Una cosa és 'llavar' i una altra, 'rentar'

Els valencians distingim ben conscientment els verbs llavar i rentar. Una cosa és llavar —amb aigua i sabó— i una altra rentar —només amb aigua. Tanmateix, el diccionari normatiu de l’IEC (DIEC) considera el verb llavar una forma secundària i la remet a rentar, la forma principal. N’ofereix la informació següent: «Netejar amb aigua o un altre líquid. Rentar la roba bruta. Rentar-se la cara, les mans, els peus». El Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC), per la seua banda, apunta que el verb rentar data del segle xiv i és una contracció de l’antic reentar, provinent del llatí tardà recentare ‘refrescar, fer passar un líquid per alguna cosa’. No obstant això, segons el diccionari descriptiu català-valencià-balear (DCVB) llavar és una forma documentada des del segle xiii en textos de Ramon Llull, Ramon Muntaner i, posteriorment, en Bernat Metge, entre d’altres. Ara bé, crida l’atenció que el DCVB no aporte informació dels usos d’aquest verb; de fet, també remet a rentar. Però és encara més curiós que aparega una segona accepció referida a llevar, la qual cosa pot donar compte de les vacil·lacions ortogràfiques produïdes en els parlars orientals —que, recordem, neutralitzen les vocals a i e àtones— a causa de l’homofonia entre llavar i llevar. En aquest mateix sentit, Eugeni Reig afirma, en un article publicat a El Punt Avui, que és a causa de l’homofonia que els catalanoparlants orientals «han abandonat aquest verb pel de rentar».

Normalment, els valencians ens llavem, llavem la roba, els plats, etc. I, de més a més, podem rentar-nos les mans i la cara. Podem, així mateix, pegar-nos un rentó o un rentonet. Aquests dos substantius només apareixen en el DCVB, que el refereix al normatiu rentada. En qualsevol cas, aquest diccionari descriptiu ens informa que el mot rentó es diu a l’Empordà, la Pineda i les Balears. Sorprén que no assenyale també el País Valencià o almenys les comarques centrals, on sí que se sent. Aquest substantiu deverbal designa ‘l’acció de rentar o de rentar-se’ i a més afegeix, al meu parer, un sentit de rapidesa, sobretot el diminutiu intensiu.

Com a conseqüència d’aquest canvi lingüístic, en els parlars orientals van aparèixer rentaplats i rentadora, uns mots que s’han estés altrament més enllà del bloc oriental. Val a dir que el significat que recull el DCVB és un altre, ja que la màquina que neteja els plats no s’havia inventat: «Persona llogada per a rentar la vaixella». Siga com siga, és cert que en valencià és ben viva la paraula llavadora i potser llavaplats —aquesta arreplegada únicament pel GDLC—, però la força que irradia el centre difusor de la normativa, a Barcelona, ha introduït també rentadora i rentaplats en el model estàndard valencià. No hem de perdre de vista aquest factor. Pensem que no és a València on hi ha més vitalitat d’ús, de producció i de mercat de la llengua. I això pesa.