La normalització lingüística és el ‘procés de
reorganització social consistent en l’extensió –a través de mitjans educatius,
polítics, culturals, etc.– de l’ús de la llengua minoritzada’. Subratllem-ho:
extensió de l’ús i llengua minoritzada. Perquè les llengües se salven de la
mort si la gent les usa, això vol dir, si les parla, les escriu i les llig. I
perquè la llengua minoritzada és, precisament, la que es troba en desavantatge
respecte de la llengua dominant, que ha ocupat el seu espai sovint mitjançant
un procés de colonialisme lingüístic i d’imposició.
L’objectiu, doncs, és afavorir la llengua que ha
patit un procés de minorització, de pèrdua progressiva d’usos (qualitativa) i
de parlants (quantitativa) a favor de la llengua dominant. Com que el
coneixement de l’idioma no assegura la seua pervivència, cal incidir en els
usos. Per tant, el procés perseguirà quatre aspectes: l’augment de parlants,
l’increment dels usos, l’ocupació de tots els àmbits d’ús i l’elaboració de
normes d’ús lingüístic més favorables a la llengua dominada.
Com s’assoleix, però, la normalitat? La tasca de
recuperació lingüística treballa dos factors: el lingüisticocultural, que
pretén adequar l’estructura lingüística a les noves realitats socials, i el
sociopolític, que blinda i incrementa els usos reals derivats d’aquestes
realitats. Així, en el primer cas, trobem fases com la codificació, la
normativització i l’estandardització, mitjançant les quals es creen les normes
gramaticals del model idiomàtic comú –l’estàndard– que cohesionen els parlants
en els registres formals.
Quant al factor sociopolític, hi ha les mesures
de política i planificació lingüística, com ara el règim lingüístic, que pot
anar del no-reconeixement a l’oficialitat, passant per la cooficialitat. A
més a més, la legislació lingüística és l’últim esglaó en el procés de
recuperació d’una llengua. Es tracta de reconèixer i blindar legalment els
drets lingüístics dels parlants, però no només d’això sinó també de garantir
que s’acomplisquen. Això significa, posem per cas, que a més del dret de dirigir-se a l’administració en
valencià ho puguem fer i siga vàlid davant la llei.
Sembla lògic, doncs, que aquestes lleis lingüístiques reforcen les actituds envers la llengua en la mesura que reconeixen les funcions i atorguen validesa social i política a l’idioma en qüestió. Per això, la normalització lingüística és un procés iniciat de manera conscient. És, en definitiva, una resposta al conflicte lingüístic, ja que suposa reconèixer la situació anormal a què se sotmet la llengua dominada. Un procés així recuperarà el prestigi de què gaudia la llengua en qüestió i cohesionarà la comunitat lingüística escapçada. Això, és clar, si s’impulsa de manera decidida.
Sembla lògic, doncs, que aquestes lleis lingüístiques reforcen les actituds envers la llengua en la mesura que reconeixen les funcions i atorguen validesa social i política a l’idioma en qüestió. Per això, la normalització lingüística és un procés iniciat de manera conscient. És, en definitiva, una resposta al conflicte lingüístic, ja que suposa reconèixer la situació anormal a què se sotmet la llengua dominada. Un procés així recuperarà el prestigi de què gaudia la llengua en qüestió i cohesionarà la comunitat lingüística escapçada. Això, és clar, si s’impulsa de manera decidida.