RTVV no es tanca!

Em permetreu que hui parle del tancament de la radiotelevisió pública valenciana, i voldria fer-ho des d’un punt de vista sociolingüístic. Hi ha, almenys, tres preguntes que ens hauríem de fer: què suposa tindre una radiotelevisió pública, quin impacte té en el sistema comunicatiu propi i en quina mesura RTVV ha afavorit el procés de normalització i la vertebració del territori. Són tres preguntes complexes que demanarien una resposta àmplia. Si voleu, en debatem de manera més extensa en una altra ocasió.

En primer lloc, caldria apuntar que la radiotelevisió pública naix amb l’objectiu general de treballar per als ciutadans. Es tracta d’un servei públic que, en aquest cas, busca informar de la realitat des d’ací, des d’un punt de vista valencià. La importància rau en el fet que les televisions generalistes no poden arribar —ni volen en molts casos— a explicar el que ocorre al nostre territori. La radiotelevisió pública ha de ser, per definició, de proximitat. I s’ha de preocupar per posar en el focus del debat els interessos dels valencians. Sembla evident que no es pot explicar el mateix, ni de la mateixa manera, des de Madrid que des de València. Som nosaltres mateixos el qui ens hem d’explicar. Significa, al meu parer, la maduresa d’un poble, autosuficient i modern.

Quant a la segona pregunta, la creació d’RTVV va suposar, ni que siga mínimament, la gestació d’un sistema comunicatiu propi. Com han apuntat els treballadors en les últimes hores, amb el tancament de la ràdio i la televisió públiques valencianes mor el ja dèbil sector audiovisual del nostre territori, colpejat doblement per la inacció —o per mala acció— del Consell, d’una banda, i per la situació econòmica, de l’altra. Estem parlant de les productores en valencià, les distribuïdores, el doblatge, els nostres actors i actrius, les discogràfiques, les editorials, etc. I amb la mort total del sistema comunicatiu valencià ens quedem sense ulls ni veu. Desapareixem del món. Perquè ningú més produirà per als valencians.

En tercer lloc, és evident que la RTVV ha afavorit el procés de normalització lingüística. La recuperació política del valencià es va iniciar amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983) i amb la Llei de creació de la radiotelevisió valenciana (1984). En el primer cas,  la nostra llengua arribava a les escoles i s’alfabetitzava els estudiants en valencià, cosa que féu augmentar considerablement els índexs de competència lingüística. En el segon cas, RTVV servia de plataforma idònia per  a difondre un model de llengua estàndard accessible a tots i, més encara, dignificava el valencià per tal com es parlava d’esports, d’economia, de cultura, de societat, de política en el nostre català.

L’èxit, però, no ha tingut un abast equiparable al de la Llei d’ús. La tasca d’RTVV era, a més a més, impulsar-ne l’ús social. Tanmateix, el percentatge de valencià a Canal 9 anava baixant progressivament de manera intencionada. Sabien que la combinació d’ensenyament i de difusió social era essencial per a normalitzar la llengua. Així, van començar a imposar actituds lingüístiques negatives, com ara la diglòssia, els prejudicis i el canvi sistemàtic de llengua. Què hi havia íntegrament en valencià? Poca cosa. Van expulsar la llengua pròpia al segon canal d’RTVV —curiosa declaració d’intencions—, que tenia una audiència menor. Entre unes coses i altres, el Partit “Popular” ha implosionat la radiotelevisió valenciana. Des de dins. Diuen que la tanquen. Tanquen també els ulls i la boca dels valencians, de la nostra cultura, de la nostra llengua, les Falles, la Magdalena, les Fogueres, el nostre futbol, la música en valencià, el cinema propi, les sèries, el doblatge...  S’ho han carregat tot: sense caixes d’estalvi, ni bancs i, ara, sense un sistema comunicatiu propi?

RTVV no es tanca. Arriba tard, però ahir els treballadors s’hi van plantar. Van perdre la por. La programació d’ahir al nou Canal 9 fou de qualitat, de servei públic, en valencià. És ara, quan els treballadors han fet lliurement la seua faena, que la nostra RTVV ha tornat a xafar el carrer sense por. Les concentracions d’ahir suposaren una mena de reconciliació de la societat civil amb el nostre mitjà de comunicació. S’hi sentia unió per una causa i fins i tot una il·lusió de veure el que hauria d’haver sigut la nostra televisió. I les audiències ho corroboren: una mitjana del 9,4% de quota de pantalla, molt lluny del 4% a què ens tenien acostumats, i amb pics de quasi el 14% en el primer debat a quatre bandes de la història d’RTVV.

Recorde quan Canal 9 eixia al carrer, parlava amb la gent i feia grandíssims programes en valencià. Ens unia com a poble. Vaig nàixer deu dies després que començaren les emissions. He crescut amb RTVV. Era soci del Babalà Club. Qui no ho era? És un autèntic drama que els xiquets de hui en dia no vegen dibuixos animats en valencià, perquè els suposa perdre la llengua ja des de menuts. Repeteixen frases i cançons de dibuixos en castellà.

Ahir vam poder veure una xicoteta mostra del que podria ser RTVV. Quan els treballadors han funcionat sense controls ni manipulacions han fet el millor treball. Simplement es tracta de deixar-los treballar. Perquè necessitem una radiotelevisió per al nostre territori, per a la nostra llengua i cultura pròpies. RTVV ha de ser pública, de qualitat i íntegrament en valencià. I tot això és perfectament viable i possible.