Per què parlem valencià?

¿De dónde sois? Sois estudiantes, ¿verdad? Divendres passat vaig assistir amb uns amics a un tast de vins de la denominació Utiel-Requena a la ciutat de València. Hi havia molta gent, sobretot d’aquesta zona castellanoparlant, però també alguns convidats parlaven valencià amb naturalitat. No vam tindre cap problema a l’hora de parlar-lo amb els d’Utiel i Requena perquè l’entenien perfectament. Uns parlàvem valencià i altres, castellà. Converses bilingües i cap renúncia a la llengua per part de ningú.

Tanmateix, aquest comportament inusual pel que fa a la llengua va encuriosir una persona de València que ens va preguntar d’on érem. En dir-li que també érem de València es va sorprendre i, aleshores, ens preguntà si estudiàvem. Es que como habláis valenciano... Ara érem nosaltres els qui teníem curiositat. Després de respondre-li que sí que estudiàvem, ens va reconèixer que no tenia cap amistat a València que parlara valencià. Certament, la llengua dels valencians gaudeix de major vitalitat d’ús als pobles, però això no ens ha de dur a l’engany: a València també es parla valencià. És, una vegada més, la història de la llengua amagada. Parlar-la en tots els llocs ha de ser un fet normal al nostre territori.

D’altra banda, la hipòtesi «parlem valencià perquè som estudiants» té un punt positiu i un altre negatiu. Pensar que la gent que estudia parla valencià és, sens dubte, positiu. En primer lloc, perquè el coneixen, l’han estudiat i l’han aprés. D’ací la importància –també simbòlica– de l’ensenyament en la llengua pròpia, de la immersió lingüística. I, en segon lloc, perquè el fet d’estudiar en valencià atorga prestigi i reforça les actituds favorables a la normalització en la mesura que evita canvis de codi –del valencià al castellà– innecessaris.

Si l’educació obligatòria i la preuniversitària en llengua pròpia basteixen la base d’uns coneixements sociolingüístics forts –com la consciència lingüística–, és la universitat la que forma les persones de manera més crítica i, si s’estudia la carrera en valencià, perfecciona aquests coneixements sociolingüístics favorables a l’ús normal del valencià. El futur de la llengua depèn dels joves i de les properes generacions en tant que el procés de substitució o normalització lingüística és dinàmic i continu.

Ara bé, la part negativa té a veure amb el fet d’associar l’ús d’una llengua a un perfil concret, no general. En aquest cas, als joves que estudien, com si es tractara d’un sociolecte. Resulta erroni i perjudicial. Perquè, d’una banda, és fals i, de l’altra, si l’ús social del valencià se circumscriu només a un col·lectiu o grup social el procés de normalització no pot avançar de cap manera.

Per què, doncs, parlem valencià? Aquesta qüestió té moltes respostes possibles i seria interessant que els valencianoparlants hi reflexionarem. Meditadament, pausadament, críticament. Potser trobaríem llum sobre què som els valencians.