La repetició

La repetició és un recurs fonamental en la construcció textual: facilita la comprensió i fixa les idees bàsiques del text. Un exemple ben clar és la literatura infantil, que reitera estructures sintàctiques per tal que els xiquets memoritzen el conte i hi puguen interactuar. En la rondalla del Cigronet —també coneguda com En Patufet— els pares insisteixen en la pregunta «Cigronet, on estàs?», perquè l’han perdut i estan buscant-lo. Cigronet, respon «a la panxa del bou, on no neva ni plou» fins que finalment el senten. Són dues estructures que es repeteixen des del nus fins al desenllaç de la història. Ara bé, cal diferenciar aquesta repetició de la repetició consecutiva, és a dir, la de construccions en què hi ha una duplicació —fins i tot multiplicació— immediata d’un mot. Per exemple, «aquesta jaqueta és de pell pell». Segons la lingüística tradicional, aquest exemple es considera un defecte de parla per tal com no té sentit repetir una mateixa paraula. Però en realitat es tracta d’un fenomen ben habitual en la sintaxi col·loquial que els parlants no senten com a defectuós.

De fet, si ens hi fixem bé, aquesta repetició consecutiva modifica el significat de l’oració. No és estrictament el mateix dir «aquesta jaqueta és de pell» que «aquesta jaqueta és de pell pell». En el segon cas, interpretem que es refereix al concepte autèntic, és a dir, a les idees bàsiques i compartides per tots: la pell adobada d’un animal usada per confeccionar roba. No entenem, doncs, per pell pell cap succedani o imitació. Això ens remet a les imatges mentals col·lectives i, en conseqüència, a la teoria del prototipus segons la quals classifiquem els elements de la realitat.

Pot ocórrer també que repetim un adjectiu: «el dinar estava bo bo». En aquest cas, hem d’entendre-ho com l’expressió màxima de superlatiu i equival a dir que el dinar estava boníssim. Com veiem, la repetició consecutiva canvia el significat amb la qual cosa el tret semàntic d’aquesta reiteració és pertinent. Per tant, com que té efectes pragmàtic no es pot considerar cap anomalia lingüística. A més, no cal perdre de vista que la prosòdia, l’entonació, fa un paper molt important a l’hora de descodificar el missatge.

Encara més, aquest fenomen s’ha estés a altres estructures com ara les locucions adverbials. En l’oració «li ho dic seguit seguit, però no em fa cas», observem que la repetició s’ha lexicalitzat de manera que ha passat a ser una unitat de sentit que significa ‘d’una manera contínua, sense interrupció’. No podríem dir, contràriament als casos anteriors, «li ho dic *seguit, però no em fa cas».

Així doncs, la repetició consecutiva no es pot considerar un defecte, com establia la lingüística tradicional. Al marge dels exemples que hem vist, aquest fenomen ocorre també amb altres categories gramaticals. Siga com siga, en el cas dels substantius remet a la interpretació del concepte segons la teoria del prototipus, mentre que en els adjectius la reinterpretació es refereix al grau superlatiu.