dimecres, 23 de març del 2016

Valencianofòbia



El conflicte lingüístic valencià es troba en una altra fase. La pèrdua de l’hegemonia del PP i l’entrada de Ciudadanos a les institucions valencianes han modificat els discursos sobre la llengua pròpia. Ara, des del poder, són amables amb el valencià, l’usen amb normalitat, sense demanar perdó, i proclamen la intenció d’impulsar-ne la normalització. En canvi, els dos partits de l’oposició adopten un discurs més o menys violent contra la normalització.

D’una banda, el PPCV, que practicava una contraplanificació lingüística per a entrebancar deliberadament el treball de la societat civil (Escola Valenciana, ACPV...), es va llevar la careta quan va decidir unilateralment i de manera injustificada tancar RTVV, l’última televisió que emetia en valencià al nostre territori. Una acció que se sumava al tancament també per la força de les emissions de TV3 al País Valencià, a la supressió de línies educatives en valencià, a les males relacions i amenaces a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua... Han perdut la credibilitat quant a l'estima pel valencià i el discurs anticatalanista ja no els dóna rèdit polític.

D’altra banda, l’accés de Ciudadanos a les institucions ha donat més veu al discurs supremacista, basat en la no-intervenció i la llibertat d'elecció en benefici d'una igualtat que no existeix. És agressiu amb les mesures per a impulsar el valencià, l'ataca directament, sense soflames regionalistes per a disfressar la substitució com feia el PP. La mostra és aquella intervenció de Carolina Punset: «allà donde triunfa la inmersión estamos volviendo a la aldea». Es referia, evidentment, a la immersió en valencià, perquè la immersió en castellà o en anglés, com tots sabem, sí que és cosmopolita. En definitiva, un atac frontal al patrimoni lingüístic dels valencians i a la dignitat dels valencianoparlants.

En aquest context, doncs, ha aparegut amb força el fenomen de la valencianofòbia. Si bé sempre n'hi ha hagut, sembla que ara és més visible. De fet, un element important en el rebuig de tot allò valencianoparlant és Las Provincias. Us explique l'últim exemple: Aquesta setmana València ha demanat valencianitzar el seu topònim, fins ara Valencia. Al meu parer, el titular que millor ho ha explicat és el d’El Levante perquè reflecteix l'obvietat i la lògica de la mesura: «El nombre oficial de la ciudad de Valencia será en valenciano». A qui li pot estranyar que València vulga dir-se en valencià?

Doncs Las Provincias, en fa una enquesta: «¿Te parece bien que se valencianice [sic!] el nombre de la ciudad de Valencia?». La finalitat és qüestionar la nova política lingüística, intentar revifar velles batalles i enfrontar-nos entre valencians. Una vegada més. Tanmateix, tampoc Las Provincias ja no fa caixa amb aquest discurs, que, per cert, li servia perquè l'alimentava el poder. Ara se li veu el llautó i hi ha molts valencians que, fins i tot, ridiculitzen les seues notícies. És una mostra més que ens trobem en una altra fase, sempre en canvi constant. Pròxima parada? Ho veurem.

dijous, 17 de març del 2016

L'oficialitat del valencià, encara

En ple segle XXI, amb un estatut d'autonomia que estableix l'oficialitat del valencià i 33 anys després d'aprovar-se la LUEV, encara no és possible que t'estenguen un document en valencià en un hospital públic valencià. Em va passar aquesta mateixa setmana a l'hospital Doctor Peset de València. En concret, demanava un justificant d'ingrés, un document que no és més que una plantilla que s'emplena amb les dades del pacient i les dates d'ingrés i de signatura.

Certament, costaria tan poc dissenyar una plantilla en valencià... Així, l'administració disposaria d'un model per a cada llengua oficial, valencià i castellà. O, com a mínim, se'n podria fer una bilingüe. Res d'això, però. Només en castellà. Una vegada més, és l'administrador qui tria la llengua de relació i no el ciutadà com mana la llei. Tot i demanar-ho educadament i per favor en dues ocasions, la funcionària que em va atendre va fer oïdes sordes al meu requeriment i me'l va estendre, les dues ocasions, només en castellà. I vull subratllar les bones paraules amb què m'hi vaig adreçar perquè entendria que a algú ja se li unflaren els nassos.

En aquest punt, voldria introduir un altre tema, el del requisit, perquè la resposta de la treballadora ho reclama: “Yo sólo soy una funcionaria”. Estem d'acord que els treballadors no són els (únics) responsables. La responsabilitat recau, sobretot, en el poder polític, que no fa complir ni més ni menys que la llei. Ara bé, el no-requisit lingüístic transmet als treballadors públics la idea que el valencià no és útil. I, en definitiva, el que la treballadora volia dir és que això no feia amb ella.

Per això, cal d'una vegada per totes que el Govern valencià establisca el requisit lingüístic per a accedir a la funció pública. Només així es respectaran les dues llengües en condicions d'igualtat; perquè el castellà sí s'exigeix i ningú no en parla. Altrament, no s'entén que una llengua plenament oficial no siga requisit. I cal que ho faça malgrat les reticències que trobarà en el camí, ja que, al capdavall, els discursos (in)conscients contra l'ús del valencià es delaten quan xoquen frontalment amb situacions com aquesta. 

Per la nostra banda, la dels ciutadans, cal que exigim els drets. És cert que la legislació en matèria de drets lingüístics caldria reforçar-la o, si més no, impulsar-la. Però, mentrestant, hem de reclamar sempre que es puga els drets que ja tenim, per tal que no queden en paper mullat. Posem reclamacions, denunciem-ho públicament, queixem-nos al Síndic de Greuges i altres instàncies de la Generalitat, fem pinya entorn d'aquests casos de discriminació lingüística. Així, farem valdre els nostres drets.

dijous, 10 de març del 2016

Sobre sexisme (lingüístic)

Que la igualtat entre dones i homes és encara una lluita pendent de guanyar, llarga i sagnant ho demostra, per posar només un exemple, el fet que les dones cobren menys per fer la mateixa faena. I, en aquesta batalla per la igualtat de sexes, la llengua no està al marge. Una part del feminisme cada vegada més ampli ha posat en el punt de mira les entranyes de la llengua, l'estructura lingüística.

El sexisme depén del significat que hi volem donar. Dit d'una altra manera, la paraula és el mitjà pel qual es transmet el sexisme social, però no és sexista en si mateixa. Dir «els homes i les femelles» és un sexisme flagrant, dir en una aula amb xics i xiques «no parleu tots alhora» no ho és. I no ho és perquè el gènere gramatical i el sexe no s'han de confondre mai.

Ara bé, malgrat això, s'ha estés el fenomen del desdoblament: el tots i totes. Ho entenc com les ànsies de visibilitzar el sexe femení. Però l'obsessió per desdoblar trenca la comunicació, la fa pesada. Resulta impossible de mantindre el desdoblament en tot un text i entendre'l –només cal fer-ne la prova. I, el més important de tot, és innecessari perquè el gènere gramatical mal anomenat masculí és el gènere no marcat, el que inclou els subjectes dels dos sexes en condicions d'igualtat.

Després, hem passat al totes com a gèneric. És el que es coneix com a discurs cupaire, el de l'esquerra anticapitalista. En un discurs així, al final no se sap si realment es refereixen a totes les persones o només a les dones. Falla la comunicació. I, al final, hem tingut l'ocurrència del Servei de Premsa de l'Ajuntament de Barcelona, que ha fet un donanatge en comptes del pertinent homenatge. Això, en la meua opinió, banalitza, i molt, la lluita feminista.

Tanmateix, per a ser honestos, no podem negar que la supremacia de l'home ha introduït el masclisme en la llengua. I, en efecte, els refranys i les frases fetes en són un indicador. N'hi ha que en destaquen la dependència econòmica respecte de l'home: «la dona és de qui li dóna». D'altres ataquen la seua intel·ligència: «cent dones no fan el trellat d'un burro». Fins i tot n'hi ha que defensen la violència física: «a la dona i a la mula, vara dura». Això sí que és sexisme! Un sexisme social que es desprén del contingut, no de l'estructura lingüística.


Podem bandejar aquestes expressions detestables, com de fet ha ocorregut. Però, al meu parer, canviar la llengua no serveix per a canviar la societat. Ja podem fer totes les paraules en gènere femení que no resoldrem el problema. S'ha de canviar la societat per a canviar la llengua i, per a mostra, un botó: no per dir metgessa o jutgessa les dones van començar a exercir la medicina o la justícia, sinó al revés, és a partir que les dones exerciren aquests treballs que la llengua va buscar nous mecanismes per a designar les dones en aquests àmbits laborals. Creem realitats; la llengua ja s'encarregarà de posar-ne el nom.

dijous, 3 de març del 2016

L'escatologia en la llengua

No hi ha dubte que l'escatologia, molt arrelada en la cultura popular, ha contribuït a enriquir la llengua amb moltíssimes expressions i significats diversos. Actualment, amb els protocols i el llenguatge políticament correcte, sembla que s'estan perdent; però resulta inevitable somriure quan les sentim. Fem-ne un repàs breu.
Per a expressar que algú té por diem que s'ha cagat damunt (o en els pantalons), que està cagat o que té el cagalló al cul. U pot estar cagat de por sí, però també de fred. Si, en canvi, no té por sinó que és un covard, ja no està cagat, és un cagat. Així mateix, qui dubta molt i es mostra indecís és un cagadubtes. I d'una persona irascible, que s'enfada de seguida o que renega molt, diem que té el geni cagat.
L'avarícia també es pot expressar escatològicament dient que algú no dóna ni la merda que caga, que no menja per no cagar o que cagant cagant morirà. Quan algú o alguna cosa és més vell que cagar aponat, sens dubte volem dir que ha viscut molt o que és molt vell. Una altra expressió ben descriptiva és allà on caga deixa la merda, referida a una persona desordenada. I a una persona insistent quan pregunta «a on?» se li respon «a on caga Ramon!» per deixar-lo amb la merda a la boca.
D'altra banda, u pot estar que no caga amb algú o alguna cosa, és a dir, content i emocionat. I si dues persones són inseparables diem que són cul i merda. Tanmateix, si s'ajunten la caguera i les ganes de cagar pot suposar un perill perquè adverteix que s'han trobat dues persones amb els mateixos defectes. I és que tots podem cagar-la; això sí, si t'equivoques, expressa-ho com cal, dient ja l'hem cagat llaurador!.
Com a insult tenim un bon repertori. Diem que una cosa o fins i tot algú és un cagalló quan no té valor, quan no val una merda. Si amb això no hi ha prou, tenim la locució ser l'últim cagalló de la tira, referida al menys important de tots. Pots cagar-te en algú o en alguna cosa per a mostrar menyspreu a allò que no t'importa en absolut o, directament, pots enviar-ho tot a la merda (abandonar-ho, oblidar-te'n). Si bé, quan ens referim a una persona, som més clars: Vés-te'n a cagar (o a la merda). Amb aquesta ordre el convidem a desaparéixer de la nostra vista. O podem usar els sinònims a cagar a l'hort o a cagar a la via.
Arribem, probablement, a les expressions més conegudes i preferides per tots: anar [algú] com cagalló per séquia i portar [algú] com cagalló per séquia, que denoten desgràcia i desorientació. De fet, en el sentit de 'ritme excessiu' les podríem considerar el precedent de l'actual estrés. I encara n'hi ha més. Quan una situació és sorprenent o inesperada diem que és per a cagar-se i —en el pitjor dels casos— no tocar-se. Ara, quan la situació esdevé impossible equival a com si cagares cap a dins. Si volem assegurar-li, a algú incrèdul, que el que contem és cert, se li diu amb sorna que és de veres, com si menjares peres i les cagares senceres. Si algú t'acusa de mentider i et diu mentida!, la resposta burlesca no pot ser una altra que la de agarra un cagalló i estira!, típica dels xiquets. I parlant de xiquets, desconfieu dels infants perquè qui es gita amb xiquets, s'alça cagat (o pixat).

Certament hi ha moltes expressions i maneres de dir escatològiques i, en general, prenen un significat negatiu —deu ser per la nostra afició a malparlar i insultar? Tant se val—. No obstant això, hi ha d'altres que van en sentit positiu. És el cas de et vull més que a un bon cagar i ai! quin cul si no cagara, que es diuen com a lloança, i l'última també com a constatació que ningú és perfecte. Tot aquest recull, limitat, demostra la vitalitat que ha tingut l'escatologia en la llengua popular. No deixem, doncs, que es perden aquestes expressions tan autèntiques.

dijous, 25 de febrer del 2016

La hipocresia de la RAE



Arran de la cançó escollida per a representar Espanya al festival d'Eurovisió, íntegrament en anglés, algunes personalitats i institucions espanyoles han començat a alçar la veu contra la «utilización innecesaria» d'aquesta lengua común. Ni més ni menys que el director de la Real Academia Española, Darío Villanueva, ha assegurat que es tracta d'un «complejo de inferioridad con matices de papanatismo». I sentencia: «Es algo absurdo».

Pot ser, no ho discutiré. El que indigna com a valencianoparlant, gat escaldat pels continus atacs que rep la nostra llengua, tan vàlida com qualsevol altra –recordem-ho–, és l'actitud hipòcrita de la RAE i de tots els qui ara es tiren les mans al cap per la cançó d'Eurovisió. És que no fou un complex d'inferioritat l'abandó del valencià per part de la burgesia valenciana? No és una subordinació haver-se de passar al castellà por educación? No denota una autoestima baixíssima amagar la llengua cada vegada que ixes de casa? No és una causa de la dominació del castellà que els grans diaris d'ací no escriguen en valencià ni el nom de la capçalera? És que el háblame en cristiano no és un atac intolerant a la nostra dignitat? Encara hi deu haver qui ho justifique. 

L'actitud d'aquest estat plurilingüifòbic –si em permeteu la invenció– a l'hora de gestionar la realitat sociolingüística sí que demostra, en canvi, un complex de superioritat del castellà respecte del català i la resta d'idiomes d'aquest mateix estat. Al capdavall, algunes situacions s'arriben a entendre quan les vius i el castellà, salvant absolutament les distàncies, comença a veure en l'ús de l'anglés una hipotètica reducció dels seus àmbits d'ús. Gràcies a aquest conflicte lingüístic hem vist al descobert les vergonyes del nacionalisme lingüístic espanyol. «Libertad de elección» els diria jo ara. «No intervención». I, per a acabar-ho d'arredonir, signaria i promouria un manifiesto por la lengua común. 

La hipocresia no acaba ací. El director es queixa també que la RAE no té «un brazo ejecutivo para incidir directamente en la conducta lingüística de los hablantes», sinó que són «el sistema educativo y los medios de comunicación». Ho sap molt bé. El sistema educatiu i els mitjans de comunicació són fonamentals per a la salut d'una llengua. Sent-ne conscient, la RAE no s'ha pronunciat mai contra la supressió de línies educatives en valencià i, menys encara, contra el tancament de RTVV. Deu ser que està ocupada controlant que no s'use innecessàriament l'anglés en els centenars de canals de ràdio i televisió de què disposa el castellà. Això és la hipocresia.