Traduir l'essència

Cada llengua és una manera única i irrepetible de veure i interpretar el món, una visió de la realitat que s’ha format al llarg del temps gràcies als primers parlants d’una llengua i que continuarà formant-se –i  canviant– si no l’abandonen i les futures generacions la parlen i l’ensenyen al seu torn. No cal dir que la llengua és una part importantíssima de la cultura, que es retroalimenten i que l’extinció d’un idioma és una pèrdua dolorosa i irreparable per al món. Perquè la diversitat es fa menuda. Imaginem-nos com de trist seria un món on totes les persones foren idèntiques. No hi hauria cultures i llengües, en plural.

La paraula ens permet descriure i comunicar la realitat, expressar-nos, i cada llengua té les paraules necessàries per a fer-ho. Una societat càlida, oberta, extravertida tindrà, per exemple, més fórmules diverses per a saludar (un simple ei! o fins i tot un insult: fill de puta, com va?) que no una societat freda que per motius climatològics o d’altres no fa tanta vida al carrer. Això no vol dir que no saludaran, veritat? Aquesta societat, en canvi, tindrà més fórmules per a expressar unes altres coses. Una cultura en què la pesca siga un tret definitori tindrà infinitat de termes per a descriure el món marí. I així, totes les llengües són especials.

El caràcter de les cultures, si és pot dir així, deixa l’empremta en la llengua. És la realitat que ens envolta, el nostre entorn, la cultura, el que fa la llengua, la crea. Un exemple ben clar: el plat més típic dels valencians, l’hem anomenat paella. És una paraula intraduïble que hem creat nosaltres i existeix perquè existeix el plat, perquè en el nostre territori hi ha garrofó, bajoqueta, conill, pollastre, arròs... I què em dieu del socarrat? En efecte, la traducció evidencia la diversitat de llengües i cultures. La traducció –diria jo– és l’art de transportar l’essència d’una llengua a un altre llenguatge conservant tots els matisos. Certament complicat. Com expressaríeu en castellà els significats d’escurar, escudellar, encisar...? De vegades, no hi ha l’equivalent en una sola paraula.

Però probablement el més complicat de traduir són els refranys, les maneres de dir, les metàfores... En sentit metafòric, algú pot ser coent, és a dir, que està fora de lloc per estrafolari, ostentós, etc. Que difícil és explicar-ho també! També es pot aplicar a una persona la paraula moniato, com es coneix el president de la Generalitat, Alberto Fabra, d’ençà que va tancar RTVV. Es refereix a algú inepte, ignorant, impassible... Quants insults populars tenim els valencians, per cert! Però bé, això ja vindrà. Acabe amb una expressió ben nostra: arruixa, que plou! Com es podria traduir?

Una norma trista i grisa

El problema més greu que pateix el valencià és, probablement, l’ocultació de la llengua, més encara potser que la manca d’una política lingüística sòlida. I ho és, al meu parer, perquè esdevé el resultat d’una realitat sociolingüística marcada pels prejudicis, pel poc prestigi social, pel feble suport institucional i pels atacs que rep, a vegades també des de les institucions. La qüestió és que l’índex de coneixement de l’idioma –realment alt– no es reflecteix en els usos socials que en fan els parlants. Molts valencianoparlants, en eixir al carrer, oculten que parlen valencià, la qual cosa deixa en molt mal lloc el futur de la llengua pròpia.

Lluny de ser un comportament natural, la norma d’adaptació al castellà s’ha treballat durant anys. Ningú canvia de llengua si no hi ha factors (culturals, econòmics, polítics, socials...) que forcen a fer-ho. Aquests factors, gens innocents, modifiquen les representacions que es fan els individu sobre les llengües en contacte, això és la concepció que tenen de les llengües que els envolten. I, al capdavall, les representacions repercuteixen en l’actitud lingüística de la comunitat i condiciona tant la tria lingüística (valencià o castellà) com les interferències fonètiques, lèxiques, morfosintàctiques...

Aquesta norma d’ús lingüístic restrictiu suposa que els individus no puguen desenvolupar-se en la llengua pròpia del territori. Per a il·lustrar-ho, pensem en els valencians, pressionats a restringir l’ús del valencià en el territori propi i a adoptar l’hàbit de canviar de llengua. Així doncs, una part de la població (castellanoparlant) no sent la necessitat de canviar d’idioma perquè sap que pot viure sense aprendre’l, mentre que una altra part de la població (valencianoparlant) viu abocada a fer-ho. Psicològicament, la norma d’adaptació subordina la llengua pròpia al castellà amb el complex d’inferioritat que això comporta.

Consagrat el canvi, l’actitud es transmet de pares a fills, inconscientment o conscient, com a model de comportament lingüístic. I, com a conseqüència, es produeix un fenomen anormal: que la societat abandona el seu idioma propi. Per això, cal trencar aquesta actitud lingüística si volem viure plenament en valencià i cohesionar la societat. Cal, en definitiva, una cosa tan simple com parlar el valencià amb normalitat, cada dia, al nostre territori.

El conflicte entorn de la llengua

Quan des del poder s’utilitza la llengua en benefici dels propis interessos i s’atien dubtes i inseguretats sobre la seua naturalesa o l’estructura gramatical hi ha la possibilitat que la llengua com a símbol esdevinga un conflicte en si mateixa. Aquesta possibilitat està assegurada en el cas que la llengua es trobe immersa en un procés de substitució, com és el cas del valencià.

Posar en qüestió de manera reiterada l’estructura gramatical impedeix en gran mesura el procés d’estandardització en tant que fa dubtar els parlants a l’hora d’usar la varietat estàndard, oral o escrita, que esdevé un requisit per a la normalització. Si es qüestiona la naturalesa de la llengua –entenguem-ho àmpliament: origen, filiació, funció, història, evolució, realitat sociolingüística...– els efectes són devastadors per a la identitat lingüística dels parlants, fins al punt que els parlants obliden o deixen de preguntar-se per què parlen com parlen i què significa o suposa això per a una identitat cultural.

Tot això ho saben molt bé els partidaris de les polítiques lingüístiques glotofàgiques, assimilistes, que busquen l’enfrontament constant i el conflicte permanent, la qual cosa els serveix per a ocultar que, mentrestant, la llengua A avança en detriment de la llengua B. Els partidaris d’aquesta ideologia lingüística assimilista problematitzen artificiosament la llengua, creen un conflicte entorn de la llengua, que no cal que es desenvolupe en la llengua, en valencià. Aquest ha estat l’objectiu principal de l’espanyolisme lingüístic, conegut a casa nostra com blaverisme.

I en això continua treballant el Consell, l’última ocurrència del qual ha estat plantejar la retirada de diners de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) perquè no subvencione entitats que promouen el valencià si reconeixen la unitat de la llengua. Això pot significar, per exemple, que no hi haja més cinema en valencià a les escoles gràcies a Escola Valenciana o que la fundació Bromera no puga realitzar la campanya «Llegir en valencià». O que les universitat públiques valencianes no puguen rebre subvencions del mateix govern que les empara.

La llei defensora de les senyes d’identitat en què treballa el Govern valencià no nega la unitat de la llengua. No ho pot fer. El problema és més greu encara. Saben que científicament A és A però legislen perquè A siga B. Aproven lleis contra la ciència. Sé que la Terra és redona però faig una llei per a reconéixer la gent que diu que és plana –entre els quals no hi ha cap astrofísic, per cert– i, més encara, deixe de col·laborar amb els científics. Aquest és el nivell.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), aquesta entitat defensora de lo valencià el president de la qual no sap parlar-lo, pretén convertir-se en l’aliat perfecte del partit en el govern. Però, digueu-me, què ha fet la RACV per a normalitzar el valencià? Res més que posar pals a les rodes i qüestionar la naturalesa i l’estructura gramatical. Haurem de suposar, doncs, que el Partit Popular no valora les Senyes d’Identitat, en majúscula. Per això no els deu importar gens buidar de contingut una institució estatutària com l’AVL. És el mateix que van fer amb Radiotelevisió Valenciana. Fins que la van tancar.

El que no interessa al blaverisme (II)

Un altre aspecte que no interessa al blaverisme és el qüestionament de l'statu quo, l'ordre no gens innocent ni arbitrari de les coses. El blaverisme no critica mai la substitució del valencià pel castellà. De fet, la presenta com una substitució pel català, que amaga el conflicte real. En conseqüència, no es planteja per què eliminen línies educatives en valencià o per què tanquen l'única radiotelevisió que parla la nostra llengua o per què hi ha discriminació per raons lingüístiques per part del cossos de seguretat de l'Estat. En general, per què el valencià es troba en una situació d'inferioritat –volguda– respecte del castellà. I no s'ho ha plantejat perquè, en realitat, el seu objectiu no és la normalització i la dignificació del valencià. Són còmplices de la minorització i la substitució.

Per això, entre les seues denúncies trobem documents com aquest, en què argüeixen l'article quart de la Constitució espanyola del 1931 per a defensar una llengua valenciana independent de la catalana.

Obvien, però, tot allò referit a l’statu quo. Obvien que el castellà es declara lengua nacional i esdevé l’única oficial, cosa que recorda a aquest estat nació que patim encara actualment. Obvien que el deure, l’obligació, de saber l’idioma només recau sobre el castellà i que es deixen de banda «las otras lenguas de España». La resta de llengües, no ho qüestionen, han de ser voluntàries, també en els territoris propis. Així mateix, obvien que a les escoles s’ensenyarà en castellà. Únicament.

Ara bé, la Constitució del 31, així com la del 78, afirma que seran respectades –quin respecte és aquest?– i que podran ser usades quan ho reconega la llei. També ho obvien. I, per si de cas no havia quedat clar, rebla que «a ningú se li podrà exigir el coneixement ni l’ús de cap llengua regional». Sembla que les coses han canviant ben poc. Els comentaris, per a acabar-ho d’adobar, feliciten l’anàlisi del blaverisme, però recorden aquella excusa del antes castellano que catalán. Volen això, una llengua valenciana amb les lletres ben grans, amagada en el museu del folklore; una llengua sense dignitat ni futur.

El que no interessa al blaverisme (I)

Al País Valencià, s'atia constantment el debat entorn de la llengua. No és un debat en la llengua sinó sobre la llengua i es provoca en uns termes equivocats. El blaverisme, que no és més que una disfressa de l'espanyolisme lingüístic, en el seu moment d’esplendor va gaudir d’una influència política que li va permetre predicar des de les trones d’algunes institucions fins a establir un discurs tan predominant com fals: el valencià i el català no són la mateixa llengua.

Aquest dogma del blaverisme i la discussió al voltant d’això aconseguia tancar qualsevol escletxa per on apuntava la tímida recuperació del valencià. Es discutia sobre el nom i la filiació lingüística, però on es parlava d’augmentar-ne l’ús, de la presència social, del prestigi. Ni es prestava atenció a les alarmes dels experts sobre la deficient situació del valencià. El blaverisme s’ha quedat allà. Ací:

Tot el món sap que una llengua no mor perquè es diga d'una manera o d'una altra. Una llengua mor si no s’utilitza, es diga com es diga. La qüestió de noms la deixem a qui corresponga. Els parlants no ens podem entretindre amb això, perquè correm el risc, més encara en una llengua minoritzada, d’oblidar el més important: l’ús.

Mentre ens entestàvem en si valencià i català són la mateixa llengua hem perdut parlants, presència social, línies d'ensenyament en valencià i fins i tot la RTVV. Els canvis es fan evidents quan els observes des de la distància. A hores d’ara, no tenim cap tele ni ràdio que parle valencià i l'ensenyament en la llengua pròpia i la presència social estan greument amenaçats per uns governants que no han cregut ni han volgut mai l'equiparació real del valencià amb qualsevol altra llengua. I les pressions del castellà al valencià continuen. Continua la substitució.

Tres desitjos sociolingüístics per al pròxim Nou d'Octubre

Una radiotelevisió valenciana, en valencià, pública, plural i cohesionadora. Que done cobertura al sector cultural valencià (escriptors, músics, cantants, actors...) i que emeta la programació íntegrament en valencià: pel·lícules i sèries de producció pròpia, doblades, programes d’entreteniment, concursos, reportatges... I uns informatius lliures, al servei de la societat, que parlen del País Valencià en clau valenciana. Una radiotelevisió que no tinga por d'eixir al carrer i parlar amb els ciutadans.

Una educació valenciana, en valencià, pública, plurilingüe i suficientment forta per a contribuir de manera decidida al procés de normalització lingüística. Que garantisca, sense exempcions, el domini del valencià, del castellà i d’una tercera llengua. Que estenga i consolide la immersió lingüística, el programa més efectiu per a l’aprenentatge de llengües, i que aculla i integre els nouvinguts en la llengua que ens identifica com a valencians.

Un govern valencià, en valencià, transparent, democràtic, amb sensibilitat lingüística i decidit a redreçar la situació de la llengua pròpia. Que implante polítiques lingüístiques de promoció i ús del valencià i que el convertisca en la seua llengua de treball i de comunicació. Un govern que defense el nostre poble en tots els sentits i que cohesione el País Valencià com a societat. Un govern al costat de la gent, de la gent que lluita, que pateix, dels més dèbils. Un govern que done la cara sempre, honestament, sense mentides ni manipulacions.

Ja hem comprovat que el projecte de la Comunitat Valenciana ha resultat fallit. País Valencià, comença a caminar.

El valencià del president i el requisit lingüístic

La setmana passada, el president de la Generalitat, Alberto Fabra, es va enfrontar a l’últim debat de política general abans de les eleccions autonòmiques i municipals de 2015. El seu discurs no va estar exempt de polèmica. Al marge de la discussió política, voldria centrar el tema en la llengua del cap del Consell. Concretament, quan el president de tots els valencians va parlar –més prompte va llegir– en valencià. Ací teniu l’escena.

És evident que no en sap, de valencià. Ni tan sols llegir-lo. Un fet intolerable, en tractar-se del president de tots els valencians, que ben bé es podria considerar una agressió a les senyes d’identitat. Sí, perquè al capdavall s’amaga una actitud de menyspreu a la llengua pròpia dels valencians. Preguntem-nos per què el president, amb tots els assessors i els recursos de què disposa, no ha pogut aprendre la llengua pròpia del territori que representa. La resposta, ben plausible, és que no la considera un requisit per a exercir la funció pública i, per tant, no s’ha dignat a estudiar-la. Fabra no té la culpa que no li hagen ensenyat el valencià, però sí que és responsable de no aprendre-la.

Un president de la Generalitat hauria de saber expressar-se dignament en les llengües oficials. Altrament, en l’exercici de les seues funcions com a representant, els ciutadans perden el dret lingüístic a ser atesos en qualsevol de les dues llengües. En poques paraules, no triem nosaltres, els ciutadans, «tria» ell. I la seua tria resulta impossible si només sap un idioma.  Per exemple, un funcionari que domina el valencià i el castellà pot atendre en la llengua en què se li adreça el ciutadà. Si desconeix el valencià, un ciutadà valencianoparlant veurà violat un dret reconegut en l’Estatut i en la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Per aquesta raó és tan important el requisit lingüístic, que, cal repetir-ho, hauria de ser obligatori per a qualsevol funcionari i càrrec públic. Es tractaria d’imposar el bilingüisme a tots, no únicament als valencianoparlants.

L’altre element que cal destacar és el prestigi o, millor dit, el desprestigi que el discurs del màxim representant del nostre poble dóna al valencià. Una autoritat que no el parla mai i que, quan el llig en algun discurs preparat, ho fa d’aquesta manera no pot atorgar al valencià cap valor positiu. La qüestió no té poca importància. El valencià hauria de ser present en tots els sectors de la societat. Més encara en la política, com a llengua de convivència, de cohesió social i de debat dels assumptes que ens afecten dia sí dia també. Així, recuperaríem, encara que fóra una miqueta, el prestigi de la llengua i reforçaríem les actituds favorables a l’ús social del valencià.

Enguany no és 'aquest any'

En les situacions de conflicte lingüístic, una llengua pressiona tant l'altra que desplaça progressivament la morfologia i el lèxic genuí de la llengua dominada (B) pel de la llengua dominant (A). Aquesta pressió afecta els parlants i, sovint inconscientment, segueixen les pautes gramaticals de la llengua A. Fins i tot poden arribar a mediatitzar la llengua B de manera que comencen a aparèixer calcs, traduccions literals, que bandegen el lèxic i les expressions genuïnes.

No escapa a ningú que en la nostra realitat sociolingüística el castellà ha esdevingut des de fa segles la llengua dominant, que s'afanya a ocupar tots els àmbits d'ús del valencià i interfereix tant l'ús, proveint-lo de normes d'ús restrictives que faciliten el canvi lingüístic, com també l'estructura, assimilant-ne la fonètica, la semàntica, el lèxic i la morfosintaxi. Per això, la lleialtat fa un paper important en desvetllar la consciència lingüística siga en l'ús, mantenint la utilització del valencià, siga en l'estructura, conservant-ne les formes genuïnes.

Dos exemples d’aquesta pressió, que assenyala el camí de la substitució, és a dir, del canvi lingüístic progressiu del valencià pel castellà són aquest any i el dia següent. La primera expressió és indiscutiblement un calc del castellà este año, que ha anat guanyat terreny a la paraula genuïna enguany, referida precisament a l'any en què ens trobem quan la pronunciem. D'altra banda, al dia següent és també una traducció literal del castellà no preferible quan fem referència al dia següent al qual ens referim ja que tenim la paraula endemà. Si bé aquestes perífrasis no resulten incorrectes des del punt de vista gramatical, no són  preferibles perquè poden substituir altres paraules genuïnes i amb més tradició en la nostra llengua.

Els carreters i la llengua

Què vol dir fumar més que un carreter? Per què es diu que algú beu, sua, renega o parla com un carreter? Què són, en definitiva, els carreters i què fan perquè se’ls compare tant?

D’ençà que s’inventà la roda i es van aplicar els coneixements sobre la tracció animal hi ha hagut transport. Primer de mercaderies i, des de finals del segle XVIII, de persones. No hem d’oblidar que, quan encara no hi havia cotxes, la gent es desplaçava amb carros, tartanes o diligències, depenent de la classe social a què pertanyien

Els carreters, doncs, eren els qui desenvolupaven l’ofici de conduir els carros amb què transportaven persones d’un lloc a un altre. D’alguna manera, feien la funció dels taxistes actuals, amb el benentès que la gent d’aleshores comptava amb pocs recursos econòmics. A falta de clients, la jornada es devia fer més llarga que un dia sense pa. De fet, els carreters aparcaven el vehicle en una cantonada o davant d’alguna taverna i es podien passar hores i hores esperant el servei d’algun client.

Per tal de matar el temps, encenien un cigarret darrere de l’altre o bé passaven l’estona bevent vi o aiguardent a la taverna del poble. Per això, es diu que algú fuma o beu com un carreter, és a dir, en grans quantitats i sense parar. De vegades, estant a la taverna, es devien queixar de l’absència de clients i de la mediocritat del seu treball. Probablement, se’ls coneixia per malparlar i renegar de manera constant, dia rere dia. Així, renegar o parlar com un carreter significa blasfemar o parlar grosserament. Es coneix que també devien suar molt perquè treballaven a la intempèrie, més encara quan aconseguien bastants viatges.

Els pobres carreters no tenien una bona imatge. Totes les expressions que els esmenten són negatives i signifiquen que l’acció en qüestió (fumar, beure, parlar, suar...) es fa en un grau molt elevat o de manera exagerada. Siga com siga, aquestes expressions, que encara conservem hui en dia, són una bona mostra del que han aportat a la llengua oficis que, ara per ara, són cosa del passat.

Què és la normalització lingüística?

La normalització lingüística és el ‘procés de reorganització social consistent en l’extensió –a través de mitjans educatius, polítics, culturals, etc.– de l’ús de la llengua minoritzada’. Subratllem-ho: extensió de l’ús i llengua minoritzada. Perquè les llengües se salven de la mort si la gent les usa, això vol dir, si les parla, les escriu i les llig. I perquè la llengua minoritzada és, precisament, la que es troba en desavantatge respecte de la llengua dominant, que ha ocupat el seu espai sovint mitjançant un procés de colonialisme lingüístic i d’imposició.

L’objectiu, doncs, és afavorir la llengua que ha patit un procés de minorització, de pèrdua progressiva d’usos (qualitativa) i de parlants (quantitativa) a favor de la llengua dominant. Com que el coneixement de l’idioma no assegura la seua pervivència, cal incidir en els usos. Per tant, el procés perseguirà quatre aspectes: l’augment de parlants, l’increment dels usos, l’ocupació de tots els àmbits d’ús i l’elaboració de normes d’ús lingüístic més favorables a la llengua dominada.

Com s’assoleix, però, la normalitat? La tasca de recuperació lingüística treballa dos factors: el lingüisticocultural, que pretén adequar l’estructura lingüística a les noves realitats socials, i el sociopolític, que blinda i incrementa els usos reals derivats d’aquestes realitats. Així, en el primer cas, trobem fases com la codificació, la normativització i l’estandardització, mitjançant les quals es creen les normes gramaticals del model idiomàtic comú –l’estàndard– que cohesionen els parlants en els registres formals.

Quant al factor sociopolític, hi ha les mesures de política i planificació lingüística, com ara el règim lingüístic, que pot anar del no-reconeixement a l’oficialitat, passant per la cooficialitat. A més a més, la legislació lingüística és l’últim esglaó en el procés de recuperació d’una llengua. Es tracta de reconèixer i blindar legalment els drets lingüístics dels parlants, però no només d’això sinó també de garantir que s’acomplisquen. Això significa, posem per cas, que a més del dret de dirigir-se a l’administració en valencià ho puguem fer i siga vàlid davant la llei.

Sembla lògic, doncs, que aquestes lleis lingüístiques reforcen les actituds envers la llengua en la mesura que reconeixen les funcions i atorguen validesa social i política a l’idioma en qüestió. Per això, la normalització lingüística és un procés iniciat de manera conscient. És, en definitiva, una resposta al conflicte lingüístic, ja que suposa reconèixer la situació anormal a què se sotmet la llengua dominada. Un procés així recuperarà el prestigi de què gaudia la llengua en qüestió i cohesionarà la comunitat lingüística escapçada. Això, és clar, si s’impulsa de manera decidida.

El valencià i la identitat

Els catalans són susceptibles de parlar català. Els valencians, no. M’explique. Als catalans se’ls pressuposa que parlen català. En la imatge mental que ens fem d’ells –imagineu-los– apareix aquesta idea. Podríem dir que en els trets definitoris de la identitat catalana figura el fet de parlar català. No tinc tan clar que ocórrega el mateix en el cas dels valencians. Per això dic que no som susceptibles de parlar valencià, encara que, en efecte, el parlem.

Pensem que anem a Barcelona. Probablement no ens plantejaríem si parlar-los català o castellà, ja que l’imaginari col·lectiu ens diu que són susceptibles de parlar-lo o, si més no, d’entendre’l. Sí, estic generalitzant. Però això mateix no ocorre amb els valencians. Quan encetem una conversa amb algun valencià desconegut, els valencianoparlants, que som els realment bilingües, fem una tria, de manera conscient o inconscient, entre valencià o castellà. No és que els catalans –que també són bilingües per defecte– no facen la tria, sinó que trien català de manera majoritària, tendeixen a fer-ho.

Cal assenyalar, arribats a aquest punt, que sense bilingüisme no hi ha possibilitat d’elegir, és a dir, que els monolingües castellans no poden triar; de manera que el canvi de codi es produeix (no)més entre els catalanoparlants. Ara bé, per què en els bilingües catalans la tria va en una direcció (català) i en els bilingües valencians pren el sentit contrari (castellà)?

Al meu parer, la clau es troba en el context sociolingüístic, que els és més favorable. Hi ha més coneixements i usos de la llengua, i les actituds contribueixen a mantenir el català en situacions de contacte entre llengües, la qual cosa fa que atorguen un major prestigi. Alhora, aquest prestigi els fa sentir-se orgullosos de la llengua pròpia i usar-la habitualment. En conseqüència, el prestigi i l’ús possibiliten que esdevinga un tret definitori de la seua identitat. Per tant, tot aquest procés de normalització lingüística els ha dut a incloure el català com un tret identitari.

Com és sabut, la situació sociolingüística valenciana, pel que fa a aquest aspecte, és considerablement diferent. No entraré ara a descriure el procés de normalització lingüística al País Valencià, però, comparant-lo amb el català, es pot resumir en les paraules següent: menys coneixements, menys usos, pitjors actituds envers el valencià i menys prestigi. Així les coses, la llengua no ha aconseguit esdevenir un tret d’identitat fort i cohesionador per als valencians. És complicat amb les polítiques lingüístiques actuals, però es pot anar fent camí: coneixent-la, usant-la, usant-la sempre i per tot arreu. Estimant-la.

Per què parlem valencià?

¿De dónde sois? Sois estudiantes, ¿verdad? Divendres passat vaig assistir amb uns amics a un tast de vins de la denominació Utiel-Requena a la ciutat de València. Hi havia molta gent, sobretot d’aquesta zona castellanoparlant, però també alguns convidats parlaven valencià amb naturalitat. No vam tindre cap problema a l’hora de parlar-lo amb els d’Utiel i Requena perquè l’entenien perfectament. Uns parlàvem valencià i altres, castellà. Converses bilingües i cap renúncia a la llengua per part de ningú.

Tanmateix, aquest comportament inusual pel que fa a la llengua va encuriosir una persona de València que ens va preguntar d’on érem. En dir-li que també érem de València es va sorprendre i, aleshores, ens preguntà si estudiàvem. Es que como habláis valenciano... Ara érem nosaltres els qui teníem curiositat. Després de respondre-li que sí que estudiàvem, ens va reconèixer que no tenia cap amistat a València que parlara valencià. Certament, la llengua dels valencians gaudeix de major vitalitat d’ús als pobles, però això no ens ha de dur a l’engany: a València també es parla valencià. És, una vegada més, la història de la llengua amagada. Parlar-la en tots els llocs ha de ser un fet normal al nostre territori.

D’altra banda, la hipòtesi «parlem valencià perquè som estudiants» té un punt positiu i un altre negatiu. Pensar que la gent que estudia parla valencià és, sens dubte, positiu. En primer lloc, perquè el coneixen, l’han estudiat i l’han aprés. D’ací la importància –també simbòlica– de l’ensenyament en la llengua pròpia, de la immersió lingüística. I, en segon lloc, perquè el fet d’estudiar en valencià atorga prestigi i reforça les actituds favorables a la normalització en la mesura que evita canvis de codi –del valencià al castellà– innecessaris.

Si l’educació obligatòria i la preuniversitària en llengua pròpia basteixen la base d’uns coneixements sociolingüístics forts –com la consciència lingüística–, és la universitat la que forma les persones de manera més crítica i, si s’estudia la carrera en valencià, perfecciona aquests coneixements sociolingüístics favorables a l’ús normal del valencià. El futur de la llengua depèn dels joves i de les properes generacions en tant que el procés de substitució o normalització lingüística és dinàmic i continu.

Ara bé, la part negativa té a veure amb el fet d’associar l’ús d’una llengua a un perfil concret, no general. En aquest cas, als joves que estudien, com si es tractara d’un sociolecte. Resulta erroni i perjudicial. Perquè, d’una banda, és fals i, de l’altra, si l’ús social del valencià se circumscriu només a un col·lectiu o grup social el procés de normalització no pot avançar de cap manera.

Per què, doncs, parlem valencià? Aquesta qüestió té moltes respostes possibles i seria interessant que els valencianoparlants hi reflexionarem. Meditadament, pausadament, críticament. Potser trobaríem llum sobre què som els valencians.

Per què el valencià no és oficial a la UE?

Alemany, anglés, búlgar, castellà, croat, danés, eslovac, eslové, estonià, finés, francés, holandés, grec, hongarés, irlandés, italià, letó, lituà, maltés, polonés, portugués, romanés, suec i txec. Aquestes són les vint-i-quatre llengües oficials a la Unió Europea. Per entendre per què el valencià no ho és cal preguntar-nos, en primer lloc, què s’entén per llengua oficial.

Què significa ser llengua oficial a Europa?

El Reglament 1/1958 de la Comunitat Econòmica Europea estableix quines són les llengües oficials a la Unió Europea, la qual cosa suposa tindre presència en les comunicacions amb i en el Parlament Europeu, el Tribunal de Justícia, la Comissió Europea i el Consell d’Europa, entre d’altres. És a dir, que tant els ciutadans com els parlamentaris tenen el dret d’usar-les-hi. Així mateix, els tractats, les normes comunitàries, els documents interns, els tràmits, les sessions d’òrgans col·legiats, etc. es publiquen en aquests idiomes oficials. La conseqüència que el valencià o  català no siga considerat oficial és evident: ni ens podem adreçar a Europa en valencià ni els parlamentaris tenen el dret d’usar-lo. La Plataforma per la Llengua acaba de publicar aquest informe en què n’assenyala les conseqüències. En definitiva, el valencià resulta invisible per a les institucions europees.

Què cal per ser llengua oficial a Europa?

Primerament, resulta imprescindible la voluntat de fer oficial la llengua en qüestió. Són els estats membres els que poden proposar l’oficialitat o no d’una llengua, que ha de ser aprovada per unanimitat en el Consell. Des que l’Estat espanyol n’és membre, el Reglament s’ha modificat en setze ocasions. Tanmateix, el govern espanyol mai ha volgut proposar l’oficialitat del valencià. L’última vegada fou al juliol de 2013 per incloure el croat com a conseqüència de l’entrada d’aquest país a la UE. Aprofitant aquell moment, quatre eurodiputats catalans –Maria Badia (PSC), Oriol Junqueras (ERC), Ramon Tremosa (CIU) i Raúl Romeva (ICV)– van demanar a l’Estat espanyol que reclamara l’oficialitat del català, però tant PP com PSOE van votar en contra al Congrés dels Diputats.

És per això que cal disposar, en segon lloc, de la força política suficient per demanar el reconeixement d’una llengua a Europa. Com que són els estats els que poden fer la proposta, el pes de forces polítiques, favorables o no a l’oficialitat, determina la balança cap a un costat o cap a l’altre. En aquest sentit, les eleccions europees al País Valencià han portat el primer autoproclamat nacionalista valencià al Parlament Europeu, Jordi Sebastià (Compromís). A més, els valencians compten també amb la voluntat de Marina Albiol (EUPV) de defensar-ne l’oficialitat. En el cas de Catalunya, ERC i CiU ja l’han defensada conjuntament en alguna ocasió i ara ho podran fer amb més força. Tanmateix, si en les setze modificacions del reglament el govern espanyol s’hi ha negat, tot fa pensar que no hi haurà ara la voluntat de proposar el valencià llengua oficial a Europa.

El valencià en xifres

Amb més de 10 milions de parlants, el valencià o català ocupa la posició número setze a la Unió Europea, no obstant això, no figura entre les vint-i-quatre llengües oficials. Per exemple, l’irlandés, que és oficial, el parlen 77.000 ciutadans, vuitanta vegades menys que el català. A més, segons l’Eurobaròmetre de 2012 el valencià se situa en el seté lloc en nombre de parlants que la tenen com a llengua segona o tercera llengua. Encara més, el català és el dinovè idioma més usat a Twitter en tot el món. Aquestes xifres, que demostren la vitalitat de la nostra llengua, no semblen ser suficients per a l’oficialitat.

Ara bé, la pressió política d’alguns partits i, sobretot, la pressió social van comportar un cert reconeixement per part del Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE, el 13 de juny de 2005, tot i que el seu ús no és obligatori. Un any abans, recordareu, es van traduir a les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol la Constitució europea.

El valencià a Europa, una llarga història

En nombroses ocasions, la qüestió de fer el català llengua oficial a Europa s’ha colat en els discursos polítics de les campanyes electorals. Sense anar més lluny, en el recent míting del Partit Popular a València per les eleccions europees, Alfonso Rus  va defensar la –suposada– lluita constant que el candidat Esteban González Pons ha encapçalat perquè a Europa es traduïra en valencià. La diferència és notable. Una cosa és tindre el dret a usar-la en les institucions i una altra que es traduïsquen, si no tots, alguns documents. Com hem vist, el PP, igual que el PSOE, sempre ha votat en contra de l’oficialitat.

Però també hi ha altres partits que neguen aquest reconeixement. El cap de llista de Ciudadanos, Javier Nart, va declarar recentment que «no tindria el mínim sentit pràctic», que no serviria. I afegia: «Per què no l'aranès? O el gallec, o el bable, o el romaní? Al final arribaríem a l'orgasme absolut del valencià». Voluntat, poca, perquè no considera important que els ciutadans es puguen adreçar als representats elegits democràticament en la seua llengua pròpia. Seria fer massa Europa. D’altra banda, la famosa #SenyoraUPyD, Teresa Giménez, va dir al debat de TV3 que «a Europa ja hi ha 24 llengües, és una fantasia creure que se'n puguin afegir més». És evident que si no defensen la plena oficialitat ací, on es parla, no la reivindicaran mai a Europa.

Llengües amb estat i llengües sense estat

El que realment volen dir aquests discursos és que el valencià no pot ser oficial a Europa perquè no té un estat al darrere. Si Suïssa decideix formar part de la Unió Europea i proposar el romanx com a llengua oficial no posarien cap impediment. Perquè és un estat. Només Irlanda ha demanat l’oficialitat de la seua llengua pròpia a les institucions europees. I Luxemburg, per exemple, té tres llengües oficials a tot el territori: luxemburgués, francés i alemany. Qüestió de voluntats i de sensibilitats, doncs. Ara bé, si són els estats els únics que poden proposar l’oficialitat d’una llengua i, en el nostre cas, l’estat espanyol li l’ha negada sistemàticament al valencià, ens hauríem de preguntar quina és l’Europa que volem: si l’Europa dels estats o l’Europa dels pobles.

La importància d’estudiar en català

Ja he parlat en alguna ocasió de l’escolarització en la llengua pròpia. Els experts consideren que ha de ser la llengua vehicular de l’educació per intentar capgirar el procés de substitució lingüística, una situació de conflicte en què la llengua A (el castellà) domina la llengua B (el català) en la majoria d’àmbits d’ús. Per això, la immersió lingüística consisteix a exposar-se de manera intensiva a la segona llengua en posició de poder, la dominada, la pròpia. És així com s’aprén de la millor forma possible. Ara bé, per què és important estudiar en català?

D’entrada, les línies en valencià o la immersió en català serveixen per aprendre l’idioma de manera efectiva. L’aprenentatge d’una llengua és la condició necessària perquè es puga normalitzar. Si la gent desconeix l’idioma és evident que no el pot parlar, encara que la valoració simbòlica siga positiva. Tanmateix, la funció que realitza l’ensenyament va molt més enllà. Es tracta de formar-nos, també lingüísticament, per al futur laboral. En el cas de les universitats, si algú estudia, per exemple, medicina i no ho fa en català, no podrà exercir la seua professió en aquesta llengua de manera eficaç i acceptable des d’un punt de vista qualitatiu. Desconeixerà el nom de les malalties, els instruments i els tecnicismes en català, de manera que la tasca de normalització lingüística serà molt complicada en aquest àmbit. I qui diu medicina, diu arquitectura, enginyeria, física, química, etc.

El lèxic especialitzat en castellà s’aprén per inèrcia, perquè està massivament present en la vida quotidiana d’aquests àmbits, la majoria de professionals desenvolupen la seua tasca en castellà. En canvi, no ocorre el mateix en català. Llevat d’algun professional que haja desenvolupat una consciència i actituds lingüístiques molt favorables al català i que haja estudiat els tecnicismes pel seu compte, la majoria usarà les formes en castellà. I són, precisament, els usos allò que fa avançar les llengües. Encara més, un aspecte tan important com la investigació difícilment es podrà fer en català si la formació ha estat en castellà. La tasca investigadora determina en gran mesura el progrés d’una societat, una societat que inevitablement s’expressa a través de la llengua. Sense investigació en català no hi ha producció en català.

Potser diran que en una societat globalitzada és l’anglés la llengua que mana, però no és així. La investigació té més a veure amb el concepte de glocalització, és a dir, pensar en global i actuar o aplicar en local. Vol dir aquesta gent que el castellà renunciarà per complet a la investigació? Cap llengua amb estat al darrere ho farà. Per què ho hauríem de fer nosaltres? Les dades parlen per si soles: a la Universitat Jaume I de Castelló, que supera la mitjana de docència en valencià de les universitat públiques valencianes, es van llegir entre 1992 i 2008 només el 5,45% de les tesis doctorals en valencià, seguit del 10,9% en anglés i un aclaparador 83,43% en castellà. I la possibilitat d’estudiar íntegrament en valencià se situa en el millor dels casos (a la UV-EG) en un 3,8%. La mitjana és d’un esquifit 1,8%. Per contra, a la UMH el 97,4% declara que rep totes les classes en castellà. Així estan les coses.

Apagada informativa: RTVV

29/11/2013 Imatge final d'RTVV. El periodista Genar Martí
envoltat de policies en la sala de control central.  

La setmana passada parlava del mite del bilingüisme, la defensa del qual amaga sovint les desigualtats inicials entre la llengua A i B. Una desigualtat clamorosa és que a hores d’ara ja fa mig any que els valencians no disposem de televisió en la llengua pròpia. La Generalitat s’ha carregat l’ecosistema comunicatiu valencià. És el panorama desolador que ens deixen, després de 21 anys –poca broma!– de governs populars.

Voldria cridar l’atenció sobre la magnitud de la desfeta. D’una banda, ens han usurpat el dret reconegut en l’Estatut a disposar d’una televisió pública i en valencià. De l’altra, ens han condemnat a l’ostracisme i al silenci més absoluts. En vista a les pròximes eleccions europees ho constatarem. La societat valenciana no podrà informar-se en directe, a través dels seus televisors, dels resultats electorals des d’un punt de vista valencià. Llevat potser d’alguna televisió local, no hi haurà imatges. Difícilment escoltarem les valoracions dels líders polítics valencians. No posarem cara als «guanyadors» ni als «perdedors». No tindrem un debat postelectoral en clau valenciana que puga arribar a totes les llars.

A més, de cara a les eleccions valencianes continuarà l’apagada informativa. Recorde el desplegament que feia Canal 9 les nits electorals, amb connexions en directe a les seus dels partits polítics on se sentien discursos de tota mena. Recorde, també, el «debat» electoral en què els partits de l’oposició denunciaven la manipulació de la cadena pública. Ara, els nostres televisors no parlaran en valencià de política. I tan greu com això, les imatges d’un probable canvi polític al País Valencià seran pràcticament inexistents, de manera que aquest moment històric no formarà part de l’hemeroteca audiovisual valenciana. Una hemeroteca, per cert, irreemplaçable que ens ha mostrat la història en la llengua d’Ausiàs March i en clau valenciana, del País Valencià estant. Tornarem, doncs, als temps de la pantalla en negre. Si no ho evitem.

Conflicte i ideologies lingüístiques

La situació de conflicte lingüístic es produeix en un context de llengües en contacte que pugnen per assolir la presència en els diversos àmbits d’ús. Aquest conflicte pot passar com una situació de “normalitat” com a conseqüència de l’arrelament que ha tingut el mite del bilingüisme en la mentalitat dels valencianoparlants. Deia el sociolingüista Aracil que el bilingüisme es propugna, però no es practica, i que funciona com la coartada perfecta d’un procés, el de substitució lingüística, que avança inexpugnablement en una sola direcció.  Es converteix, doncs, en el tòtem que oculta la desigualtat entre la llengua dominant (el castellà) i la dominada (el valencià). La desigualtat és que hi ha castellanoparlants que desconeixen per complet el valencià, mentre que els valencianoparlants són, obligatòriament, els bilingües.

És evident que no són les llengües que lluiten entre si, sinó els parlants, que amb les seues actituds i usos lingüístics impulsen una llengua o una altra. I de vegades ocorre que el conflicte es manifesta en discursos que sorprenen per la seua claredat i concisió. La setmana passada vaig assistir astorat a una conversa que mostrava de manera nítida la ideologia de l’espanyolisme lingüístic i, en conseqüència, la del nacionalisme.

L’individu A (el de la llengua dominant) manifestava alegrement que s’havia de parlar en espanyol –que no en castellà– perquè som a Espanya i som espanyols. D’això es dedueix que els qui no parlen castellà o, millor dit, els qui no el tenen com a llengua primera –el matís és important– no són vertaders espanyols. Som, per tant, un defecte de la identitat espanyola que ens duu a considerar-nos irremeiablement ciutadans de segona? L’individu B (el de la llengua dominada) ho va fer notar i va invocar papers que consagren –després de les llargues nits– l’oficialitat del valencià.

Però l’individu A veu sempre el paper en blanc, la qual cosa no li impedeix de reafirmar-se en la seua posició. Per això, tot seguit va dir que, en realitat, és que «el valenciano no me gusta». Un comportament així, tan amigable, va causar la sorpresa de l’individu B, davant de la qual li va demanar el perquè. Simplement, per curiositat, vaja. Resulta que les altres llengües són «un problema para la unidad de España» i, per aquesta raó, «se tendría que hablar solo español». Deu funcionar així: parlar una llengua diferent del castellà et converteix en un ciutadà de segona i, potser per la frustració causada, et declares enemic de la pàtria i separatista. O tal volta aquests comentaris van fent forat en la mentalitat i, algun dia, et preguntes si ja estàs fart d’escoltar lliçons magistrals com aquesta.

Crec és estrany trobar-se discursos pronunciats de manera tan explícita i lleugera. Tanmateix, és en aquests casos que la imposició es manifesta en tota la seua virulència, com el fet de demanar la mort d’una llengua que parlen milions de persones. La llengua dominant pugna sempre per arraconar els usos lingüístics de la llengua dominada, fins i tot els usos més informals a què havia estat apartada inicialment. No hi ha bilingüisme possible. El que es pretén és el monolingüisme castellà.

La mala educació (sociolingüística)

Aquesta setmana corria per Twitter un comentari que l’assessor dels populars Luis Salom publicava ja fa temps en què afirmava que escriure valencià en aquesta xarxa social era una falta de respecte als seguidors de fora del territori valencià.

.@SantiFerrand @jorgebellver escribir en valenciano en una red como twitter es una falta d respeto a los seguidores de fuera de la Comunitat
— Luis Salom Andrés © (@LuisSalom) September 2, 2012

Així doncs, caldria preguntar-nos per què és una falta de respecte. En primer lloc, hauríem de pressuposar que els seguidors de fora del territori valencià no entenen el valencià. Una hipòtesi tan taxativa i agosarada com errònia tenint en compte que hi ha 10 milions de catalanoparlants repartits en diversos territoris. Tanmateix, assumim la hipòtesi: només els valencians entendrien el valencià. Què ens duria a pensar, en aquest cas, que estem faltant al respecte a algú? De veres hi ha qui es podria molestar per llegir o sentir una llengua qualsevol? És racional enervar-se i considerar-se ultratjat per veure un comentari, posem per cas, en alemany?

O és que hi ha llengües de primera, de segona, de tercera...? Fem la prova. Imaginem que l’afirmació de Salom es refereix al castellà, és a dir, que parlar castellà a Twitter és una falta de respecte als seguidors de fora d’Espanya. O més encara: als seguidors que no entenen el castellà. Un anglòfon, per exemple, tindria dret a queixa? I els xinesos, com a grup lingüístic més nombrós, podrien oposar-se a l’ús públic de llengües menys nombroses que la seua, com ara el castellà?

És això el famós plurilingüisme? Aprendre obligatòriament les llengües majoritàries en nom de la globalització i bandejar, si no expulsar de la vida pública, les llengües minoritàries? I aquestes llengües, són minoritàries en relació amb quins altres idiomes? A partir de quin nombre ens trobem davant d’una llengua majoritària o minoritària? És realment important aquesta distinció o es tracta d’instruments de comunicació? La comunicació entre dues persones és pitjor que entre deu?

Si considerem que està justificat el comentari de Luis Salom en un cas sí i en l’altre no, aleshores ens hauríem de plantejar quins prejudicis tenim i per què. No és cap falta de respecte usar un idioma qualsevol, fins i tot els que no gaudeixen d’oficialitat. No és cap delicte. Tampoc hi ha llengües més fàcils que altres, ni més importants, ni més útils. Tothom té dret a usar la llengua que vulga on vulga.

El mot 'front' i la locució *'front a'

Des de l’inici de la crisi, han augmentat les manifestacions i, en conseqüència, les lectures d’escrits reivindicatius. Sovint, però, aquests escrits no tenen la cura lingüística que haurien de tenir. Fins i tot en els sectors més conscienciats s’ha fet notar la castellanització amb expressions impròpies del valencià. No em referisc al sí se puede, que, per cert, en valencià hem de dir «sí que es pot», sense oblidar la conjunció que. Em referisc a la locució castellana *front a, que se sent ara sí ara també.

Un manifest sol començar explicant les causes per les quals es produeix la reivindicació. Normalment, és per oposició a un fet o a una decisió política. En aquest sentit, se sent manta vegades això de *front a les polítiques econòmiques... per a expressar rebuig i confrontació. En primer lloc, cal recordar que front és una paraula masculina en qualsevol de les accepcions, per contra al que succeeix en castellà, que segons el significat és masculina o femenina. Per posar uns exemples comparats amb el castellà:

VALENCIÀ	CASTELLÀ
M’he fet un bony al front	Me he hecho un chichón en la frente
Demà arribarà un front càlid	Mañana llegará un frente cálido
La lluita és més complicada en el front de batalla	La lucha es más complicada en el frente de batalla

En segon lloc, cal explicar que l’estructura *front a no existeix en valencià. Hem d’usar enfront de, que té tres significats possibles: ‘davant’, ‘per davant de’ i ‘oposant-se a’. Així doncs, direm, posem per cas, que «el banc està enfront de Correus», que «la cercavila s’aturà enfront de la comitiva» o que “enfront de les polítiques econòmiques, no ens resignem». En els tres casos, podem substituir enfront per davant, si bé en l’últim exemple el sentit és més metafòric.

Hi ha tres locucions més que paga la pena comentar. Quan algú ve de cara també podem dir que ve «de front». Si ens situem un davant de l’altre, cara a cara, ens trobem «front a front». I, finalment, en el cas que hàgem de fer cara a algú o a alguna cosa, de resistir sense acovardir-se, és a dir, afrontar una situació, aleshores podem parlar de «fer front a».

Per tant, deixem d’usar el castellanisme *front a i apostem per la locució enfront de. Ara bé, deixem també d’abusar d’aquesta locució i utilitzem plenament tots els recursos que ens ofereix la llengua, com ara els equivalents davant de o en contra de, per evitar, justament, la repetició, sempre pesant i excessiva.

Menfotisme

Diuen que els valencians practiquem el menfotisme en el tema nacional, identitari, i en relació amb la cultura i la llengua pròpies. Que tant ens fa una cosa o l’altra. I, de fet, se n’ha escrit molt, almenys des de Fuster... El menfotisme és una ‘actitud d’indiferència respecte a alguna cosa que hauria d’interessar o de preocupar’. Un menfot, doncs, es manté al marge en temes importants. La primera vegada que recorde haver sentit la paraula, em cridà l’atenció. Em va semblar un mot popular. I realment ho és, perquè ha sigut el resultat d’un procés que els parlants han fet de manera natural i progressiva.

L’expressió original me’n fot es devia utilitzar per a dir ‘m’és igual’. De fet, l’entrada de fotre al diccionari recull l’accepció ‘riure’s, burlar-se’. En aquest sentit, una persona que es burla de temes importants demostra, tàcitament, que no li importen gens ni miqueta. A força d’usar-se, doncs, es va gramaticalitzar en menfot, que es va convertir en l’adjectiu qualificatiu per a identificar aquestes persones. Una altra raó que en justifica l’origen popular és l’existència de les variants semenfot, mesenfot, mesinfot i meninfot. Cal tindre present que els mots cultes no solen produir variants, ja que el seu ús és menys habitual.

Així, paral·lelament a me’n fot (d’alguna cosa) devia existir també l’expressió se m’en fot (alguna cosa, això). Com se sap, en el parlar col·loquial se sol alterar l’ordre dels pronoms, de manera que el reflexiu se, que ha d’ocupar la primera posició en la combinació de pronoms, s’intercanvia amb el de primera persona en funció de complement indirecte me:

se me’n fot > me se’n fot > mesenfot.

Pel que fa a l’evolució de mesinfot, s’explica pel tancament –dissimilació– de la vocal e en i:

me se’n fot > me si’n fot > mesinfot.

Ara bé, la variant meninfot s’ha d’explicar d’una manera diferent. En primer lloc, es degué produir una reduplicació del pronom en –me ne’n fot– i, en segon lloc, el tancament de la vocal e en i, igual que hem vist adés.

Ací probablement acaba l’evolució popular. I ací s’enceta potser un altre tipus d’evolució que es podria anomenar culta.  Algú degué afegir el sufix culte -isme ‘corrent, doctrina’ per a referir-se a l’actitud col·lectiva d’indiferència. Afegint aquest sufix aconseguia canviar la categoria gramatical, de l’adjectiu menfot al substantiu menfotisme. Al meu parer, les variants que hem vist i el procés que han seguit –bàsicament la gramaticalització– proven que es tracta d’una paraula de creació popular. Més encara si es produeixen fenòmens fonètics com la dissimilació.

El valencià de la Valldigna

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: El valencià de la Valldigna

Autor: Joan Giner Monfort

Edició: Universitat de València i Mancomunitat de la Valldigna

Any: 2013

L’estudi El valencià de la Valldigna descriu i compara el parlar de Tavernes, Simat, Benifairó, Barx i el Pla de Corrals en relació amb el valencià meridional. Joan Giner Monfort (1981) fa una investigació qualitativa seguint la tècnica de l’entrevista i recolzant-se, en alguns casos, amb documents d’escriptors locals. Aquest treball de camp posa l’èmfasi en el model de llengua tradicional perquè, segons Giner, les tendències globalitzadores han interromput en un cert grau la transmissió lingüística a favor d’un model estàndard.

L’autor aprofundeix les primeres anàlisis fetes per Mossén Antoni Maria Alcover i ampliades per altres, fins aconseguir un estudi exhaustiu a l’entorn de la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic. En primer lloc, exposa les alteracions de les vocals tòniques, la feblesa del vocalisme àton —n’apunta una hipòtesi de l’origen— i dibuixa l’inventari dels fonemes consonàntics. En segon lloc, repassa tots els elements de la morfosintaxi (flexió nominal i verbal, preposicions, conjuncions...), entre els quals crida l’atenció l’inventari d’interjeccions, com ara aguarda, bibop i eu. I, en tercer lloc, ofereix un llistat completíssim del lèxic tradicional, per temàtiques i amb exemples extrets de les entrevistes.

Encara més, els paratextos (introducció, mostra d’etnotextos, apèndix cartogràfic i glossari lèxic) augmenten el caràcter divulgatiu del llibre i en faciliten l’accés al públic general, poc acostumat als estudis filològics, alhora que complementen la lectura especialitzada. Per tot això, El valencià de la Valldigna és un d’aquells llibres atractius, tant per la forma com pel contingut, de lectura fàcil, diagonal i polivalent.

Democràcia lingüística

Es pot aplicar el concepte de democràcia a les llengües? En el moment actual, en què es qüestiona la poca ambició democràtica del sistema i les ingerències dels poders fàctics, convindria analitzar què és això de la democràcia lingüística. L’etimologia del concepte ja la sabeu. Ara bé, igual que una democràcia, siga política, econòmica o social, s’aplica necessàriament en i entre societats, per tal com implica la col·lectivitat; la democràcia lingüística es produeix —o hauria de produir-se— en un context de llengües en contacte i entre les llengües del món. En aquest sentit, doncs, la relació hauria de ser en condicions d’igualtat per a considerar-se democràtica.

Els drets lingüístics, en efecte, en són un mecanisme. La Declaració Universal dels Drets Lingüístics (1996) defensa la diversitat lingüística i cultural, rebutja l’homogeneïtzació forçada i reconeix, d’una banda, drets lingüístics individuals (a considerar-se membre d’una comunitat lingüística, a l’ús públic i privat, etc.) i, de l’altra, drets lingüístics col·lectius (a disposar de serveis culturals, a la presència igualitària en els mitjans de comunicació, etc.). Habitualment, però, aquests drets queden en paper mullat perquè no s’esmercen els esforços suficients per fer-los efectius. Obligar algú a canviar de llengua és, sens dubte, un cas flagrant de violació dels drets lingüístics. Això sí, el canvi es pot produir de manera “voluntària” o involuntària. Analitzem-ne dos exemples:

1) Un grup de quatre amics. Tres són valencianoparlants bilingües —malgrat la redundància. L’altre, monolingüe en castellà, tot i que entén el valencià i fins i tot podria parlar-lo amb una miqueta d’esforç. La llengua per a comunicar-se amb el monolingüe i en conseqüència amb tot el grup és, inexplicablement, el castellà. Algunes vegades, però, els valencianoparlants es permeten la llicència de parlar-se en valencià. És un cas de canvi de llengua, diguem-ne, “voluntari”, en el benentès que res té de voluntari un canvi basat en prejudicis, pressions i hàbits perniciosos.

2) Un grup de 23 persones. La majoria vol aprendre a parlar, escriure i llegir en valencià. Dos persones exigeixen educació en castellà i, per art de màgia, el grup s’ha de convertir ineludiblement al castellà. Les 21 persones que han triat valencià al·leguen en defensa pròpia els drets lingüístics reconeguts en algun paper important, però de res no serveix. Ni la més elemental suma matemàtica importa en la resolució del conflicte. Es tracta, doncs, d’un canvi de llengua involuntari, imposat. Això és, precisament, el que ha ocorregut en 3r d’infantil al Col·legi Públic Pare Català, al barri de Benimaclet.

El resum és ben senzill: la presència d’un castellanoparlant obliga tot el grup —siga de 3 o 23 persones— a abandonar la seua llengua pròpia, el valencià en aquests casos, i passar-se al castellà per a dirigir-se a ell i, en els pitjors dels casos, per a relacionar-se amb tot el grup, també entre els valencianoparlants. Per això, l'AMPA de l'escola ha convocat per a demà divendres a les 17 hores les famílies i la gent de dins i fora del barri, que farran valdre el concepte de democràcia i es manifestaran pacíficament, cívicament, pel manteniment de la línia en valencià i contra la imposició, l’abús i la conculcació de drets lingüístics.