dijous, 30 de gener del 2014

El perquè dels dies de la setmana

Per entendre una miqueta millor l’afirmació que cada llengua conforma una manera de comprendre el món, només caldrà fixar-nos en l’organització que fem dels dies de la setmana i en l’origen dels seus noms. A grans trets podem dividir les llengües del nostre entorn entre orientals i occidentals, distinció segons la qual les primeres hi atorguen un nombre ordinal primer, segon..., mentre que les occidentals, a excepció del portugués, es basen en els astres més visibles del cel per a posar nom als dies de la setmana: la Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus, Saturn i el Sol.

D’aquesta manera, doncs, hem de buscar en el llatí l’etimologia dels nostres dies de la setmana. Uns noms llatins que, tanmateix, es remunten a civilitzacions més antigues i que estan relacionats amb la mitologia per tal com s’associaven a divinitats. En conseqüència, el dilluns prové del dies Lunae (en llatí vulgar dies Lunis per analogia a la resta), que significa el dia de la Lluna. El dies Martis ‘dia de Mart’ dóna lloc al dimarts; el dies Mercurii ‘dia de Mercuri’, al dimecres; el dies Iovis ‘dia de Júpiter’, al dijous; i el dies Veneris ‘dia de Venus’, al divendres. El dissabte i el diumenge, per la seua banda, tenen l’origen en dies Saturni ‘dia de Saturn’ i dies Solis ‘dia del Sol’, com demostren Saturday i Sunday en anglés. Ara bé, en el nostre cas, el dissabte prové del (dies) Sabbatum, de l’hebreu sabbath, el ‘descans setmanal dels jueus’. En relació amb el diumenge, el Cristianisme va substituir aquest «dia del Sol» pel (dies) dominicus, el ‘dia del Senyor’, de manera que va perdre l’origen solar.

D’altra banda, aquestes llengües occidentals han seguit un procés diferent a l’hora de crear-ne els noms. Així, en podem distingir tres tipus. Les que mantenen el nom die seguit de la divinitat, per exemple el català, l’occità i el llatí: dilluns, dilluns i dies Lunae. Les que esmenten primer la divinitat i després die, com ara l’alemany, l’anglés i l’holandés: Montag, Monday i Maandag. També ho fa així el japonès: Getsuyôbi. O les que perden el mot die, com són el castellà, el romanés, l’asturlleonés i el gallec:  lunes, Luni, Llunes i Luns, respectivament. En el segon grup hi ha algunes formes referides a dissabte i diumenge que cal comentar. D’una part, l’italià elimina el mot die i fa sabato i domenica; en la resta sempre apareix: lunedì, martedì... El francès, d’una altra, el manté en samedi però l’anteposa en dimanche, com ocorre en el primer grup. Aquest fet, no obstant això, no s’esdevé en les llengües que hem usat com a exemple del segon grup, és a dir, l’alemany (Sonntag), l’anglés (Sunday), l’holandés (Zondag) i el japonès (Nichiyôbi).

Queda palés, doncs, que dissabte i diumenge són un cas especial. En aquest sentit, cal comentar que són únics dies que tenen variació de nombre: dissabtes i diumenges. Mentre que els dies entre setmana no canvien en plural. Per tant, haurem d’evitar les formes col·loquials que afegeixen la vocal de suport, això és, *dillunsos, *dimartjos i *dijousos. Per indicar el plural serà suficient fer-ho amb l’article: els dilluns, els dimarts i els dijous.

dijous, 23 de gener del 2014

No amagueu la llengua

Fa unes setmanes, tornant a casa amb l’autobús vaig assistir a una escena que qualificaria de diglòssica i prejudiciosa. D’una banda, la diglòssia és la situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent, un per a les funcions formals i l’altre per a les informals, cosa que ocorre sovint en situacions de contacte de llengües i territoris bilingües. Els prejudicis, d’altra banda, són les creences o valoracions que ens fem de forma precipitada, sense fonaments,  i que influeixen i condicionen el nostre punt de vista.

Doncs bé, l’autobús es va aturar uns minuts i hi va pujar un revisor, company del mateix conductor. Es van saludar i van iniciar una conversa en valencià. Jo era en el primer seient. Quan l’autobús va reiniciar la marxa, el revisor va fer la seua feina. Em va demanar el bitllet en castellà i així ho va fer, també, amb tots i cadascun dels passatgers. Quan va acabar de revisar els bitllets, tornà amb el conductor i van seguir xarrant en valencià fins que baixà i s’adreçà de nou en castellà als passatgers que hi pujaven.

Em va sorprendre i entristir alhora la facilitat amb què aquell valencianoparlant canviava de llengua. No perquè siga un fet estrany. Al contrari, sol ocórrer habitualment, més encara, a València ciutat. Sinó pel suposat motiu pel qual abandonava el valencià recordem, una llengua oficial i, de més a més, pròpia i es passava al castellà. Devia pensar que amb desconeguts o bé en el treball havia de parlar necessàriament i única en castellà. Es tracta, en efecte, d’un prejudici. Igual que aquella creença infundada segons la qual parlar valencià és propi dels registres informals o, fins i tot, de mala educació.

Aquesta situació es reprodueix constantment en altres contextos. Però si mantens la llengua sempre, pots descobrir que els teus veïns parlen valencià, que l’àrab o el paquistanés de la fruiteria que es troba baix de casa t’entén i fins i tot et diu algunes paraules en valencià, que la fornera t’atén i et respon en el nostre català, que la caixera del supermercat també t’entén, que els xinesos del bar cada vegada capten més paraules valencianes... I que no ets l’únic que ho fa. Que trobes avis que parlen als seus néts castellanoparlants en valencià, que també altres persones s’adrecen en la llengua pròpia del nostre territori a xinesos, àrabs, paquistanesos, magribins, etc. Si no et comprenen, sempre estaràs a temps d’explicar-los què vols dir i fer-te entendre. Però no hi ha cap motiu racional per amagar la pròpia llengua, menys encara si és oficial. De fet, penseu quantes oportunitats perdem de parlar, de relacionar-nos, en valencià i d’ensenyar als no valencianoparlants la llengua.

No és de cap manera una falta de respecte mantenir una conversa bilingüe. Així, no s’obliga ningú a canviar de llengua. A un castellanoparlant, si a més viu a València, no li resulta complicat entendre el valencià. D’aquesta manera, la llengua no perd els seus parlants nadius. I no és una qüestió sense importància. Només cal mirar l’ecosistema comunicatiu valencià per adonar-se que ens trobem immersos en un procés de substitució lingüística molt i molt avançat.

Sense anar més lluny, dimarts passat el Govern espanyol obligava Acció Cultural del País Valencià a cessar les emissions de la ràdio pública catalana, l’últim mitjà de comunicació en valencià que s’escoltava en terres valencianes. Es tracta, en definitiva, de tancar tots els espais de comunicació en valencià, també els interpersonals. I, en aquest cas, ho fan imposant una mentalitat d’autoodi i d’autocensura per tal que amaguem la llengua automàticament en qualsevol situació fora de casa.

dijous, 16 de gener del 2014

Mo-ne d'ací!

En aquest article voldria comentar l’expressió anem-nos-en i les seues variants, algunes castellanitzades i unes altres creades a partir de processos fonètics propis de l’evolució interna de les llengües. En primer lloc, hi ha la forma anem-se’n. En l’ús col·loquial els pronoms febles de primera i segona persona del plural ens i us o vos són substituïts pel pronom se: se n’anem, aneu-se’n, se n’aneu... Es tracta d’unes formes no acceptades per la normativa, raó per la qual en el registre formal i la varietat estàndard hem de recórrer als pronoms febles nos i vos, corresponents a la primera i segona persona del plural. Direm i escriurem, doncs, anem-nos-en, ens n’anem, aneu-vos-en i us n’aneu, igual que ho fem amb les persones del singular me’n vaig i te’n vas.

D’altra banda, és del tot inacceptable el verb anar-se sense el pronom en. No direm em vaig anar a les deu o tots els anys s’anava de viatge, sinó me’n vaig anar a les deu i tots els anys se n’anava de viatge. Es tracta d’un error que fan habitualment els nous valencianoparlants provinents del castellà. En català, el verb és anar-se’n, per contra al castellà ir-se, i expressa la idea d’abandonar un lloc, que es materialitza precisament en el pronom en: Me’n vaig [de casa] a treballar. Com és sabut el castellà no té aquest pronom adverbial i, en conseqüència, no pot expressar aquesta idea: me voy al trabajo. Ha de fer-ho, simplement, d’altres maneres.

Finalment, volia parlar de dos fenòmens fonètics molt productius que afecten l’expressió anem-nos-en: l’afèresi i l’apòcope. El primer consisteix a suprimir fonemes o síl·labes inicials d’un mot. Per exemple, de Joaquim fem Quim. L’apòcope, per la seua banda, suprimeix els fonemes o les síl·labes finals d’una paraula, com ara en l’hipocorístic de Montserrat, Montse. D’aquesta mateixa manera, anem-nos-en es converteix en mo-ne, si bé seguint un procés més llarg i oferint una gran varietat de formes. De anem-nos-en fem anem-mos-en, que és la nostra manera de pronunciar el pronom nos. La consonant m es redueix: ane-mos-en. És a partir d’ací que s’apliquen els dos fenòmens. Cau la s del pronom mos i la e de en: ane-mo’n. Tot seguit, se suprimeix la a del verb anar: ne-mo’n. I, finalment, se suprimeix el que queda de verb, és a dir, (a)ne(m) i el pronom en passa a la forma plena ne: mo-ne.

dijous, 9 de gener del 2014

La confusió de 'quan' i 'quant'

De vegades solem confondre els mots quan i quant a l’hora d’escriure’ls. I els confonem perquè en la llengua parlada sovint no es distingeixen fonèticament, és a dir, són paraules homòfones en segons quins casos. La homofonia és, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), el fenomen pel qual es produeix una «identitat fònica entre dos o més mots que tenen significats diferents». En relació amb aquests mots, convé recordar que uns dialectes mantenen la pronúncia clara del grup consonàntic final –nt i uns altres el redueixen a –n, com ara en la paraula important.

Si fem una visió panoràmica dels dialectes, trobem que el mantenen, dins del català insular, el menorquí i el mallorquí cosa que no fa l’eivissenc; el català alguerés i, en el sud-occidental o valencià, el valencià central. El redueixen, en aquest mateix sud-occidental, el valencià meridional i el septentrional; el català nord-occidental, el sud-oriental i el nord-oriental, sense oblidar l’eivissenc. El mateix passa amb el grup final –lt, per exemple en molt. Així, en aquest cas de la reducció, es produeix una homofonia entre quan i quan(t), mentre que en el primer no hi hauria a priori cap problema de distinció, a més d’ortogràfica, fonètica.

No obstant això, almenys en valencià central solem afegir la [t] fins i tot en el mot quan segons en quins contextos. D’aquesta manera, malgrat que no es produiria, la confusió sí que s’esdevé. Al meu parer, s’afegeix com a consonant «de suport» si va davant de vocal. Per exemple, no és estrany sentir quant aní... en compte de quan aní... Però, tanmateix, diem quan vaig anar... En aquest sentit, cal recordar la regla segons la qual en un grup de tres consonants sol caure la del mig. Per això, quan pronunciem, posem per cas, quant costa? difícilment sentim la consonant alveolar oclusiva sorda.

Per tant, cal conéixer el significat d’aquests dos mots. Quan és un adverbi que indica temps i equival, segons el DIEC, a ‘en quin moment’ quan vindreu?—, ‘el moment en què’ —començarem quan voldreu— i ‘del moment en què, si’ —quan et dic això, pots comptar que n’estic ben segur. Per altra banda, quant pot funcionar com a adverbi —quant gran ha estat la seva gosadia— quan significa ‘en quin grau, en quina mesura’ o, també, com a adjectiu quants anys tens? i adjectiu quant val?, casos en els quals equival a ‘quina quantitat de, quin nombre de’ i ‘quina quantitat, quin nombre’ respectivament. Si recordem el significat temporal i el de quantitat, de segur que tindrem menys dubtes a l’hora d’escriure’ls.