És veritat que els creients se
senten més a prop de Déu quan reben el missatge en la llengua pròpia? Per què
en tantes parròquies del nostre territori trobem a faltar la missa en valencià?
Com d’important ha sigut al llarg de tots els temps l’evangelització en la
nostra llengua? Per tal d’intentar donar resposta a aquestes preguntes anem a
fer un repàs des dels nostres primers evangelitzadors fins a l’impacte que pot
tenir eixa herència a l’actualitat.
No
és casualitat que un dels primers textos en prosa que trobem escrits en català
siguen les Homilies d’Organyà, que daten de finals del segle XII o principis
del XIII. Es tracta d’un conjunt de sermons de quaresma, és a dir, de textos
amb els quals s'evangelitza al poble partint de la Bíblia. En el moment que els
predicadors s’adonaren que el llatí que s’escrivia no era la llengua que la
gent parlava diàriament, començaren a predicar en llengua vulgar.
Així
mateix, al segle XIII la nostra llengua aconseguí fer un salt qualitatiu. Ramon
Llull, de qui en 2015 celebrem el 7é centenari de la seua mort, és un dels
escriptors més rellevants pel que fa a la unió entre la llengua i el
cristianisme. Ell era un convers, i les seues ganes d’expandir la religió el
van portar a fer viatges sense descans predicant en romanç perquè tots el
pogueren entendre. La seua obra Blanquerna té un gran pes espiritual, ja que
és on posa de manifest quina és la vida ideal mitjançant un viatge espiritual,
el protagonista del qual esdevindrà, finalment, ermità.
D’altra
banda, un dels grans predicadors de tots els temps ha estat Sant Vicent Ferrer,
i si per alguna cosa se’l recorda és per la llengua que utilitzava, un català
quotidià i pròxim als que l’escoltaven. No debades els seus seguidors es
meravellaven davant d’uns sermons confeccionats mitjançant una tècnica que feia
entendre als creients, encara més, el missatge de l’Evangeli.
Des
de l’època moderna fins a l’actualitat, la nostra llengua ha sigut clau en el
procés d’evangelització, i això malgrat haver patit múltiples agressions
polítiques, com per exemple els Decrets de Nova Planta de Felip V, pels quals
els estats de la Corona d'Aragó van perdre els Furs i Constitucions pròpies,
posant fi així a l’ús oficial de la llengua catalana, evidentment, també a les
esglésies. Un exemple més pròxim en el temps està representat pel franquisme,
la dictadura nacional catòlica que durà quaranta anys, en els quals tot havia
de pensar-se, ser i dir-se en castellà. Tot i que també és cert que, en la
clandestinitat, algunes esglésies del territori es mantingueren fidels a la
nostra llengua.
Avui
dia veiem com, per exemple, al País Valencià, en moltes misses, el capellà
realitza tota la litúrgia de l’eucaristia en castellà; i, és curiós com, a
l’hora de fer el sermó, a l’hora de dirigir-se als feligresos d’una manera més
directa, canvia de llengua i ho fa en valencià. Trobem així, una clara mostra
que, en efecte, per aproximar-se al poble, resulta més eficaç fer-ho en la
llengua del poble.
En
definitiva, tot i que un dels tòpics de la nostra societat relaciona l'església
amb les polítiques espanyolitzadores, cal recordar que existeix un sector que
creu en Déu i creu, alhora, en la nostra llengua; gent que vol escoltar misses
en valencià, persones que desitgen una església normalitzada, des del punt de
vista lingüístic, perquè l'església també és poble i la fem entre totes i tots
des de la base.
*Article publicat a Saó, número 384 (juliol-agost de 2013).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada