En aquest article, em plantege fer una
xicoteta reflexió a propòsit de l’ús del quantitatiu molt com a adjectiu. Per què hi ha casos en què apareix la
preposició de i en d’altres no? És
possible una solució doble, amb preposició o sense? No ho sé. Com ho dieu
vosaltres? Jo opte per la primera. I crec que la majoria de parlants també ho
fan així. Em fa l’efecte que la primera oració —sense preposició— se sent sobretot
en el català oriental. En català sud-occidental o valencià crec que no he
sentit mai fa molt de fred sense la
preposició. Anem per feina.
La partícula molt és un quantitatiu que sintàcticament pot funcionar com a
adverbi, pronom i adjectiu. En funció adverbial, pot anar sol o quantificar un
adjectiu i expressa ‘un grau considerable’: m’agrada
molt o és molt ric. Com a pronom,
molt substitueix un substantiu elidit
a causa del seu significat general i significa ‘una cosa considerable’. Així,
per exemple, diem fa molt que no véns, oració en la qual molt vol dir temps. En aquest dos casos, la preposició de no hi és. Ara bé, si funciona com a adjectiu quantitatiu a
vegades sí que apareix.
Segons el Diccionari
de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), l’entrada de molt referida a l’ús adjectival assenyala: «Sovint
seguit de la preposició de,
gran quantitat de, gran nombre de». I il·lustra aquest ús amb els exemples
següents: «Ha begut molt de vi. Ha
menjat molta carn. Molta gent. Fa
molt temps. Té molts d’amics. Hi
havia moltes de roses». No obstant això, la meua intuïció lingüística com
a catalanoparlant em diu que en els tres últims casos afegiria la preposició de.
De fet, el Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC) admet la doble
solució —amb preposició o sense— en tots els exemples que ofereix: «Ha begut molt (o molt de) vi. Hi havia molta (o molta de)
gent. Té molts (o molts de) diners». És realment possible aquesta dualitat de
solucions? L’Optimot diu que sí: «A l'hora d'escollir entre la
construcció amb la preposició i la construcció sense la preposició, és
recomanable optar per la que sigui habitual segons el propi parlar».
Personalment, en els exemples anteriors només
afegiria la preposició en la primera oració. De fet, crec que quan el substantiu és
femení no s’afegeix mai la preposició de:
molta calor, molta feina, molta gent,
molta aigua... No se m’ocorre cap exemple en què aparega. Així, la Guia d’usos lingüístics apunta que «en valencià s’usa de manera obligatòria quan
el quantitatiu és masculí singular i s’omet en la resta de casos», és a dir,
tant en masculins plurals com en els substantius femenins. Així, diem fa molt de fred, però tinc molts
amics o hi ha molta gent.
Tanmateix, em pregunte per què introduïm la
preposició de. Una preposició que, recordem, pot introduir també
complements partitius. I en aquest sentit hi ha substantius que es poden partir
i d’altres que no, són els comptables i no comptables. Aquests últims —vi
i aigua són dos exemples—, tot i que no poden, en rigor, dividir-se,
es basen en una mesura arbitraria, la unitat. D’aquesta manera, la Gramàtica zero assenyala que «molts substantius
estrictament no comptables admeten també un ús comptable, amb el significat de ‘una
peça de...’ o ‘un objecte de...’ [o similars] aquell substantiu en qüestió (per
exemple, pa o ferro) o amb un significat més o menys figurat». És possible,
doncs, un ús comptable o més o menys figurat dels substantius no comptables? És
per això que introduïm la preposició de
entre l’adjectiu quantitatiu i el substantiu? Què en penseu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada