Parlem
de conflicte lingüístic quan hi ha, explícitament o implícita, una «pugna entre
dues comunitats lingüístiques per ocupar àmbits d’ús». S’entén que dues
llengües no poden conviure de manera harmònica en una mateixa societat, ja que «sempre
apareixen fenòmens d’imposició d’una llengua sobre l’altra com a conseqüència
del poder de què disposen els grups socials que les mantenen o rebutgen i que
usen el fet lingüístic com a símbol d’una ideologia o d’un projecte polític
determinats». En aquest sentit, vull contar-vos una història de conflicte
lingüístic que vaig patir el dijous 11 de juliol al passeig de Cullera.
Era
de nit i buscàvem un lloc on prendre una copa i ballar. El passeig era buit i
als quiosquets de platja no hi havia gairebé ningú. Aprofitant que un cotxe de
la Guàrdia Civil patrullava el passeig, vaig pensar que ells devien conèixer bé
la zona i m’hi vaig acostar a preguntar-los-ho.
—
Bona nit. Perdoneu, coneixeu algun lloc on fer-se un cubata i ballar un poc?
Era
a la finestra del copilot, el qual em va respondre en castellà, molt
amablement, els locals que hi havia. Però el conductor de seguida li va dir:
— ¡En español, que lo
diga en español!
El
copilot continuava explicant-m’ho, però el conductor insistia:
— ¡En español, dilo en español!
¡Somos policía española y en España se habla español!
Arran
d’aquesta fal·làcia li vaig recordar que l’Estatut d’Autonomia preveia la
cooficialitat del castellà i del valencià, que jo sabia parlar les dos llengües
i que el seu company (i també ell segurament) m’havia entés perfectament, per
això m’havia contestat. Semblava que el copilot no comprenia l’actitud del seu company
i no va dir res per evitar-se també un problema. Fou aleshores quan va eixir
del cotxe ràpidament i cridant si feia falta avisar un traductor.
Vist
que s’obstinava en el conflicte, li vaig demanar que es tranquil·litzara, que
el seu company m’havia entés i que ja tenia la informació que havia demanat. Me’n
vaig anar cap a la part del passeig on hi havia els meus amics, que m’estaven
esperant. Des d’allí no veien el cotxe ni es van assabentar del que havia
passat. Vaig arribar amb el capbaix pensant que aquell comportament era injust,
que no hi havia dret que un treballador públic, pagat amb els diners de tots,
em discriminara i m’intentara intimidar per raons de llengua, com ha passat a
tantíssima altra gent que l’únic que volen és viure tranquil·lament i plenament
en català, gallec o euskera, en els territoris on aquestes llengües són
oficials.
El
cotxe es va parar també on eren els meus amics i ens van demanar d’on érem. Es
creia que volíem burlar-nos d’ell. Així ho va dir. I va insistir que li
parlàrem en espanyol. Vist que no ens immutàvem i que no volíem entrar en un
conflicte indesitjable, finalment van marxar.
Aquesta
anècdota no és un cas aïllat, com sabeu. És la perpetuació del conflicte
lingüístic per part de l’autoritat pública, del mateix Estat. Ara, no voldria
estendre’m massa en la meua opinió. En parlaré un altre dia perquè aquesta
història dóna per a una bona anàlisi sociolingüística. Només voldria comentar
que en el grup hi havia un colombià i una francesa, als qui després d’aquesta
escena els vaig preguntar sí ara enteníem perquè ens costa tant sentir-nos
espanyols. I ho van entendre perfectament.
