Per què el valencià no és oficial a la UE?

Alemany, anglés, búlgar, castellà, croat, danés, eslovac, eslové, estonià, finés, francés, holandés, grec, hongarés, irlandés, italià, letó, lituà, maltés, polonés, portugués, romanés, suec i txec. Aquestes són les vint-i-quatre llengües oficials a la Unió Europea. Per entendre per què el valencià no ho és cal preguntar-nos, en primer lloc, què s’entén per llengua oficial.

Què significa ser llengua oficial a Europa?

El Reglament 1/1958 de la Comunitat Econòmica Europea estableix quines són les llengües oficials a la Unió Europea, la qual cosa suposa tindre presència en les comunicacions amb i en el Parlament Europeu, el Tribunal de Justícia, la Comissió Europea i el Consell d’Europa, entre d’altres. És a dir, que tant els ciutadans com els parlamentaris tenen el dret d’usar-les-hi. Així mateix, els tractats, les normes comunitàries, els documents interns, els tràmits, les sessions d’òrgans col·legiats, etc. es publiquen en aquests idiomes oficials. La conseqüència que el valencià o  català no siga considerat oficial és evident: ni ens podem adreçar a Europa en valencià ni els parlamentaris tenen el dret d’usar-lo. La Plataforma per la Llengua acaba de publicar aquest informe en què n’assenyala les conseqüències. En definitiva, el valencià resulta invisible per a les institucions europees.

Què cal per ser llengua oficial a Europa?

Primerament, resulta imprescindible la voluntat de fer oficial la llengua en qüestió. Són els estats membres els que poden proposar l’oficialitat o no d’una llengua, que ha de ser aprovada per unanimitat en el Consell. Des que l’Estat espanyol n’és membre, el Reglament s’ha modificat en setze ocasions. Tanmateix, el govern espanyol mai ha volgut proposar l’oficialitat del valencià. L’última vegada fou al juliol de 2013 per incloure el croat com a conseqüència de l’entrada d’aquest país a la UE. Aprofitant aquell moment, quatre eurodiputats catalans –Maria Badia (PSC), Oriol Junqueras (ERC), Ramon Tremosa (CIU) i Raúl Romeva (ICV)– van demanar a l’Estat espanyol que reclamara l’oficialitat del català, però tant PP com PSOE van votar en contra al Congrés dels Diputats.

És per això que cal disposar, en segon lloc, de la força política suficient per demanar el reconeixement d’una llengua a Europa. Com que són els estats els que poden fer la proposta, el pes de forces polítiques, favorables o no a l’oficialitat, determina la balança cap a un costat o cap a l’altre. En aquest sentit, les eleccions europees al País Valencià han portat el primer autoproclamat nacionalista valencià al Parlament Europeu, Jordi Sebastià (Compromís). A més, els valencians compten també amb la voluntat de Marina Albiol (EUPV) de defensar-ne l’oficialitat. En el cas de Catalunya, ERC i CiU ja l’han defensada conjuntament en alguna ocasió i ara ho podran fer amb més força. Tanmateix, si en les setze modificacions del reglament el govern espanyol s’hi ha negat, tot fa pensar que no hi haurà ara la voluntat de proposar el valencià llengua oficial a Europa.

El valencià en xifres

Amb més de 10 milions de parlants, el valencià o català ocupa la posició número setze a la Unió Europea, no obstant això, no figura entre les vint-i-quatre llengües oficials. Per exemple, l’irlandés, que és oficial, el parlen 77.000 ciutadans, vuitanta vegades menys que el català. A més, segons l’Eurobaròmetre de 2012 el valencià se situa en el seté lloc en nombre de parlants que la tenen com a llengua segona o tercera llengua. Encara més, el català és el dinovè idioma més usat a Twitter en tot el món. Aquestes xifres, que demostren la vitalitat de la nostra llengua, no semblen ser suficients per a l’oficialitat.

Ara bé, la pressió política d’alguns partits i, sobretot, la pressió social van comportar un cert reconeixement per part del Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE, el 13 de juny de 2005, tot i que el seu ús no és obligatori. Un any abans, recordareu, es van traduir a les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol la Constitució europea.

El valencià a Europa, una llarga història

En nombroses ocasions, la qüestió de fer el català llengua oficial a Europa s’ha colat en els discursos polítics de les campanyes electorals. Sense anar més lluny, en el recent míting del Partit Popular a València per les eleccions europees, Alfonso Rus  va defensar la –suposada– lluita constant que el candidat Esteban González Pons ha encapçalat perquè a Europa es traduïra en valencià. La diferència és notable. Una cosa és tindre el dret a usar-la en les institucions i una altra que es traduïsquen, si no tots, alguns documents. Com hem vist, el PP, igual que el PSOE, sempre ha votat en contra de l’oficialitat.

Però també hi ha altres partits que neguen aquest reconeixement. El cap de llista de Ciudadanos, Javier Nart, va declarar recentment que «no tindria el mínim sentit pràctic», que no serviria. I afegia: «Per què no l'aranès? O el gallec, o el bable, o el romaní? Al final arribaríem a l'orgasme absolut del valencià». Voluntat, poca, perquè no considera important que els ciutadans es puguen adreçar als representats elegits democràticament en la seua llengua pròpia. Seria fer massa Europa. D’altra banda, la famosa #SenyoraUPyD, Teresa Giménez, va dir al debat de TV3 que «a Europa ja hi ha 24 llengües, és una fantasia creure que se'n puguin afegir més». És evident que si no defensen la plena oficialitat ací, on es parla, no la reivindicaran mai a Europa.

Llengües amb estat i llengües sense estat

El que realment volen dir aquests discursos és que el valencià no pot ser oficial a Europa perquè no té un estat al darrere. Si Suïssa decideix formar part de la Unió Europea i proposar el romanx com a llengua oficial no posarien cap impediment. Perquè és un estat. Només Irlanda ha demanat l’oficialitat de la seua llengua pròpia a les institucions europees. I Luxemburg, per exemple, té tres llengües oficials a tot el territori: luxemburgués, francés i alemany. Qüestió de voluntats i de sensibilitats, doncs. Ara bé, si són els estats els únics que poden proposar l’oficialitat d’una llengua i, en el nostre cas, l’estat espanyol li l’ha negada sistemàticament al valencià, ens hauríem de preguntar quina és l’Europa que volem: si l’Europa dels estats o l’Europa dels pobles.