen valencianitzat les zones castellanoparlants sinó que s’han castellanitzat els territoris de predomini lingüístic valencià. Caldria tindre en compte, també, l’efecte de la crisi i les retallades en matèria lingüística.



1992
2005
2010

ZV
ZC
ZV
ZC
ZV
ZC
Entén
90,5%
37,7%
78,1%
39,3%
74,4%
32%
Sap parlar
67,5%
6,4%
57,4%
14%
54,3%
10%
Sap llegir
47,8%
12,7%
54,8%
22,1%
50%
14,6%
Sap escriure
17,2%
3,9%
32,4%
11,1%
29,5%
5,8%

Així doncs, segons aquesta anàlisi qualitativa i quantitativa és inevitable afirmar que la Llei d’us i ensenyament del valencià no ha complit amb els preceptes legals i que, per tant, ha fracassat. De tots els territoris catalanoparlant que en reconeixen l’oficialitat això elimina la Catalunya nord, l’Aragó oriental, l’Alguer i el Carxe, el País Valencià és l’últim en grau d’oficialitat. L’equiparació efectiva del valencià amb el castellà no ha depassat el paper i tampoc es garanteix en moltes ocasions l’ús en condicions d’igualtat. I ha fracassat no perquè la llei no fóra bona, sinó per la manca de voluntat política. La legislació lingüística no ho és tot. Hi ha les actituds, les mentalitat, els prejudicis i les ideologies lingüístiques. És cert que podem aspirar a una llei millor —que anomene les coses pel seu nom: una llei de normalització lingüística—, però això no trau que no puguem aplicar amb normalitat i, si de cas, exigir els drets que ens ofereix la LUEV.

dijous, 21 de novembre del 2013

Les onomatopeies del riure

Dissabte passat, Vilaweb publicava un article titulat «Els animals no ‘parlen’ igual» en què il·lustrava de la mà del dibuixant James Chapman que cada llengua usa unes onomatopeies concretes per a expressar els sons animals. En aquest enllaç trobareu les il·lustracions de Chapman per a tot tipus de llengües, com ho són l’anglés, el xinés, el neerlandés, el coreà, el danés, el suec, l’hongarès, l’alemany,  el turc, el japonès, el búlgar i el rus.

És lògic que cada llengua utilitze les lletres que els són pròpies per a indicar els sons.  Així, per exemple, en català el lladruc d’un gos es representa amb bup-bup, quan el gat miola fa mèu o marramau i l’onomatopeia del gall és quiquiriquic. Podeu consultar moltíssimes més onomatopeies en la web Eines de llengua. En qualsevol cas, aquesta notícia de Vilaweb m’ha donat l’ocasió de comentar un altre aspecte que tenia pendent: les onomatopeies de riure.

Els xats, les xarxes socials i Internet en general han contribuït a generalitzar l’ús de les onomatopeies per referir-se al riure. Tots les utilitzem habitualment. Fins i tot, quan en algunes ocasions no sabem ben bé què dir, riem. Però sabem en realitat com s’escriuen en català? En efecte, la influència del castellà sol passar inadvertida també en el món d’Internet, per això no hem d’oblidar que cada llengua mostra una visió concreta de la realitat que ens envolta, expressa una cultura, un imaginari col·lectiu, la identitat i la memòria, la complicitat. Això vol dir que en català tenim, per descomptat, les nostres formes pròpies, tot i la pressió de la llengua dominant.

Al meu parer hi ha una onomatopeia bàsica que es forma amb la vocal a. Així, el castellà fa ja ja ja. D’ací deriven les versions amb e i amb i: en castellà, je je je i ji ji ji. I, encara més, hi ha les deformacions paròdiques amb o i u: jo jo jo i ju ju ju. Ara bé, en català és totalment equivocat representar el riure amb la lletra j. De fet, penseu com sona aquesta lletra en paraules com jaqueta, jersei, Joan i juliol i intenteu fer les onomatopeies. Per això, la millor aproximació a la representació escrita d’una rialla és amb el so aspirat h: ha ha ha, he he he, hi hi hi i, si voleu, ho ho ho i hu hu hu. Així es com ho fa la llengua estàndard, però, segons afirma Eugeni Reig a Les nostres paraules, el valencià tradicional fa clac clac clac i les seus variants amb e i o obertes.

Per a Eugeni Reig, les formes amb hac «són un calc de les que utilitzen altres llengües». Plantegem-nos, doncs, si s’han de recuperar les formes genuïnes valencianes o hem de convergir amb les de la llengua estàndard. És possible la convivència d’ambdues formes? Fins a quin punt és viable escriure en una conversa de xat les genuïnes? Quines s’aproximen millor al so del riure? El debat queda obert.

dijous, 14 de novembre del 2013

Multilingüisme en una Espanya monolingüe

Es parla molt de la necessitat d’introduir el multilingüisme en els nostres sistemes educatius i, en conseqüència, en la nostra societat. Amb nostres em referisc, evidentment, als dels territoris amb llengua pròpia diferent de la castellana. Perquè la perifèria «funciona» així. Què hi farem! A Castella és inconcebible parlar de plurilingüisme. Amb el bilingüisme, si de cas, en tenen prou. Els catalanoparlants, doncs, estem abocats a ser almenys trilingües. No és un fet que em semble malament, en absolut. Ocorre, tanmateix, que qui predica no ho fa amb l’exemple. Ben al contrari, l’actitud és destructiva i actua com el nacionalisme lingüístic, és a dir, negant l’intervencionisme de la llengua dominant per convertir-la en la lengua común.

El cert és que totes les llengües implanten polítiques lingüístiques. De fet, el castellà té més de 500 normes que regulen el seu ús. N’implanten les que ho necessiten per supervivència i, també, les que gaudeixen de tots els àmbits d’ús i de totes les plataformes de difusió possibles. Sol ocórrer, però, que la planificació lingüística de la llengua dominant passa desapercebuda. Com ocorre també amb el nacionalisme banal de què ens parla Michael Billig, aquell nacionalisme sobre el qual s’assenta l’estat-nació, que s’autoproclama «no nacionalista» o simplement «patriota» i que passa inadvertit entre la societat. A propòsit, convindria recordar les paraules de Joan Fuster: «a tot estirar sóc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió».

En qualsevol cas, la gestió del plurilingüisme d’una realitat multilingüe com la nostra té dos models teòrics adreçats a establir el marc legal de les llengües en contacte: el principi de personalitat i el principi de territorialitat. D’acord amb el primer, es reconeixen plenament els drets lingüístics dels parlants independentment de la zona de l’estat plurilingüe en què es troben. D’acord amb el segon principi, aquests drets se circumscriuen als territoris que l’estat plurilingüe delimita segons les diverses comunitats lingüístiques. Com sabeu, aquests dos models no són exactament els que tenim. Per a il·lustrar-ho, pensem en les cinc llengües oficials a l’estat espanyol: castellà, català, galleg, basc i aranés. El principi de personalitat permetria relacionar-nos amb les institucions en qualsevol d’aquests idiomes, siga quina siga la zona en què ens trobàrem. Amb el principi de territorialitat cada llengua tindria un domini diferent on s’aplicaria la seua oficialitat. En aquest sentit, el castellà només seria oficial als territoris que la tenen com a única llengua.

L’estat espanyol opta, en canvi, per un model mixt en què es combinen ambdós principis, de manera que els castellanoparlants exerceixen el principi de personalitat mentre que els parlants de basc, gallec, català o aranés es regeixen pel principi de territorialitat. En altres paraules, els castellanoparlants ho són a tot l’estat i els altres només a casa nostra. I així es perpetua el conflicte lingüístic. Se sap com costa, encara hui dia, que els polítics puguen expressar-se en una altra llengua oficial diferent de la castellana al Congrés dels Diputats, on se suposa que resideix la sobirania de tots els espanyols. És la centralitat d’aquesta Espanya monolingüe que ens imposa el plurilingüisme.

dijous, 7 de novembre del 2013

RTVV no es tanca!

Em permetreu que hui parle del tancament de la radiotelevisió pública valenciana, i voldria fer-ho des d’un punt de vista sociolingüístic. Hi ha, almenys, tres preguntes que ens hauríem de fer: què suposa tindre una radiotelevisió pública, quin impacte té en el sistema comunicatiu propi i en quina mesura RTVV ha afavorit el procés de normalització i la vertebració del territori. Són tres preguntes complexes que demanarien una resposta àmplia. Si voleu, en debatem de manera més extensa en una altra ocasió.

En primer lloc, caldria apuntar que la radiotelevisió pública naix amb l’objectiu general de treballar per als ciutadans. Es tracta d’un servei públic que, en aquest cas, busca informar de la realitat des d’ací, des d’un punt de vista valencià. La importància rau en el fet que les televisions generalistes no poden arribar ni volen en molts casos a explicar el que ocorre al nostre territori. La radiotelevisió pública ha de ser, per definició, de proximitat. I s’ha de preocupar per posar en el focus del debat els interessos dels valencians. Sembla evident que no es pot explicar el mateix, ni de la mateixa manera, des de Madrid que des de València. Som nosaltres mateixos el qui ens hem d’explicar. Significa, al meu parer, la maduresa d’un poble, autosuficient i modern.

Quant a la segona pregunta, la creació d’RTVV va suposar, ni que siga mínimament, la gestació d’un sistema comunicatiu propi. Com han apuntat els treballadors en les últimes hores, amb el tancament de la ràdio i la televisió públiques valencianes mor el ja dèbil sector audiovisual del nostre territori, colpejat doblement per la inacció o per mala acció del Consell, d’una banda, i per la situació econòmica, de l’altra. Estem parlant de les productores en valencià, les distribuïdores, el doblatge, els nostres actors i actrius, les discogràfiques, les editorials, etc. I amb la mort total del sistema comunicatiu valencià ens quedem sense ulls ni veu. Desapareixem del món. Perquè ningú més produirà per als valencians.

En tercer lloc, és evident que la RTVV ha afavorit el procés de normalització lingüística. La recuperació política del valencià es va iniciar amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983) i amb la Llei de creació de la radiotelevisió valenciana (1984). En el primer cas,  la nostra llengua arribava a les escoles i s’alfabetitzava els estudiants en valencià, cosa que féu augmentar considerablement els índexs de competència lingüística. En el segon cas, RTVV servia de plataforma idònia per  a difondre un model de llengua estàndard accessible a tots i, més encara, dignificava el valencià per tal com es parlava d’esports, d’economia, de cultura, de societat, de política en el nostre català.

L’èxit, però, no ha tingut un abast equiparable al de la Llei d’ús. La tasca d’RTVV era, a més a més, impulsar-ne l’ús social. Tanmateix, el percentatge de valencià a Canal 9 anava baixant progressivament de manera intencionada. Sabien que la combinació d’ensenyament i de difusió social era essencial per a normalitzar la llengua. Així, van començar a imposar actituds lingüístiques negatives, com ara la diglòssia, els prejudicis i el canvi sistemàtic de llengua. Què hi havia íntegrament en valencià? Poca cosa. Van expulsar la llengua pròpia al segon canal d’RTVV curiosa declaració d’intencions, que tenia una audiència menor. Entre unes coses i altres, el Partit “Popular” ha implosionat la radiotelevisió valenciana. Des de dins. Diuen que la tanquen. Tanquen també els ulls i la boca dels valencians, de la nostra cultura, de la nostra llengua, les Falles, la Magdalena, les Fogueres, el nostre futbol, la música en valencià, el cinema propi, les sèries, el doblatge...  S’ho han carregat tot: sense caixes d’estalvi, ni bancs i, ara, sense un sistema comunicatiu propi?

RTVV no es tanca. Arriba tard, però ahir els treballadors s’hi van plantar. Van perdre la por. La programació d’ahir al nou Canal 9 fou de qualitat, de servei públic, en valencià. És ara, quan els treballadors han fet lliurement la seua faena, que la nostra RTVV ha tornat a xafar el carrer sense por. Les concentracions d’ahir suposaren una mena de reconciliació de la societat civil amb el nostre mitjà de comunicació. S’hi sentia unió per una causa i fins i tot una il·lusió de veure el que hauria d’haver sigut la nostra televisió. I les audiències ho corroboren: una mitjana del 9,4% de quota de pantalla, molt lluny del 4% a què ens tenien acostumats, i amb pics de quasi el 14% en el primer debat a quatre bandes de la història d’RTVV.

Recorde quan Canal 9 eixia al carrer, parlava amb la gent i feia grandíssims programes en valencià. Ens unia com a poble. Vaig nàixer deu dies després que començaren les emissions. He crescut amb RTVV. Era soci del Babalà Club. Qui no ho era? És un autèntic drama que els xiquets de hui en dia no vegen dibuixos animats en valencià, perquè els suposa perdre la llengua ja des de menuts. Repeteixen frases i cançons de dibuixos en castellà.

Ahir vam poder veure una xicoteta mostra del que podria ser RTVV. Quan els treballadors han funcionat sense controls ni manipulacions han fet el millor treball. Simplement es tracta de deixar-los treballar. Perquè necessitem una radiotelevisió per al nostre territori, per a la nostra llengua i cultura pròpies. RTVV ha de ser pública, de qualitat i íntegrament en valencià. I tot això és perfectament viable i possible.

dijous, 31 d’octubre del 2013

La repetició

La repetició és un recurs fonamental en la construcció textual: facilita la comprensió i fixa les idees bàsiques del text. Un exemple ben clar és la literatura infantil, que reitera estructures sintàctiques per tal que els xiquets memoritzen el conte i hi puguen interactuar. En la rondalla del Cigronet també coneguda com En Patufet els pares insisteixen en la pregunta «Cigronet, on estàs?», perquè l’han perdut i estan buscant-lo. Cigronet, respon «a la panxa del bou, on no neva ni plou» fins que finalment el senten. Són dues estructures que es repeteixen des del nus fins al desenllaç de la història. Ara bé, cal diferenciar aquesta repetició de la repetició consecutiva, és a dir, la de construccions en què hi ha una duplicació fins i tot multiplicació— immediata d’un mot. Per exemple, «aquesta jaqueta és de pell pell». Segons la lingüística tradicional, aquest exemple es considera un defecte de parla per tal com no té sentit repetir una mateixa paraula. Però en realitat es tracta d’un fenomen ben habitual en la sintaxi col·loquial que els parlants no senten com a defectuós.

De fet, si ens hi fixem bé, aquesta repetició consecutiva modifica el significat de l’oració. No és estrictament el mateix dir «aquesta jaqueta és de pell» que «aquesta jaqueta és de pell pell». En el segon cas, interpretem que es refereix al concepte autèntic, és a dir, a les idees bàsiques i compartides per tots: la pell adobada d’un animal usada per confeccionar roba. No entenem, doncs, per pell pell cap succedani o imitació. Això ens remet a les imatges mentals col·lectives i, en conseqüència, a la teoria del prototipus segons la quals classifiquem els elements de la realitat.

Pot ocórrer també que repetim un adjectiu: «el dinar estava bo bo». En aquest cas, hem d’entendre-ho com l’expressió màxima de superlatiu i equival a dir que el dinar estava boníssim. Com veiem, la repetició consecutiva canvia el significat amb la qual cosa el tret semàntic d’aquesta reiteració és pertinent. Per tant, com que té efectes pragmàtic no es pot considerar cap anomalia lingüística. A més, no cal perdre de vista que la prosòdia, l’entonaciófa un paper molt important a l’hora de descodificar el missatge.

Encara més, aquest fenomen s’ha estés a altres estructures com ara les locucions adverbials. En l’oració «li ho dic seguit seguit, però no em fa cas», observem que la repetició s’ha lexicalitzat de manera que ha passat a ser una unitat de sentit que significa ‘d’una manera contínua, sense interrupció’. No podríem dir, contràriament als casos anteriors, «li ho dic *seguit, però no em fa cas».

Així doncs, la repetició consecutiva no es pot considerar un defecte, com establia la lingüística tradicional. Al marge dels exemples que hem vist, aquest fenomen ocorre també amb altres categories gramaticals. Siga com siga, en el cas dels substantius remet a la interpretació del concepte segons la teoria del prototipus, mentre que en els adjectius la reinterpretació es refereix al grau superlatiu.