dijous, 10 d’abril del 2014

El mot 'front' i la locució *'front a'

Des de l’inici de la crisi, han augmentat les manifestacions i, en conseqüència, les lectures d’escrits reivindicatius. Sovint, però, aquests escrits no tenen la cura lingüística que haurien de tenir. Fins i tot en els sectors més conscienciats s’ha fet notar la castellanització amb expressions impròpies del valencià. No em referisc al sí se puede, que, per cert, en valencià hem de dir «sí que es pot», sense oblidar la conjunció que. Em referisc a la locució castellana *front a, que se sent ara sí ara també.


Un manifest sol començar explicant les causes per les quals es produeix la reivindicació. Normalment, és per oposició a un fet o a una decisió política. En aquest sentit, se sent manta vegades això de *front a les polítiques econòmiques... per a expressar rebuig i confrontació. En primer lloc, cal recordar que front és una paraula masculina en qualsevol de les accepcions, per contra al que succeeix en castellà, que segons el significat és masculina o femenina. Per posar uns exemples comparats amb el castellà:

VALENCIÀ
CASTELLÀ
M’he fet un bony al front
Me he hecho un chichón en la frente
Demà arribarà un front càlid
Mañana llegará un frente cálido
La lluita és més complicada en el front de batalla
La lucha es más complicada en el frente de batalla

En segon lloc, cal explicar que l’estructura *front a no existeix en valencià. Hem d’usar enfront de, que té tres significats possibles: ‘davant’, ‘per davant de’ i ‘oposant-se a’. Així doncs, direm, posem per cas, que «el banc està enfront de Correus», que «la cercavila s’aturà enfront de la comitiva» o que “enfront de les polítiques econòmiques, no ens resignem». En els tres casos, podem substituir enfront per davant, si bé en l’últim exemple el sentit és més metafòric.

Hi ha tres locucions més que paga la pena comentar. Quan algú ve de cara també podem dir que ve «de front». Si ens situem un davant de l’altre, cara a cara, ens trobem «front a front». I, finalment, en el cas que hàgem de fer cara a algú o a alguna cosa, de resistir sense acovardir-se, és a dir, afrontar una situació, aleshores podem parlar de «fer front a».

Per tant, deixem d’usar el castellanisme *front a i apostem per la locució enfront de. Ara bé, deixem també d’abusar d’aquesta locució i utilitzem plenament tots els recursos que ens ofereix la llengua, com ara els equivalents davant de o en contra de, per evitar, justament, la repetició, sempre pesant i excessiva.

dijous, 3 d’abril del 2014

Menfotisme

Diuen que els valencians practiquem el menfotisme en el tema nacional, identitari, i en relació amb la cultura i la llengua pròpies. Que tant ens fa una cosa o l’altra. I, de fet, se n’ha escrit molt, almenys des de Fuster... El menfotisme és una ‘actitud d’indiferència respecte a alguna cosa que hauria d’interessar o de preocupar’. Un menfot, doncs, es manté al marge en temes importants. La primera vegada que recorde haver sentit la paraula, em cridà l’atenció. Em va semblar un mot popular. I realment ho és, perquè ha sigut el resultat d’un procés que els parlants han fet de manera natural i progressiva.

L’expressió original me’n fot es devia utilitzar per a dir ‘m’és igual’. De fet, l’entrada de fotre al diccionari recull l’accepció ‘riure’s, burlar-se’. En aquest sentit, una persona que es burla de temes importants demostra, tàcitament, que no li importen gens ni miqueta. A força d’usar-se, doncs, es va gramaticalitzar en menfot, que es va convertir en l’adjectiu qualificatiu per a identificar aquestes persones. Una altra raó que en justifica l’origen popular és l’existència de les variants semenfot, mesenfot, mesinfot i meninfot. Cal tindre present que els mots cultes no solen produir variants, ja que el seu ús és menys habitual.

Així, paral·lelament a me’n fot (d’alguna cosa) devia existir també l’expressió se m’en fot (alguna cosa, això). Com se sap, en el parlar col·loquial se sol alterar l’ordre dels pronoms, de manera que el reflexiu se, que ha d’ocupar la primera posició en la combinació de pronoms, s’intercanvia amb el de primera persona en funció de complement indirecte me:

se me’n fot > me se’n fot > mesenfot.

Pel que fa a l’evolució de mesinfot, s’explica pel tancament –dissimilació– de la vocal e en i:

me se’n fot > me si’n fot > mesinfot.

Ara bé, la variant meninfot s’ha d’explicar d’una manera diferent. En primer lloc, es degué produir una reduplicació del pronom en –me ne’n fot– i, en segon lloc, el tancament de la vocal e en i, igual que hem vist adés.

Ací probablement acaba l’evolució popular. I ací s’enceta potser un altre tipus d’evolució que es podria anomenar culta.  Algú degué afegir el sufix culte -isme ‘corrent, doctrina’ per a referir-se a l’actitud col·lectiva d’indiferència. Afegint aquest sufix aconseguia canviar la categoria gramatical, de l’adjectiu menfot al substantiu menfotisme. Al meu parer, les variants que hem vist i el procés que han seguit –bàsicament la gramaticalitzacióproven que es tracta d’una paraula de creació popular. Més encara si es produeixen fenòmens fonètics com la dissimilació.