dijous, 17 de març de 2016

L'oficialitat del valencià, encara

En ple segle XXI, amb un estatut d'autonomia que estableix l'oficialitat del valencià i 33 anys després d'aprovar-se la LUEV, encara no és possible que t'estenguen un document en valencià en un hospital públic valencià. Em va passar aquesta mateixa setmana a l'hospital Doctor Peset de València. En concret, demanava un justificant d'ingrés, un document que no és més que una plantilla que s'emplena amb les dades del pacient i les dates d'ingrés i de signatura.

Certament, costaria tan poc dissenyar una plantilla en valencià... Així, l'administració disposaria d'un model per a cada llengua oficial, valencià i castellà. O, com a mínim, se'n podria fer una bilingüe. Res d'això, però. Només en castellà. Una vegada més, és l'administrador qui tria la llengua de relació i no el ciutadà com mana la llei. Tot i demanar-ho educadament i per favor en dues ocasions, la funcionària que em va atendre va fer oïdes sordes al meu requeriment i me'l va estendre, les dues ocasions, només en castellà. I vull subratllar les bones paraules amb què m'hi vaig adreçar perquè entendria que a algú ja se li unflaren els nassos.

En aquest punt, voldria introduir un altre tema, el del requisit, perquè la resposta de la treballadora ho reclama: “Yo sólo soy una funcionaria”. Estem d'acord que els treballadors no són els (únics) responsables. La responsabilitat recau, sobretot, en el poder polític, que no fa complir ni més ni menys que la llei. Ara bé, el no-requisit lingüístic transmet als treballadors públics la idea que el valencià no és útil. I, en definitiva, el que la treballadora volia dir és que això no feia amb ella.

Per això, cal d'una vegada per totes que el Govern valencià establisca el requisit lingüístic per a accedir a la funció pública. Només així es respectaran les dues llengües en condicions d'igualtat; perquè el castellà sí s'exigeix i ningú no en parla. Altrament, no s'entén que una llengua plenament oficial no siga requisit. I cal que ho faça malgrat les reticències que trobarà en el camí, ja que, al capdavall, els discursos (in)conscients contra l'ús del valencià es delaten quan xoquen frontalment amb situacions com aquesta. 

Per la nostra banda, la dels ciutadans, cal que exigim els drets. És cert que la legislació en matèria de drets lingüístics caldria reforçar-la o, si més no, impulsar-la. Però, mentrestant, hem de reclamar sempre que es puga els drets que ja tenim, per tal que no queden en paper mullat. Posem reclamacions, denunciem-ho públicament, queixem-nos al Síndic de Greuges i altres instàncies de la Generalitat, fem pinya entorn d'aquests casos de discriminació lingüística. Així, farem valdre els nostres drets.

Cap comentari:

Publica un comentari