Una norma trista i grisa

El problema més greu que pateix el valencià és, probablement, l’ocultació de la llengua, més encara potser que la manca d’una política lingüística sòlida. I ho és, al meu parer, perquè esdevé el resultat d’una realitat sociolingüística marcada pels prejudicis, pel poc prestigi social, pel feble suport institucional i pels atacs que rep, a vegades també des de les institucions. La qüestió és que l’índex de coneixement de l’idioma –realment alt– no es reflecteix en els usos socials que en fan els parlants. Molts valencianoparlants, en eixir al carrer, oculten que parlen valencià, la qual cosa deixa en molt mal lloc el futur de la llengua pròpia.

Lluny de ser un comportament natural, la norma d’adaptació al castellà s’ha treballat durant anys. Ningú canvia de llengua si no hi ha factors (culturals, econòmics, polítics, socials...) que forcen a fer-ho. Aquests factors, gens innocents, modifiquen les representacions que es fan els individu sobre les llengües en contacte, això és la concepció que tenen de les llengües que els envolten. I, al capdavall, les representacions repercuteixen en l’actitud lingüística de la comunitat i condiciona tant la tria lingüística (valencià o castellà) com les interferències fonètiques, lèxiques, morfosintàctiques...

Aquesta norma d’ús lingüístic restrictiu suposa que els individus no puguen desenvolupar-se en la llengua pròpia del territori. Per a il·lustrar-ho, pensem en els valencians, pressionats a restringir l’ús del valencià en el territori propi i a adoptar l’hàbit de canviar de llengua. Així doncs, una part de la població (castellanoparlant) no sent la necessitat de canviar d’idioma perquè sap que pot viure sense aprendre’l, mentre que una altra part de la població (valencianoparlant) viu abocada a fer-ho. Psicològicament, la norma d’adaptació subordina la llengua pròpia al castellà amb el complex d’inferioritat que això comporta.

Consagrat el canvi, l’actitud es transmet de pares a fills, inconscientment o conscient, com a model de comportament lingüístic. I, com a conseqüència, es produeix un fenomen anormal: que la societat abandona el seu idioma propi. Per això, cal trencar aquesta actitud lingüística si volem viure plenament en valencià i cohesionar la societat. Cal, en definitiva, una cosa tan simple com parlar el valencià amb normalitat, cada dia, al nostre territori.

El conflicte entorn de la llengua

Quan des del poder s’utilitza la llengua en benefici dels propis interessos i s’atien dubtes i inseguretats sobre la seua naturalesa o l’estructura gramatical hi ha la possibilitat que la llengua com a símbol esdevinga un conflicte en si mateixa. Aquesta possibilitat està assegurada en el cas que la llengua es trobe immersa en un procés de substitució, com és el cas del valencià.

Posar en qüestió de manera reiterada l’estructura gramatical impedeix en gran mesura el procés d’estandardització en tant que fa dubtar els parlants a l’hora d’usar la varietat estàndard, oral o escrita, que esdevé un requisit per a la normalització. Si es qüestiona la naturalesa de la llengua –entenguem-ho àmpliament: origen, filiació, funció, història, evolució, realitat sociolingüística...– els efectes són devastadors per a la identitat lingüística dels parlants, fins al punt que els parlants obliden o deixen de preguntar-se per què parlen com parlen i què significa o suposa això per a una identitat cultural.

Tot això ho saben molt bé els partidaris de les polítiques lingüístiques glotofàgiques, assimilistes, que busquen l’enfrontament constant i el conflicte permanent, la qual cosa els serveix per a ocultar que, mentrestant, la llengua A avança en detriment de la llengua B. Els partidaris d’aquesta ideologia lingüística assimilista problematitzen artificiosament la llengua, creen un conflicte entorn de la llengua, que no cal que es desenvolupe en la llengua, en valencià. Aquest ha estat l’objectiu principal de l’espanyolisme lingüístic, conegut a casa nostra com blaverisme.

I en això continua treballant el Consell, l’última ocurrència del qual ha estat plantejar la retirada de diners de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) perquè no subvencione entitats que promouen el valencià si reconeixen la unitat de la llengua. Això pot significar, per exemple, que no hi haja més cinema en valencià a les escoles gràcies a Escola Valenciana o que la fundació Bromera no puga realitzar la campanya «Llegir en valencià». O que les universitat públiques valencianes no puguen rebre subvencions del mateix govern que les empara.

La llei defensora de les senyes d’identitat en què treballa el Govern valencià no nega la unitat de la llengua. No ho pot fer. El problema és més greu encara. Saben que científicament A és A però legislen perquè A siga B. Aproven lleis contra la ciència. Sé que la Terra és redona però faig una llei per a reconéixer la gent que diu que és plana –entre els quals no hi ha cap astrofísic, per cert– i, més encara, deixe de col·laborar amb els científics. Aquest és el nivell.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), aquesta entitat defensora de lo valencià el president de la qual no sap parlar-lo, pretén convertir-se en l’aliat perfecte del partit en el govern. Però, digueu-me, què ha fet la RACV per a normalitzar el valencià? Res més que posar pals a les rodes i qüestionar la naturalesa i l’estructura gramatical. Haurem de suposar, doncs, que el Partit Popular no valora les Senyes d’Identitat, en majúscula. Per això no els deu importar gens buidar de contingut una institució estatutària com l’AVL. És el mateix que van fer amb Radiotelevisió Valenciana. Fins que la van tancar.