dijous, 26 de juny del 2014

Què és la normalització lingüística?

La normalització lingüística és el ‘procés de reorganització social consistent en l’extensió –a través de mitjans educatius, polítics, culturals, etc.– de l’ús de la llengua minoritzada’. Subratllem-ho: extensió de l’ús i llengua minoritzada. Perquè les llengües se salven de la mort si la gent les usa, això vol dir, si les parla, les escriu i les llig. I perquè la llengua minoritzada és, precisament, la que es troba en desavantatge respecte de la llengua dominant, que ha ocupat el seu espai sovint mitjançant un procés de colonialisme lingüístic i d’imposició.

L’objectiu, doncs, és afavorir la llengua que ha patit un procés de minorització, de pèrdua progressiva d’usos (qualitativa) i de parlants (quantitativa) a favor de la llengua dominant. Com que el coneixement de l’idioma no assegura la seua pervivència, cal incidir en els usos. Per tant, el procés perseguirà quatre aspectes: l’augment de parlants, l’increment dels usos, l’ocupació de tots els àmbits d’ús i l’elaboració de normes d’ús lingüístic més favorables a la llengua dominada.

Com s’assoleix, però, la normalitat? La tasca de recuperació lingüística treballa dos factors: el lingüisticocultural, que pretén adequar l’estructura lingüística a les noves realitats socials, i el sociopolític, que blinda i incrementa els usos reals derivats d’aquestes realitats. Així, en el primer cas, trobem fases com la codificació, la normativització i l’estandardització, mitjançant les quals es creen les normes gramaticals del model idiomàtic comú –l’estàndard– que cohesionen els parlants en els registres formals.

Quant al factor sociopolític, hi ha les mesures de política i planificació lingüística, com ara el règim lingüístic, que pot anar del no-reconeixement a l’oficialitat, passant per la cooficialitat. A més a més, la legislació lingüística és l’últim esglaó en el procés de recuperació d’una llengua. Es tracta de reconèixer i blindar legalment els drets lingüístics dels parlants, però no només d’això sinó també de garantir que s’acomplisquen. Això significa, posem per cas, que a més del dret de dirigir-se a l’administració en valencià ho puguem fer i siga vàlid davant la llei.

Sembla lògic, doncs, que aquestes lleis lingüístiques reforcen les actituds envers la llengua en la mesura que reconeixen les funcions i atorguen validesa social i política a l’idioma en qüestió. Per això, la normalització lingüística és un procés iniciat de manera conscient. És, en definitiva, una resposta al conflicte lingüístic, ja que suposa reconèixer la situació anormal a què se sotmet la llengua dominada. Un procés així recuperarà el prestigi de què gaudia la llengua en qüestió i cohesionarà la comunitat lingüística escapçada. Això, és clar, si s’impulsa de manera decidida.

dijous, 19 de juny del 2014

El valencià i la identitat

Els catalans són susceptibles de parlar català. Els valencians, no. M’explique. Als catalans se’ls pressuposa que parlen català. En la imatge mental que ens fem d’ells –imagineu-los– apareix aquesta idea. Podríem dir que en els trets definitoris de la identitat catalana figura el fet de parlar català. No tinc tan clar que ocórrega el mateix en el cas dels valencians. Per això dic que no som susceptibles de parlar valencià, encara que, en efecte, el parlem.

Pensem que anem a Barcelona. Probablement no ens plantejaríem si parlar-los català o castellà, ja que l’imaginari col·lectiu ens diu que són susceptibles de parlar-lo o, si més no, d’entendre’l. Sí, estic generalitzant. Però això mateix no ocorre amb els valencians. Quan encetem una conversa amb algun valencià desconegut, els valencianoparlants, que som els realment bilingües, fem una tria, de manera conscient o inconscient, entre valencià o castellà. No és que els catalans –que també són bilingües per defecte– no facen la tria, sinó que trien català de manera majoritària, tendeixen a fer-ho.

Cal assenyalar, arribats a aquest punt, que sense bilingüisme no hi ha possibilitat d’elegir, és a dir, que els monolingües castellans no poden triar; de manera que el canvi de codi es produeix (no)més entre els catalanoparlants. Ara bé, per què en els bilingües catalans la tria va en una direcció (català) i en els bilingües valencians pren el sentit contrari (castellà)?

Al meu parer, la clau es troba en el context sociolingüístic, que els és més favorable. Hi ha més coneixements i usos de la llengua, i les actituds contribueixen a mantenir el català en situacions de contacte entre llengües, la qual cosa fa que atorguen un major prestigi. Alhora, aquest prestigi els fa sentir-se orgullosos de la llengua pròpia i usar-la habitualment. En conseqüència, el prestigi i l’ús possibiliten que esdevinga un tret definitori de la seua identitat. Per tant, tot aquest procés de normalització lingüística els ha dut a incloure el català com un tret identitari.


Com és sabut, la situació sociolingüística valenciana, pel que fa a aquest aspecte, és considerablement diferent. No entraré ara a descriure el procés de normalització lingüística al País Valencià, però, comparant-lo amb el català, es pot resumir en les paraules següent: menys coneixements, menys usos, pitjors actituds envers el valencià i menys prestigi. Així les coses, la llengua no ha aconseguit esdevenir un tret d’identitat fort i cohesionador per als valencians. És complicat amb les polítiques lingüístiques actuals, però es pot anar fent camí: coneixent-la, usant-la, usant-la sempre i per tot arreu. Estimant-la.

dijous, 12 de juny del 2014

Per què parlem valencià?

¿De dónde sois? Sois estudiantes, ¿verdad? Divendres passat vaig assistir amb uns amics a un tast de vins de la denominació Utiel-Requena a la ciutat de València. Hi havia molta gent, sobretot d’aquesta zona castellanoparlant, però també alguns convidats parlaven valencià amb naturalitat. No vam tindre cap problema a l’hora de parlar-lo amb els d’Utiel i Requena perquè l’entenien perfectament. Uns parlàvem valencià i altres, castellà. Converses bilingües i cap renúncia a la llengua per part de ningú.

Tanmateix, aquest comportament inusual pel que fa a la llengua va encuriosir una persona de València que ens va preguntar d’on érem. En dir-li que també érem de València es va sorprendre i, aleshores, ens preguntà si estudiàvem. Es que como habláis valenciano... Ara érem nosaltres els qui teníem curiositat. Després de respondre-li que sí que estudiàvem, ens va reconèixer que no tenia cap amistat a València que parlara valencià. Certament, la llengua dels valencians gaudeix de major vitalitat d’ús als pobles, però això no ens ha de dur a l’engany: a València també es parla valencià. És, una vegada més, la història de la llengua amagada. Parlar-la en tots els llocs ha de ser un fet normal al nostre territori.

D’altra banda, la hipòtesi «parlem valencià perquè som estudiants» té un punt positiu i un altre negatiu. Pensar que la gent que estudia parla valencià és, sens dubte, positiu. En primer lloc, perquè el coneixen, l’han estudiat i l’han aprés. D’ací la importància –també simbòlica– de l’ensenyament en la llengua pròpia, de la immersió lingüística. I, en segon lloc, perquè el fet d’estudiar en valencià atorga prestigi i reforça les actituds favorables a la normalització en la mesura que evita canvis de codi –del valencià al castellà– innecessaris.

Si l’educació obligatòria i la preuniversitària en llengua pròpia basteixen la base d’uns coneixements sociolingüístics forts –com la consciència lingüística–, és la universitat la que forma les persones de manera més crítica i, si s’estudia la carrera en valencià, perfecciona aquests coneixements sociolingüístics favorables a l’ús normal del valencià. El futur de la llengua depèn dels joves i de les properes generacions en tant que el procés de substitució o normalització lingüística és dinàmic i continu.

Ara bé, la part negativa té a veure amb el fet d’associar l’ús d’una llengua a un perfil concret, no general. En aquest cas, als joves que estudien, com si es tractara d’un sociolecte. Resulta erroni i perjudicial. Perquè, d’una banda, és fals i, de l’altra, si l’ús social del valencià se circumscriu només a un col·lectiu o grup social el procés de normalització no pot avançar de cap manera.

Per què, doncs, parlem valencià? Aquesta qüestió té moltes respostes possibles i seria interessant que els valencianoparlants hi reflexionarem. Meditadament, pausadament, críticament. Potser trobaríem llum sobre què som els valencians.