‘En’ i ’amb’: confusió i hipercorrecció

Dissabte passat, en la manifestació contra el tancament de RTVV i a favor de l’avançament de les eleccions, vaig veure una pancarta que deia: «volem dibuixos amb valencià». Aquesta hipercorrecció em va donar la idea d’escriure sobre les preposicions en i amb. I és que tots els dialectes del català solen confondre aquestes dues preposicions. Generalment, els dialectes orientals acostumen a abusar de amb en contextos que corresponen a en (treballa amb un despatx) i els dialectes occidentals usen sistemàticament en en comptes de amb o, dit d’una altra manera, desconeixen aquesta preposició en el parlar col·loquial (arròs en fesols i naps).

La preposició amb, que prové del llatí apud, s’escrivia ab en català antic. Quan s’usava davant de consonant nasal (m o n) s’assimilava i es pronunciava am. Però aquesta forma es va anar estenent en els contextos introduïts per qualsevol consonant i ab es mantenia només davant de vocal. És d’aquesta vacil·lació en els usos de ab i am que va aparéixer la forma mixta amb, la qual ha esdevingut finalment l’única solució normativa. Això no trau que la forma fonètica més estesa davant de mots començats per consonant siga am. De fet, la lletra b cau per fonètica sintàctica en estructures com amb tres. És impossible pronunciar-la en una conversa fluïda.

En el cas de la preposició en, que prové del llatí in, cal assenyalar que ha substituït la preposició amb en tota la regió meridional des de Tortosa fins a Guardamar i també en la regió extrema occidental, a la Ribagorça, Llitera i el Baix Aragó. Es tracta d’una confusió que ja comença a aparèixer en textos valencians del segle xv, tot i que els escriptors d’aquella època solien usar ab. A més a més, com és sabut els catalano-orientals neutralitzen les vocals àtones, de manera que pronuncien an la preposició en. Si a això sumem el que acabem de dir —que amb es pronuncia am davant de consonat— tenim dues partícules que es poden confondre fàcilment en els parlars orientals. I això és precisament el que ocorre: es produeix el creuament de les preposicions en i amb. Per això, és habitual trobar-se en els dialectes orientals expressions com treballa amb un despatx en lloc de treballa en un despatx.

A part d’aquestes vacil·lacions, hi ha confusions en alguns verbs que regeixen preposició, com són pensar en [algú] o parlar en [alguna llengua]. Sovint, se sent o es veu pense amb tu o parle amb anglés, també en els dialectes occidentals, la qual cosa és inadequada en la llengua estàndard. Ara bé, sí que introdueix el complement d’objecte dels verbs somiar, conformar-se, comparar, etc. Així mateix, la preposició amb apareix en algunes locucions com, per exemple, anar amb compte.

És, per tant, en la llengua estàndard quan se’ns poden plantejar dubtes als catalanoparlants occidentals. La preposició amb s’utilitza per a expressar principalment companyia (arròs amb fesols), concurrència (no es fa amb ningú), contacte (amb el sac a l’esquena), instrument (fes-ho amb el martell) i manera (amb interès). I es correspon amb els usos del con castellà llevat d’un cas: quan expressa un mitjà de locomoció —tren, bicicleta, cotxe...—, que en català podem triar indistintament en o amb. En aquest sentit, l’exemple de la imatge s’ha de considerar una hipercorrecció, això és, un error lingüístic produït, paradoxalment, per voler respectar la normativa lingüística.