El valencià i la identitat

Els catalans són susceptibles de parlar català. Els valencians, no. M’explique. Als catalans se’ls pressuposa que parlen català. En la imatge mental que ens fem d’ells –imagineu-los– apareix aquesta idea. Podríem dir que en els trets definitoris de la identitat catalana figura el fet de parlar català. No tinc tan clar que ocórrega el mateix en el cas dels valencians. Per això dic que no som susceptibles de parlar valencià, encara que, en efecte, el parlem.

Pensem que anem a Barcelona. Probablement no ens plantejaríem si parlar-los català o castellà, ja que l’imaginari col·lectiu ens diu que són susceptibles de parlar-lo o, si més no, d’entendre’l. Sí, estic generalitzant. Però això mateix no ocorre amb els valencians. Quan encetem una conversa amb algun valencià desconegut, els valencianoparlants, que som els realment bilingües, fem una tria, de manera conscient o inconscient, entre valencià o castellà. No és que els catalans –que també són bilingües per defecte– no facen la tria, sinó que trien català de manera majoritària, tendeixen a fer-ho.

Cal assenyalar, arribats a aquest punt, que sense bilingüisme no hi ha possibilitat d’elegir, és a dir, que els monolingües castellans no poden triar; de manera que el canvi de codi es produeix (no)més entre els catalanoparlants. Ara bé, per què en els bilingües catalans la tria va en una direcció (català) i en els bilingües valencians pren el sentit contrari (castellà)?

Al meu parer, la clau es troba en el context sociolingüístic, que els és més favorable. Hi ha més coneixements i usos de la llengua, i les actituds contribueixen a mantenir el català en situacions de contacte entre llengües, la qual cosa fa que atorguen un major prestigi. Alhora, aquest prestigi els fa sentir-se orgullosos de la llengua pròpia i usar-la habitualment. En conseqüència, el prestigi i l’ús possibiliten que esdevinga un tret definitori de la seua identitat. Per tant, tot aquest procés de normalització lingüística els ha dut a incloure el català com un tret identitari.

Com és sabut, la situació sociolingüística valenciana, pel que fa a aquest aspecte, és considerablement diferent. No entraré ara a descriure el procés de normalització lingüística al País Valencià, però, comparant-lo amb el català, es pot resumir en les paraules següent: menys coneixements, menys usos, pitjors actituds envers el valencià i menys prestigi. Així les coses, la llengua no ha aconseguit esdevenir un tret d’identitat fort i cohesionador per als valencians. És complicat amb les polítiques lingüístiques actuals, però es pot anar fent camí: coneixent-la, usant-la, usant-la sempre i per tot arreu. Estimant-la.