El valencià de la Valldigna

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: El valencià de la Valldigna

Autor: Joan Giner Monfort

Edició: Universitat de València i Mancomunitat de la Valldigna

Any: 2013

L’estudi El valencià de la Valldigna descriu i compara el parlar de Tavernes, Simat, Benifairó, Barx i el Pla de Corrals en relació amb el valencià meridional. Joan Giner Monfort (1981) fa una investigació qualitativa seguint la tècnica de l’entrevista i recolzant-se, en alguns casos, amb documents d’escriptors locals. Aquest treball de camp posa l’èmfasi en el model de llengua tradicional perquè, segons Giner, les tendències globalitzadores han interromput en un cert grau la transmissió lingüística a favor d’un model estàndard.

L’autor aprofundeix les primeres anàlisis fetes per Mossén Antoni Maria Alcover i ampliades per altres, fins aconseguir un estudi exhaustiu a l’entorn de la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic. En primer lloc, exposa les alteracions de les vocals tòniques, la feblesa del vocalisme àton —n’apunta una hipòtesi de l’origen— i dibuixa l’inventari dels fonemes consonàntics. En segon lloc, repassa tots els elements de la morfosintaxi (flexió nominal i verbal, preposicions, conjuncions...), entre els quals crida l’atenció l’inventari d’interjeccions, com ara aguarda, bibop i eu. I, en tercer lloc, ofereix un llistat completíssim del lèxic tradicional, per temàtiques i amb exemples extrets de les entrevistes.

Encara més, els paratextos (introducció, mostra d’etnotextos, apèndix cartogràfic i glossari lèxic) augmenten el caràcter divulgatiu del llibre i en faciliten l’accés al públic general, poc acostumat als estudis filològics, alhora que complementen la lectura especialitzada. Per tot això, El valencià de la Valldigna és un d’aquells llibres atractius, tant per la forma com pel contingut, de lectura fàcil, diagonal i polivalent.

Democràcia lingüística

Es pot aplicar el concepte de democràcia a les llengües? En el moment actual, en què es qüestiona la poca ambició democràtica del sistema i les ingerències dels poders fàctics, convindria analitzar què és això de la democràcia lingüística. L’etimologia del concepte ja la sabeu. Ara bé, igual que una democràcia, siga política, econòmica o social, s’aplica necessàriament en i entre societats, per tal com implica la col·lectivitat; la democràcia lingüística es produeix —o hauria de produir-se— en un context de llengües en contacte i entre les llengües del món. En aquest sentit, doncs, la relació hauria de ser en condicions d’igualtat per a considerar-se democràtica.

Els drets lingüístics, en efecte, en són un mecanisme. La Declaració Universal dels Drets Lingüístics (1996) defensa la diversitat lingüística i cultural, rebutja l’homogeneïtzació forçada i reconeix, d’una banda, drets lingüístics individuals (a considerar-se membre d’una comunitat lingüística, a l’ús públic i privat, etc.) i, de l’altra, drets lingüístics col·lectius (a disposar de serveis culturals, a la presència igualitària en els mitjans de comunicació, etc.). Habitualment, però, aquests drets queden en paper mullat perquè no s’esmercen els esforços suficients per fer-los efectius. Obligar algú a canviar de llengua és, sens dubte, un cas flagrant de violació dels drets lingüístics. Això sí, el canvi es pot produir de manera “voluntària” o involuntària. Analitzem-ne dos exemples:

1) Un grup de quatre amics. Tres són valencianoparlants bilingües —malgrat la redundància. L’altre, monolingüe en castellà, tot i que entén el valencià i fins i tot podria parlar-lo amb una miqueta d’esforç. La llengua per a comunicar-se amb el monolingüe i en conseqüència amb tot el grup és, inexplicablement, el castellà. Algunes vegades, però, els valencianoparlants es permeten la llicència de parlar-se en valencià. És un cas de canvi de llengua, diguem-ne, “voluntari”, en el benentès que res té de voluntari un canvi basat en prejudicis, pressions i hàbits perniciosos.

2) Un grup de 23 persones. La majoria vol aprendre a parlar, escriure i llegir en valencià. Dos persones exigeixen educació en castellà i, per art de màgia, el grup s’ha de convertir ineludiblement al castellà. Les 21 persones que han triat valencià al·leguen en defensa pròpia els drets lingüístics reconeguts en algun paper important, però de res no serveix. Ni la més elemental suma matemàtica importa en la resolució del conflicte. Es tracta, doncs, d’un canvi de llengua involuntari, imposat. Això és, precisament, el que ha ocorregut en 3r d’infantil al Col·legi Públic Pare Català, al barri de Benimaclet.

El resum és ben senzill: la presència d’un castellanoparlant obliga tot el grup —siga de 3 o 23 persones— a abandonar la seua llengua pròpia, el valencià en aquests casos, i passar-se al castellà per a dirigir-se a ell i, en els pitjors dels casos, per a relacionar-se amb tot el grup, també entre els valencianoparlants. Per això, l'AMPA de l'escola ha convocat per a demà divendres a les 17 hores les famílies i la gent de dins i fora del barri, que farran valdre el concepte de democràcia i es manifestaran pacíficament, cívicament, pel manteniment de la línia en valencià i contra la imposició, l’abús i la conculcació de drets lingüístics.

La rifa i el canvi

La rifa o sorteig ha estat un joc habitual des de l’edat mitjana tot i les contínues prohibicions per part de les autoritats; de vegades explícites en forma de llei. El mecanisme ja el sabeu: ‘es ven un cert nombre de bitllets numerats i, traient a la sort un o més nombres, es premia amb una quantitat o un objecte el bitllet o bitllets que porten els nombres designats per la sort’. Ara bé, pot ocórrer que el número premiat no s’haja venut o que la persona premiada siga una amistat de la mà “innocent”. Aleshores, apareix la sospita que s’ha comés el famós i innecessari tongo castellà. Sembla inútil recórrer a una paraula d’un altre idioma per a expressar un fet que coneixem i anomenem en la nostra llengua. I és que en valencià alterar les regles de joc és, simplement, fer trampa. Fins i tot es diu com a sinònim de mentida: «Dic sempre la veritat, mai dic trampes». O, d'una altra manera, «fer galimes», de l'àrab gànima 'robatori'.

Si, en canvi, va tot com esperem, hi haurà un o més guanyadors, que per més graciosos que siguen continuen sent guanyadors o premiats, mai no agraciats, que en valencià vol dir això precisament: que té gràcia. Quan la sort es reparteix en podem resultar premiats una “gran” part dels participants i, com a recompensa, ens poden tornar o reemborsar la quantitat jugada. Però si la quantitat no és molt elevada potser no paga la pena cobrar-la. El que solem fer, llavors, és tornar a jugar un altre número. En aquest sentit, se sent cada vegada més el verb castellà. Tanmateix, els bitllets o números de loteria s'han de canviar o bescanviar, mai no es poden canjear en valencià.

En efecte, de canvis, n’hi ha hagut sempre. Ara els fem generalment amb diners, però quan no donàvem tanta importància a les monedes intercanviàvem un objecte o quantitat d’alguna cosa per un altra. És el que es coneix com a pagar en espècie. Especialment, hi havia la barata, també anomenada troc, un sistema que va funcionar durant molt de temps mitjançant el qual cada participant cedia la propietat d’un bé o d’un conjunt de béns i en rebia un altre a canvi. Era, per exemple, el sistema que regulava l’economia de l’Egipte dels faraons. Com és sabut, l’intercanvi basat en la moneda va desplaçar aquest sistema, però no ha desaparegut del tot. D’alguna manera, tots hem practicat el troc en alguna ocasió i potser amb més assiduïtat en els últims temps. Serà qüestió de la crisi?

Falles: paraules populars

Ja estem al març. S’acosten les Falles. Sí, Falles. Amb e. I tots els dies fins al 19 de març es dispara la tradicional mascletà a la plaça de l’Ajuntament de València. Aquesta mateixa setmana ja comencen a ocupar carrers i carrers els envelats dels casals fallers. I la setmana que ve s’iniciarà la plantà del monuments. Seguiran les revetles, orquestres i discomòbils a les nits. Als matins, a trenc d’alba sentirem la despertà. Hi haurà un dia o dos o tres —no se sap— d’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. Tanmateix, no serà cap ofrenda, ni tampoc a cap Verge. I tot acabarà, entre música i coets, amb la crema de les Falles.

Els qui treballem amb el valencià, o pel valencià, o els qui ens l’estimem la llengua, l’escrivim, la parlem i la pensem ens hem plantejat alguna vegada com cal escriure aquestes paraules que, acabades en –ada, en valencià eliminen la -d- intervocàlica i es converteixen en agudes: mascletà(da), plantà(da), despertà(da)... La resposta no és senzilla ni única. Uns diran que cal escriure com sona i d’altres que convé estandarditzar-les. La discussió no ve de nou, ja té temps. Potser la solució més adient en cas de no arribar a una entesa és distingir en quins casos convé escriure-la d’una manera o d’una altra. La qüestió és de registres podríem dir.

Així doncs, generalment hauríem d’escriure-les com apareixen al diccionari, això és, mascletada, plantada, despertada. Només en alguns registres no formals i depenent del tipus d’escrit, com ara els llibres de falla, es podria permetre la llicència de reduir-les a la forma popular amb què es coneixen. Perquè, de fet, la mascletada és un ‘disparament de masclets’; la plantada es refereix a ‘l’acció de plantar alguna cosa, l’efecte’; i la despertada, a ‘l’acció de despertar o de despertar-se’. També el novíssim Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia ho aconsella, ja que tot i incorporar aquestes paraules en la seua forma popular el cert és que remet a les normatives. I convé recordar, encara més, que no cal canviar l’accent ni les grafies encara que s’escriga en castellà, és a dir, cal conservar íntegrament la forma en la llengua d’origen, tal com fa el valencià amb noms i cognoms en castellà com ara María José o Rogríguez. Seria certament ridícul accentuar la madrugá de Sevilla a la valenciana —o a la catalana tant se val: madrugà. Igualment ho és, de ridícul,  escriure mascletá.

Un cas a part és l’acte que posa fi a la festa de les Falles. Pensem-ho. Tenim els substantiu crema i cremada. Se sol dir, per exemple, que es prohibeix la crema de rostolls, perquè en efecte es refereix a ‘l’acte de cremar o cremar-se alguna cosa’, en altres paraules, a ‘l’acte de ser destruït o consumit pel foc’. Podríem escollir, per tant, entre la crema i la cremà(da) de les Falles. I, en aquest sentit, el substantiu normatiu sense alterar la seua forma és crema.

Siga com siga, si optem per escriure les formes populars, no hi ha dubte que caldria marcar amb la cursiva que es tracta d’usos especials. Si, en canvi, optem per les variants normatives, sense modificacions, la cursiva resultarà innecessària. Tant una opció com una altra poden ser legítimes. Simplement es tracta de valorar a qui, on i com ens adrecem i quina solució pot fer més profit al prestigi de la llengua en cada cas.