Es parla molt de la necessitat d’introduir
el multilingüisme en els nostres sistemes educatius i, en conseqüència, en la
nostra societat. Amb nostres em
referisc, evidentment, als dels territoris amb llengua pròpia diferent de la castellana. Perquè la
perifèria «funciona» així. Què hi farem! A Castella és inconcebible parlar de plurilingüisme.
Amb el bilingüisme, si de cas, en tenen prou. Els catalanoparlants, doncs, estem
abocats a ser almenys trilingües. No és un fet que em semble malament, en
absolut. Ocorre, tanmateix, que qui predica no ho fa amb l’exemple. Ben al
contrari, l’actitud és destructiva i actua com el nacionalisme lingüístic, és a
dir, negant l’intervencionisme de la llengua dominant per convertir-la en la lengua común.
El cert és que totes les llengües implanten
polítiques lingüístiques. De fet, el castellà té més de 500 normes que regulen
el seu ús. N’implanten les que ho necessiten per supervivència i, també, les
que gaudeixen de tots els àmbits d’ús i de totes les plataformes de difusió
possibles. Sol ocórrer, però, que la planificació lingüística de la llengua
dominant passa desapercebuda. Com ocorre també amb el nacionalisme banal de què
ens parla Michael Billig, aquell nacionalisme sobre el qual s’assenta
l’estat-nació, que s’autoproclama «no nacionalista» o simplement «patriota» i
que passa inadvertit entre la societat. A propòsit, convindria recordar les
paraules de Joan Fuster: «a tot estirar sóc “nacionalista” en la mesura que
m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és
nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o
corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió».
En qualsevol cas, la gestió del
plurilingüisme d’una realitat multilingüe com la nostra té dos models teòrics adreçats
a establir el marc legal de les llengües en contacte: el principi de
personalitat i el principi de territorialitat. D’acord amb el primer, es
reconeixen plenament els drets lingüístics dels parlants independentment de la
zona de l’estat plurilingüe en què es troben. D’acord amb el segon principi, aquests
drets se circumscriuen als territoris que l’estat plurilingüe delimita segons les
diverses comunitats lingüístiques. Com sabeu, aquests dos models no són
exactament els que tenim. Per a il·lustrar-ho, pensem en les cinc llengües
oficials a l’estat espanyol: castellà, català, galleg, basc i aranés. El
principi de personalitat permetria relacionar-nos amb les institucions en
qualsevol d’aquests idiomes, siga quina siga la zona en què ens trobàrem. Amb el
principi de territorialitat cada llengua tindria un domini diferent on s’aplicaria
la seua oficialitat. En aquest sentit, el castellà només seria oficial als
territoris que la tenen com a única llengua.
L’estat espanyol opta, en canvi, per un
model mixt en què es combinen ambdós principis, de manera que els
castellanoparlants exerceixen el principi de personalitat mentre que els parlants
de basc, gallec, català o aranés es regeixen pel principi de territorialitat. En
altres paraules, els castellanoparlants ho són a tot l’estat i els altres només a casa nostra. I així es
perpetua el conflicte lingüístic. Se sap com costa, encara hui dia, que els
polítics puguen expressar-se en una altra llengua oficial diferent de la
castellana al Congrés dels Diputats, on se suposa que resideix la sobirania de tots els espanyols. És la centralitat
d’aquesta Espanya monolingüe que ens imposa el plurilingüisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada