Aguarda, que tornem!

Hui, dijous com sempre, torne a publicar després de l’aturada estival. En aquest cas, vull parlar de la interjecció aguarda. De segur que l’heu sentida, si no usada, alguna volta; malgrat que està en regressió perquè, en tractar-se d’una expressió pròpia del llenguatge col·loquial, els joves que han estat escolaritzats en valencià no l’utilitzen per influència del model normativitzant. No cal dir, doncs, els qui s’han escolaritzat en castellà, que ni tan sols tenen contacte directe amb el model de parla tradicional.

Siga com siga, l’expressió prové del verb guardar, que té el seu ètim en el germànic wardon, ‘contemplar, considerar’. Com heu vist, el mot ha desenvolupat la síl·laba inicial a-; un fenomen fonètic anomenat pròtesi, bastant productiu en la parla. Per exemple, hi ha amoto o arràdio, casos en què es produeix una mala segmentació de l’article i el substantiu: la moto i la ràdio. En el cas que ens ocupa, caldria buscar una altra explicació, com ara per analogia a formes com aguaitar o guaitar, del germànic wahten, que significa ‘vigilar, mirar’. Potser per això l’he sentida de les dues maneres: aguarda i guarda. Sempre, això sí, en segona persona i en correspondència amb el mode imperatiu. En aquest sentit, també l’he trobada amb el pronom de segona persona en posició enclítica —aguarda’t—, un fet que ens podria dur a parlar del grau de lexicalització, ja que si es tractara d’una interjecció plenament nominalitzada no acceptaria els pronoms com sí que ho fan els verbs.

El tractament que rep en els diccionaris és divers. Si bé l’obra normativa, la de l’IEC, recull com a primera accepció ‘preservar de dany’; el Diccionari català-valencià-balear, en tractar-se d’una obra descriptiva, ofereix més informació dels usos que se’n fan. Així, assenyala que en català antic significava ‘mirar’, ‘fixar-se i ‘adonar-se’ entre d’altres. I és que la interjecció expressa sorpresa i apel·la el receptor perquè es fixe en la qüestió i se n’adone, per això el mode imperatiu. A més, els exemples que dóna el DCVB recorren a textos de Jaume I, Desclot i Muntaner, Ausiàs March, Bernat Metge...

Abans d’acabar, m’agradaria contar-vos una anècdota que denota l’interés per l’estudi diacrònic de la llengua. Buscant informació per a l’article vaig trobar un topònim ben curiós: Guarda-si-venes, un dels nombrosos poblets que hi ha a la Segarra. S’explica que té l’origen en «guarda si vénen»,  ja que durant la conquesta fou un territori fronterer entre la zona cristiana i Al-Àndalus en el qual es troben, és clar, torres de guaita i fortaleses. Com veieu, tota una troballa, també, lingüística.