Aquest títol potser causa
irritació a algú. Enteneu-ho com una provocació si voleu. Sovint
s’ha esgrimit el fenomen dels geosinònims per negar un fet científic tan
evident com la unitat de la llengua catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a
l’Alguer. En realitat, un geosinònim és un sinònim d'un mot en un altre dialecte de la mateixa llengua. Tanmateix, alguns han volgut reinterpretar aquest concepte i l'han manipulat oblidant que les àrees lingüístiques no coincideixen amb les administratives, és a dir, que ni a tot el País Valencià es parla igual, ni a Catalunya ni a les Illes Balears. Així, amb tota seguretat haureu sentit dir: «En "català" diuen petit i en valencià es diu xicotet». A aquesta parella
de sinònims se sumen altres
com sortir i eixir, creïlla i patata, etc. De vegades busquen defensar una suposada diferenciació entre valencià i «català».
Però no és cert que en cada territori administratiu s'use només una forma, perquè els
valencians sí que utilitzem petit: «és un nano petano» diem. I
també altres derivats: petiterri i petorrí. Un petiterri és
una errada de poca importància. La paraula es crea per l’aglutinació de petit erro, en la qual la o es tanca en i potser per assimilació al punt d’articulació i per subratllar la
idea de ‘cosa menuda’. Un petorrí —metàtesi de petirró, diminutiu de petit— també té el mateix sentit de menudesa. D’altra banda, els catalans també usen formes com xic en el sentit de ‘un poc’ o de ‘menut’,
de la qual deriva xicotet. Qui no
coneix el famós travallengua pronunciat per Salvador Dalí?
Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
És sabut que els
valencians tendim als diminutius. D’aquesta manera, hem creat —diguem-ho així— diminutius de diminutius:
justetet, quan en realitat el mot
originari era just i el seu diminutiu
justet. Com que usem quasi de forma
sistemàtica justet, a l’hora de crear el diminutiu, doncs afegim una altra vegada el sufix corresponent i el
dupliquem sense adonar-nos-en. I encara més, de xicotet fem xiconiu, xicotiu, xicorrotet...
Igualment, el verb eixir no només l’utilitzem nosaltres,
els valencians, sinó també a Eivissa i algunes zones del nord del Pirineu. Ara
es consideren sinònims, però abans tenien significats diferents: eixir era ‘abandonar un lloc’ i sortir, ‘eixir amb força, de manera
precipitada’. A Barcelona, per contra, va fer fortuna el verb sortir i es va estendre. Les zones laterals —com ara el País Valencià, Eivissa i
el Pirineu—, allunyades de la influència de Barcelona, han
conservat el verb eixir. No obstant
això, aquesta accepció de sortir
encara es manté. En efecte, els valencians ens referim així al sortidor de les gasolineres.
Així doncs, primerament
cal recordar que les fronteres administratives no defineixen les àrees
lingüístiques. Només cal que acareu un mapa polític i un mapa lingüístic. Una
operació tan senzilla palesa que a la part oriental de l’Aragó parlen català —arxiconegut ara com a
lapao—, igual que al sud-est de França, a la
ciutat de l’Alguer (Sardenya) i al Carxe (Múrcia); o que a les comarques de
l’interior valencià es parla el castellà de manera predominant. En conseqüència, un
geosinònim no s’ha d’entendre mai a partir dels territoris administratius que
formen la catalanofonia. De fet, les isoglosses —les línies imaginàries que assenyalen el
límit entre la presència i l’absència d’un tret lingüístic determinat i que
poden contribuir a delimitar dues àrees dialectals— són més intenses a
Catalunya que no entre aquest territori i el País Valencià. Resulta que és precisament
al sud del Principat on hi ha les grans diferències.
I, en segon lloc, cal
explicar que algunes parelles de geosinònims es formen arran de mots d’origen
divers com ara el llatí i l’àrab i tenen a veure amb les àrees dels dialectes
constitutius i consecutius. En aquests últims el substrat àrab és
importantíssim. De més a més, pot ocórrer que en un dialecte convisquen els dos
sinònims, com ocorre a Lleida amb petit
i xic(otet). Oblidar tot açò —premeditadament
en moltes ocasions— comporta barrejar lingüística i geografia política. És el
que apunta Juan Carlos Morena Cabrera sobre com actua el nacionalisme espanyol.
I és que no es pot explicar l’interior d’un idioma —l’estructura, si voleu—
amb factors extralingüístics, externs a la llengua.
Molt interessant, Ferràn. A Mallorca no deim ni xic ni eixir. Com a València tenim tendència als diminutius: petitet, petiteta, petitó, petitona, petitonet, petitoneta, petitoneu.petitoneua, etc... Salutacions!
ResponEliminaL'enllaç següent dóna més informació sobre 'eixir' i 'sortir': http://www.rodamots.com/amesames.asp?nm=1806 Sobretot, caldria remarcar açò: "Resten encara ben fidels a 'eixir' el rossellonès, l'eivissenc, el Pallars, el sector occidental del català occidental, les terres de l'Ebre i el País Valencià. En aquest, 'sortir' només a la Plana de Castelló ha començat a introduir-se una mica".
ResponEliminaEntenc que et mostres contrari al reduccionisme lèxic i que en el teu escrit hi ha un interés en destacar la unitat de la llengua de valencians, catalans i balears trencant mites sobre paraules que suposadament ens diferencien.
ResponEliminaEfectivament, adscriure una paraula únicament a un marc geogràfic concret pot ser un tant irreal perquè és possible que eixa mateixa paraula es diga en altres dialectes distants. Com apuntes, segurament moltes persones cauen en erros en eixe sentit, afirmant, per exemple, que «sortir» o «petit» no són paraules valencianes.
Entenc que denuncies el mal ús del terme «geosinònim». De totes formes, crec que és innegable l’adscripció de determinades paraules a determinats llocs (cosa que estudia la dialectologia). Trobe que és natural que, si una paraula es diu majoritàriament dins d’un territori administratiu (p. ex. «eixir» en València) tant els parlants com els lingüistes identifiquen eixa paraula amb el territori i l’entenguen com a geosinònim d’una altra («sortir») que és la que es diu majoritàriament en altres territoris (Catalunya, Balears). No sé si existix el concepte, però podríem parlar d’un geosinònim «relatiu» o «inexacte».
Personalment, crec que hi ha una certa por que la llengua «es trenque» pel fet que hi hagen diferències entre dialectes. Jo crec que les diferències s’han d’assumir amb normalitat i entendre-les com una riquea. Està bé remarcar que hi han comarques a on «sortir» o «petit» s’usen amb normalitat. Ara bé, tranquils: encara que cap valencià no les diguera, la llengua no s’hauria trencat.
És curiós, mai he sentit cap valencià defendre la unitat de la llengua apel•lant a l’ús comú de balears i valencians d’adverbis com «manco», substantius com «fraula» o els plurals -sts, -scs («trists», «boscs»). De fet, no voràs que eixes formes siguen promogudes en el model lingüístic valencià. Ans al contrari, són evitades. ¿Per què serà? ¿Això no seria, també, defendre i fer palesa la unitat de la llengua? Estaria bé que es començara a parlar d’eixes coses.
Em xoca l’afirmació «no es pot explicar l’interior d’un idioma —l’estructura, si voleu— amb factors extralingüístics, externs a la llengua». Potser no l’he compresa bé (caldria vore quins són eixos factors extralingüístics), però crec que la llengua no és una abstracció aïllada que evoluciona al marge de la història, les modes, etc. Llengua i societat estan íntimament lligades (de fet el nom del teu blog hi fa referència). L’objecte d’estudi de la lingüística (la llengua) és un ens que canvia per factors extralingüístics, i de forma extraordinàriament més ràpida que altres objectes d’estudi científics (la matèria viva per part de la biologia, per exemple).
Molt interessant este blog.
Hola, Josep. Gràcies pel teu comentari.
EliminaEl que intente dir és que, en efecte, els geosinònims existeixen, però que sovint es cau en l'error de pensar que s'adscriuen a territoris administratius. Pense que no és del tot així, sinó que tenen a veure més en la geografia física que no la geografia política. Així, entre el nord del País Valencià i el sud de Catalunya no hi ha grans diferències. És, per contra, a Catalunya on les isoglosses es noten més, ja que divideixen el territori entre el bloc occidental i l'oriental. Estic totalment d'acord que, encara que aquestes paraules ("sortir" i "petit", per exemple) no es diguen en valencià central, la unitat de la llengua no perilla.
Pel que fa a l'ús de paraules comunes dels balears i els valencians, també estic d'acord. Es tracta de dos dialectes consecutius que se situen en àrees laterals i tardanes. Resulta ben interessant el debat que apuntes sobre el model de llengua. Un debat en què els factors extralingüístics tenen un paper molt important, com ara el prestigi o no d'algunes formes. A això, se suma el fet que el lloc des d'on es difon la normativa és Barcelona.
Al que em referia amb l'afirmació que cites és que no es poden barrejar arguments polítics quan estem parlant de lingüística estricta. Un exemple és la mala interpretació del concepte de geosinònim. Segons Moreno Cabrera, el nacionalisme lingüístic espanyol, quant a les altres llengües de l'estat, relaciona els aspectes de l’evolució lingüística amb causes extralingüístiques (la política, per exemple) per subjectivar i ideologitzar el discurs de la resta i desnaturalitzar la situació per tal que no estiga legitimada lingüísticament.