La LUEV: descripció, exempció, parcialitat, gradualitat i voluntarietat.

El 30é aniversari de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) ha propiciat tot tipus d’interpretacions. Un cas que em va sorprendre és el de l’editorial del periòdic Levante-emv, que amb el títol «Un feliz aniversario» valorava molt superficialment l’èxit o el fracàs de la llei. D’altra banda, l’escriptor Toni Mollà aprofitava l’avinentesa per traure a la llum uns articles que havia escrit amb motiu del desé aniversari d’aquesta llei. També el llibre Vint anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (Bromera, 2005) feia unes anàlisis que continuen vigents. Això demostra que les mancances i les limitacions que s’hi apuntaven ja fa anys encara no han estat resoltes. Així mateix, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) celebrava l’efemèride aquest cap de setmana passat  amb un simposi en què es reclamava una nova llei o, si més no, una actualització i s’afirmava «la necessitat de comptar amb mitjans de comunicació públics de qualitat i en valencià, evitar el tancament de Radiotelevisió Valenciana, augmentar els programes d’immersió i ensenyament en i del valencià, i potenciar l’ús social de la llengua en tots els àmbits». Les jornades van cloure amb les paraules de Rafael Carbonell, secretari autonòmic d’Educació i Formació, que avaluaven de forma positiva els trenta anys de la llei: «Hui, el 45 per cent de la població sap llegir en valencià i un 26 per cent ho sap escriure».

Més enllà del conformisme, els trenta anys de la llei demanen una anàlisi més exigent. En aquest sentit, demanar una nova llei o una reforma integral —com ha fet l’AVL— vol dir que o bé la llei no ha funcionat —ha fracassat— o, per contra, que s’han assolit els objectius i cal establir-ne uns altres en una nova llei per continuar amb el procés de normalització lingüística. I és que ens trobem més aviat en el primer supòsit: No hi ha la possibilitat real de viure plenament en valencià, hi ha hagut i continua havent-hi —intensificada últimament— la discriminació lingüística per part dels cossos policials, la Conselleria no cobreix la demanda dels qui volen estudiar en valencià i no hem de perdre de vista el tancament de Radiotelevisió Valenciana (RTVV). De fet, el títol tercer de la LUEV tracta «l’us del valencià als mitjans de comunicació social» i en l’article 25 s’estableix que «el Consell de la Generalitat Valenciana vetlarà perquè el valencià tinga una adequada presència a les emissores de ràdio i televisió i altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat Valenciana, o sobre els quals aquesta Llei tinga competència, d'acord amb el que disposa la present Llei». D’alguna manera, s’ampliava el marc legal per al foment de la llengua amb la creació de la Radiotelevisió Valenciana, que té el manament de promoure el valencià, i amb el naixement de la Direcció General de Política Lingüística, com a institució planificadora de la llengua.

Al meu parer, hi ha quatre factors decisius a l’hora de calcular l’èxit o el fracàs de l’única llei que regula la llengua al País Valencià.

1) Descriptiva. És una llei descriptiva, no prescriptiva. Us imagineu que l’aplicació del Codi penal fóra descriptiva? És a dir que no se n’ordenara el compliment? Algú podria violar aquesta llei i no rebria cap tipus de sanció. Una norma legal sense règim sancionador no és una llei, per definició.

2) Exempció. El títol cinquè distingeix entre zones castellanoparlants i valencianoparlants, amb la qual cosa divideix el territori en dos. Les zones castellanoparlants no estudien en valencià. Però és que, a més, poden no rebre l’ensenyament del valencià. Així, es dedica un delirant capítol en el títol segon per a parlar «de les excepcions», de manera que l’obligatorietat d’aplicar el valencià a l’ensenyament en les mateixes zones de predomini valencianoparlant «restarà sense efecte de manera individual quan els pares o tutors que ho sol·liciten acrediten fefaentment residència temporal en territori i expressen, en formalitzar la inscripció, el desig que els seus fills o tutelats siguen eximits de l'ensenyament del valencià». En resum, els ciutadans de les zones castellanoparlants no estudien en valencià i poden no estudiar el valencià i a les zones valencianoparlants els ciutadans poden evitar estudiar en valencià escollint un programa educatiu en castellà, però també se’ls pot eximir d’estudiar el valencià si així se sol·licita. Delimitar les zones valencianoparlants no serveix per a blindar l’ensenyament en valencià. De què serveix, doncs, la divisió lingüística en dos territoris? Seria possible eximir l’ensenyament del castellà en els territoris valencianoparlant? Per què el castellà sí que té un règim legal reconegut i blindat i el valencià no?

3) Parcialitat. La llei regula el valencià únicament en l’ensenyament i l’administració, i això amb les limitacions i les excepcions que hem vist. No preveu actuar en la resta d’àmbits d’ús de l’esfera social: justícia, comerç, mitjans de comunicació privats, empreses diverses, etc. En l’estudi Els usos lingüístics a les universitat públiques valencianes (AVL, 2011) s’afirma que «per a ser efectius, els avanços assolits en el sistema educatiu haurien de produir-se anàlogament en el conjunt de les institucions valencianes i del teixit social, i de manera concordant, les polítiques haurien de ser coherents en tots els àmbits de la vida social». De què serveix la normalització de la llengua pròpia en l’ensenyament si això no repercuteix en l’ús social en tots els àmbits. De què serveix el dret a ser atesos en valencià per l’administració si no es demana el requisit lingüístic als funcionaris?

4) Gradualitat i voluntarietat: dos principis mortals. La llei, de més a més, gira al voltant de d’aquests dos principis que en determinen l’aplicació efectiva. Per una banda, el desenvolupament de la llei ha estat progressiu. Establia un termini de tres anys però veiem que, passats trenta anys —deu vegades més—, l’extensió de la norma encara no s’ha portat endavant de manera decidida. Per l’altra, el principi de voluntarietat deixa a l’albir dels ciutadans acceptar i exercir els drets i les obligacions recollides. Quina altra llei permet la voluntarietat? Es poc decidir voluntàriament si paguem o no els impostos? Quin sentit té introduir de manera progressiva l’ensenyament del valencià en les zones de predomini lingüístic castellà si es pot demanar l’exempció i no cursar l’assignatura?

En qualsevol cas, fixem-nos en les xifres de coneixements de valencià des de 1992 fins al 2010, quan es fa l’última recollida de dades sociolingüístiques. La graella mostra que hi ha menys gent que l’entén i que la sap parlar. El que sí que ha millorat és, evidentment, l’alfabetització ja que la incorporació del valencià en el sistema educatiu ha comportat l’aprenentatge de les competències lingüístiques; però, en canvi, no hi ha hagut una correspondència semblant en l’ús social de la llengua.

	1992	2005	2010
Entén	83,2%	73,3%	68,8%
Sap parlar	61,1%	52,1%	48,5%
Sap llegir	43,6%	50,8%	45,3%
Sap escriure	15,8%	29,8%	26,4%

Si desglossem aquestes dades segons les zones lingüístiques observem que en les àrees castellanoparlants les xifres es mantenen pràcticament estables, mentre que en les valencianoparlants els percentatges s’han reduït. En definitiva, no és que no s’hagen valencianitzat les zones castellanoparlants sinó que s’han castellanitzat els territoris de predomini lingüístic valencià. Caldria tindre en compte, també, l’efecte de la crisi i les retallades en matèria lingüística.

	1992		2005		2010
	ZV	ZC	ZV	ZC	ZV	ZC
Entén	90,5%	37,7%	78,1%	39,3%	74,4%	32%
Sap parlar	67,5%	6,4%	57,4%	14%	54,3%	10%
Sap llegir	47,8%	12,7%	54,8%	22,1%	50%	14,6%
Sap escriure	17,2%	3,9%	32,4%	11,1%	29,5%	5,8%

Així doncs, segons aquesta anàlisi qualitativa i quantitativa és inevitable afirmar que la Llei d’us i ensenyament del valencià no ha complit amb els preceptes legals i que, per tant, ha fracassat. De tots els territoris catalanoparlant que en reconeixen l’oficialitat —això elimina la Catalunya nord, l’Aragó oriental, l’Alguer i el Carxe—, el País Valencià és l’últim en grau d’oficialitat. L’equiparació efectiva del valencià amb el castellà no ha depassat el paper i tampoc es garanteix en moltes ocasions l’ús en condicions d’igualtat. I ha fracassat no perquè la llei no fóra bona, sinó per la manca de voluntat política. La legislació lingüística no ho és tot. Hi ha les actituds, les mentalitat, els prejudicis i les ideologies lingüístiques. És cert que podem aspirar a una llei millor —que anomene les coses pel seu nom: una llei de normalització lingüística—, però això no trau que no puguem aplicar amb normalitat i, si de cas, exigir els drets que ens ofereix la LUEV.