dijous, 18 d’abril del 2013

Cal dir 'Bon dia!'


Tradicionalment el valencià, com altres llengües europees del nostre entorn, ha fet servir l’expressió bon dia per a saludar durant les hores en què hi ha claror, és a dir, des que ix el sol fins que es pon. Així ocorre també en francès i italià: bonjourbuon giorno. Els mots jour giorno signifiquen dia.

D’altra banda, llengües com l’anglès o l’alemany usen l’adjectiu bon i el substantiu que designa la part del dia. Per exemple, good morning Guten Morgen, en què morning Morgen signifiquen matí. Però el castellà actua de manera totalment diferent. Diu buenos días només de matí, en lloc d’utilitzar aquesta expressió durant tot el dia, com seria lògic.

És per la influència del castellà sobre el valencià que hem adoptat altres expressions paral·lelament com bona vesprada. Certament, no té sentit utilitzar bon dia només per al matí, en tindria si l’expressió fóra bon matí.

Per això, no és difícil escoltar converses en què algú retrau l'ús de bon dia en les hores centrals del dia i s'excusa dient que encara no ha dinat.

‒ Bon dia!
– Bon dia a estes hores? [Eren més de les 14 h]
– Ai, jo encara no he dinat!

Tanmateix, podem observar restes d’aquest ús tradicional en locucions combon dia de matí bon dia de vesprada, col·loquialment expressades amb la preposició perbon dia pel matí / per la vesprada. I té sentit aquesta voluntat d’especificar perquè com és lògic el dia abasta tant el matí com la vesprada, fins que es fa de nit.

Convé recordar que l’expressió correcta de les locucions temporals referides a les parts del dia van introduïdes per la preposició a seguida de l’article o de la preposició de sense article, i no amb per més l’article. Així, l’ús tradicional del valencià és al matí / de matí, a la vesprada / de vesprada, a la nit / de nit, a la matinada / de matinada...

També s'ha estés molt l'ús del castellà amanecer per a indicar que comença el dia. Els catalanoparlants tenim diverses maneres d'expressar-ho, com ara fer-se clar, clarejar, fer-se de dia, apuntar el dia. Sovint escoltem que està *amaneixent. És l'albada el temps que transcorre des de trenc d'alba fins que ix el sol. Si volem dir-ho en valencià i correctament podem recórrer a expressions com a punta d'alba de diaa l'albada, al rompent de l'alba a trenc d'alba.

És per això que cal dir bon dia tot el dia. Si bé és cert que l’ús de bona vesprada està molt arrelat, podem aconseguir recuperar l’ús tradicional si ens ho plantegem.

dijous, 11 d’abril del 2013

Festeja que festejaràs

Aprofitant que hem passat unes grans festes de Falles i de Pasqua, vull aprofitar l’ocasió per a parlar de la paraula festa i els seus derivats. Si pensem en l'accepció més estesa, coincidirem que es refereix a «cerimònia, espectacle, ball, que se celebra en honor o memòria d'un esdeveniment, per divertiment de la gent, etc.». Tot i això, aquesta accepció apareix en segon lloc al diccionari, per darrere de «vacances que es fan per Nadal, per pasqües» i com a variant de «solemnitat amb què se celebra la memòria o l'escaiença d'un esdeveniment» o d'un sant. 

La primera documentació del mot és del segle XIII i la trobem al Blanquera de Ramon Llull, en l'obra de Ramon Muntaner, al Curial i en altres textos medievals importants, especialment en Joanot Martorell: 

«l'endemà per lo matí benehiren les banderes, ab singular processó e festa que fon feta». 
Concretament, la festa que celebra el dia del patró d'una ciutat, d'un poble, d'un barri, etc. se sol anomenar festa major. I és en aquest context que trobem el derivat fester, típicament valencià, que fa referència a «qui pren part en una festa», a «l'encarregat d'organitzar-ne una». 

Pel que fa a les frases fetes que contenen aquest mot, podem assenyalar expressions com «ja vindrà la festa del nostre carrer!», que es diu en to d'amenaça i de venjança, i «a festa major em convides», per expressar la satisfacció per la proposta que algú ens fa. Específicament valenciana és «la bona festa es comença la vespra». Així mateix, no podem oblidar les expressions fer festa i tindre festa. L’única diferència és el verb que regeix el substantiu però, com veurem, el significat canvia i molt. Si diem fem festa és que no treballem, no anem a la feina; però si diem tenim festa és que no hem d’anar a la feina perquè no és laborable o tenim vacances. 

D'altra banda, l'última accepció que ens aporta el diccionari fa referència a «afalac, especialment carícia, amb què es tracta de guanyar l'afecte, d'abellir el cor, d'algú.» i s'utilitza en plural. De manera semblant, tenim el mot festejar, per bé que amb un sentit més amorós. El significat literal ens remet a «celebrar amb festes» i ja apareix diverses vegades en el Curial i, sobretot, en Joanot Martorell. Resulta interessant de comentar que, segons Coromines, el castellà prengué del català el mot festejar, allà pel segle XV, «per influència del fastuós festejar de la cort reial catalana en els segles XIV-XV». 

En el sentit metafòric de «tractar algú amb carícia», habitual en la nostra llengua, festejar pren el significat de «ser promesos, estar en relacions amoroses en vistes a unir-se», que ja trobem en el clàssic Martorell:
«yo fins ací jamés he sabut ni he sentit les passions d'amor: be·m era plasent lo festejar y ésser amada»
«–Qui·m faria a mi star –dix Stephania–, de no dançar e festejar, segons a nosaltres, donzelles cortesanes, és dat, com sia cosa acostumada, com les donzelles stan en cort, se tenen a molta glòria que sien amades e festejades». 
I és encara més interessant el derivat festejador, és a dir, el «pedrís situat a part interior, a banda i banda d'una finestra, per a seure-hi i conversar», on s'esdevé la famosa declaració d'amor de Tirant a Carmesina.