Dissabte
passat, en la manifestació contra el tancament de RTVV i a favor de l’avançament
de les eleccions, vaig veure una pancarta que deia: «volem dibuixos amb valencià». Aquesta hipercorrecció em va donar la idea d’escriure
sobre les preposicions en i amb. I és que tots els dialectes del
català solen confondre aquestes dues preposicions. Generalment, els dialectes
orientals acostumen a abusar de amb en
contextos que corresponen a en (treballa amb un despatx) i els dialectes
occidentals usen sistemàticament en en
comptes de amb o, dit d’una altra
manera, desconeixen aquesta preposició en el parlar col·loquial (arròs en fesols i naps).
La
preposició amb, que prové del llatí apud, s’escrivia ab en català antic. Quan s’usava davant de consonant nasal (m o n)
s’assimilava i es pronunciava am.
Però aquesta forma es va anar estenent en els contextos introduïts per qualsevol
consonant i ab es mantenia només
davant de vocal. És d’aquesta vacil·lació en els usos de ab i am que va aparéixer
la forma mixta amb, la qual ha
esdevingut finalment l’única solució normativa. Això no trau que la forma
fonètica més estesa davant de mots començats per consonant siga am. De fet, la lletra b cau per fonètica sintàctica en
estructures com amb tres. És
impossible pronunciar-la en una conversa fluïda.
En
el cas de la preposició en, que prové
del llatí in, cal assenyalar que ha
substituït la preposició amb en tota la
regió meridional des de Tortosa fins a Guardamar i també en la regió extrema
occidental, a la Ribagorça, Llitera i el Baix Aragó. Es tracta d’una confusió
que ja comença a aparèixer en textos valencians del segle xv, tot i que els escriptors d’aquella
època solien usar ab. A més a més, com
és sabut els catalano-orientals neutralitzen les vocals àtones, de manera que
pronuncien an la preposició en. Si a això sumem el que acabem de dir
—que
amb es pronuncia am davant de consonat—
tenim dues partícules que es poden confondre fàcilment en els parlars
orientals. I això és precisament el que ocorre: es produeix el creuament de les
preposicions en i amb. Per això, és habitual trobar-se en
els dialectes orientals expressions com treballa
amb un despatx en lloc de treballa en
un despatx.
A
part d’aquestes vacil·lacions, hi ha confusions en alguns verbs que regeixen
preposició, com són pensar en [algú]
o parlar en [alguna llengua]. Sovint,
se sent o es veu pense amb tu o parle amb anglés, també en els dialectes
occidentals, la qual cosa és inadequada en la llengua estàndard. Ara bé, sí que
introdueix el complement d’objecte dels verbs somiar, conformar-se, comparar, etc. Així mateix, la
preposició amb apareix en algunes
locucions com, per exemple, anar amb
compte.
És,
per tant, en la llengua estàndard quan se’ns poden plantejar dubtes als catalanoparlants
occidentals. La preposició
amb s’utilitza per a expressar principalment companyia (arròs amb fesols), concurrència (no es fa amb ningú), contacte (amb el sac a l’esquena), instrument (fes-ho amb el martell) i manera (amb
interès). I es correspon amb els usos del con castellà llevat d’un cas: quan expressa un mitjà de locomoció —tren, bicicleta, cotxe...—, que en
català podem triar indistintament en o
amb. En aquest sentit, l’exemple de la imatge s’ha de
considerar una hipercorrecció, això és, un error lingüístic produït,
paradoxalment, per voler respectar la normativa lingüística.