I tu, eres 'dotor' o xafarder?

Els catalanoparlants tenim diverses solucions per referir-nos a la ‘persona que es fica en tots els assumptes o que intenta d’indagar-los’. Convidreu amb mi que els més difosos pel model estàndard són xafarder i tafaner. Tanmateix, també hi ha el mot dotor, que prové de doctor a causa d’una degradació (assimilació i simplificació) de manera idèntica al que ocorre amb rector, que esdevé «retor» en la parla. És una paraula que s’escolta per tot el domini lingüístic en les variants fonètiques pertinents. De fet, a partir de la pronúncia balear «duttó» podem explicar aquest procés d’assimilació i simplificació: doctor > dottor > dotor.

Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) —que descriu les paraules en ús i no només les normatives— dotor, que remet a l’entrada de doctor, expressa la idea de ‘persona que pretén de saber molt, d'entendre en moltes coses, i que en tot es vol ficar i manar’. Al diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), en canvi, apareix directament doctor i explica que es tracta d’una ‘persona saberuda, que fa la sàvia’. En l’ús a què em referisc entenc que un dotor és aquell que fica el nas en els assumptes aliens. Ara bé, el dotor no té la necessitat de parlar-ne, com sí que ho fa un xafarder o un tafaner, que a més comenta i critica aquests assumptes.

Com a curiositat, en castellà el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola —normatiu també— sí que recull dotor, tot i que remet a l’entrada de doctor en considerar aquesta primera una pronúncia vulgar. Però el que més sobta és la definició que ofereix d’aquest significat, en la seua accepció setena: «mujer que blasona de sabia y entendida». És a dir, la considera una paraula referent al sexe femení, com si tafanejar, xafardejar o dotorejar fóra només cosa de dones. En els diccionaris catalans, s’usa el genèric persona i sí que preveuen la flexió en gènere dels tres adjectius.

Siga com siga, a partir d’aquests adjectius s’han creat els verbs corresponents xafardejar, tafanejar i dotorejar. En efecte, en sufix verbal –ejar és molt productiu en català. El DIEC descriu xafardejar i tafanejar així: «Algú, fer, més o menys malèvolament, objecte de conversa el que sap o creu saber, el que pensa, el que ha sentit a dir, de la vida i dels fets de la gent». Com he dit abans, la tafaneria o xafarderia implica la conversa. Quant a dotorejar, el DIEC diu: «Fer el savi parlant doctoralment». No estic del tot d’acord amb aquesta definició per restrictiva. El DCVB, a més d’això, recull de manera encertada la idea de ‘pretenir de saber moltes coses, de ficar-se en assumptes d'altri, de dir-hi la seva tant si és oportú com no’. Convé assenyalar que també dotorejar és un verb estés per tot el domini lingüístic.

I és que tenim tantes paraules nostrades per a expressar aquesta idea que no cal recórrer a altres llengües. Per tant, són del tot innecessaris els castellanismes cotilla, cotillear, chismoso, chismorrear, chismorreo, etc. Uns castellanismes inexistents en la llengua tradicional i que els parlants més joves sembla que han incorporat a la parla en detriment dels mots genuïns.