dijous, 31 d’octubre del 2013

La repetició

La repetició és un recurs fonamental en la construcció textual: facilita la comprensió i fixa les idees bàsiques del text. Un exemple ben clar és la literatura infantil, que reitera estructures sintàctiques per tal que els xiquets memoritzen el conte i hi puguen interactuar. En la rondalla del Cigronet també coneguda com En Patufet els pares insisteixen en la pregunta «Cigronet, on estàs?», perquè l’han perdut i estan buscant-lo. Cigronet, respon «a la panxa del bou, on no neva ni plou» fins que finalment el senten. Són dues estructures que es repeteixen des del nus fins al desenllaç de la història. Ara bé, cal diferenciar aquesta repetició de la repetició consecutiva, és a dir, la de construccions en què hi ha una duplicació fins i tot multiplicació— immediata d’un mot. Per exemple, «aquesta jaqueta és de pell pell». Segons la lingüística tradicional, aquest exemple es considera un defecte de parla per tal com no té sentit repetir una mateixa paraula. Però en realitat es tracta d’un fenomen ben habitual en la sintaxi col·loquial que els parlants no senten com a defectuós.

De fet, si ens hi fixem bé, aquesta repetició consecutiva modifica el significat de l’oració. No és estrictament el mateix dir «aquesta jaqueta és de pell» que «aquesta jaqueta és de pell pell». En el segon cas, interpretem que es refereix al concepte autèntic, és a dir, a les idees bàsiques i compartides per tots: la pell adobada d’un animal usada per confeccionar roba. No entenem, doncs, per pell pell cap succedani o imitació. Això ens remet a les imatges mentals col·lectives i, en conseqüència, a la teoria del prototipus segons la quals classifiquem els elements de la realitat.

Pot ocórrer també que repetim un adjectiu: «el dinar estava bo bo». En aquest cas, hem d’entendre-ho com l’expressió màxima de superlatiu i equival a dir que el dinar estava boníssim. Com veiem, la repetició consecutiva canvia el significat amb la qual cosa el tret semàntic d’aquesta reiteració és pertinent. Per tant, com que té efectes pragmàtic no es pot considerar cap anomalia lingüística. A més, no cal perdre de vista que la prosòdia, l’entonaciófa un paper molt important a l’hora de descodificar el missatge.

Encara més, aquest fenomen s’ha estés a altres estructures com ara les locucions adverbials. En l’oració «li ho dic seguit seguit, però no em fa cas», observem que la repetició s’ha lexicalitzat de manera que ha passat a ser una unitat de sentit que significa ‘d’una manera contínua, sense interrupció’. No podríem dir, contràriament als casos anteriors, «li ho dic *seguit, però no em fa cas».

Així doncs, la repetició consecutiva no es pot considerar un defecte, com establia la lingüística tradicional. Al marge dels exemples que hem vist, aquest fenomen ocorre també amb altres categories gramaticals. Siga com siga, en el cas dels substantius remet a la interpretació del concepte segons la teoria del prototipus, mentre que en els adjectius la reinterpretació es refereix al grau superlatiu.

dijous, 24 d’octubre del 2013

La importància de la llengua per a l'evangelització.* Natàlia Pons

És veritat que els creients se senten més a prop de Déu quan reben el missatge en la llengua pròpia? Per què en tantes parròquies del nostre territori trobem a faltar la missa en valencià? Com d’important ha sigut al llarg de tots els temps l’evangelització en la nostra llengua? Per tal d’intentar donar resposta a aquestes preguntes anem a fer un repàs des dels nostres primers evangelitzadors fins a l’impacte que pot tenir eixa herència a l’actualitat.

No és casualitat que un dels primers textos en prosa que trobem escrits en català siguen les Homilies d’Organyà, que daten de finals del segle XII o principis del XIII. Es tracta d’un conjunt de sermons de quaresma, és a dir, de textos amb els quals s'evangelitza al poble partint de la Bíblia. En el moment que els predicadors s’adonaren que el llatí que s’escrivia no era la llengua que la gent parlava diàriament, començaren a predicar en llengua vulgar.

Així mateix, al segle XIII la nostra llengua aconseguí fer un salt qualitatiu. Ramon Llull, de qui en 2015 celebrem el 7é centenari de la seua mort, és un dels escriptors més rellevants pel que fa a la unió entre la llengua i el cristianisme. Ell era un convers, i les seues ganes d’expandir la religió el van portar a fer viatges sense descans predicant en romanç perquè tots el pogueren entendre. La seua obra Blanquerna té un gran pes espiritual, ja que és on posa de manifest quina és la vida ideal mitjançant un viatge espiritual, el protagonista del qual esdevindrà, finalment, ermità.

D’altra banda, un dels grans predicadors de tots els temps ha estat Sant Vicent Ferrer, i si per alguna cosa se’l recorda és per la llengua que utilitzava, un català quotidià i pròxim als que l’escoltaven. No debades els seus seguidors es meravellaven davant d’uns sermons confeccionats mitjançant una tècnica que feia entendre als creients, encara més, el missatge de l’Evangeli.

Des de l’època moderna fins a l’actualitat, la nostra llengua ha sigut clau en el procés d’evangelització, i això malgrat haver patit múltiples agressions polítiques, com per exemple els Decrets de Nova Planta de Felip V, pels quals els estats de la Corona d'Aragó van perdre els Furs i Constitucions pròpies, posant fi així a l’ús oficial de la llengua catalana, evidentment, també a les esglésies. Un exemple més pròxim en el temps està representat pel franquisme, la dictadura nacional catòlica que durà quaranta anys, en els quals tot havia de pensar-se, ser i dir-se en castellà. Tot i que també és cert que, en la clandestinitat, algunes esglésies del territori es mantingueren fidels a la nostra llengua.

Avui dia veiem com, per exemple, al País Valencià, en moltes misses, el capellà realitza tota la litúrgia de l’eucaristia en castellà; i, és curiós com, a l’hora de fer el sermó, a l’hora de dirigir-se als feligresos d’una manera més directa, canvia de llengua i ho fa en valencià. Trobem així, una clara mostra que, en efecte, per aproximar-se al poble, resulta més eficaç fer-ho en la llengua del poble.

En definitiva, tot i que un dels tòpics de la nostra societat relaciona l'església amb les polítiques espanyolitzadores, cal recordar que existeix un sector que creu en Déu i creu, alhora, en la nostra llengua; gent que vol escoltar misses en valencià, persones que desitgen una església normalitzada, des del punt de vista lingüístic, perquè l'església també és poble i la fem entre totes i tots des de la base. 

*Article publicat a Saó, número 384 (juliol-agost de 2013).

dijous, 17 d’octubre del 2013

Bona vista vejam! Figues en agost

L’expressió bona vista vejam! s’utilitza per a «saludar» una persona que fa temps que no vèiem i teníem ganes de veure-la. El significat es mou entre l’alegria per retrobar-nos amb aqueixa persona i una xicoteta recriminació pel temps que no l’havíem vista. Habitualment, la resposta que se sol dir és figues en agost per tal com la majoria de les varietats de figa arriben en aquest mes, amb la qual cosa es dona a entendre que s’ha arribat quan tocava. És una mena d’excusa per justificar aquest temps sense veure’s.

La forma vejam pot cridar l’atenció per la desinència arcaica de primera persona del plural -am. Segons recull el Diccionari català-valencià-balear, el verb veure «usat en primera persona plural d'imperatiu (vejam, veiam i les seves variants reduïdes), serveix per a expressar curiositat de veure el que succeeix o succeirà, la temença que s'esdevingui una cosa o que deixi d'esdevenir-se una altra que es desitja». Per exemple, vejam quin temps farà demà indica la curiositat de saber quin temps farà i es tracta d’una incògnita. En aquest sentit, equival a dir a veure quin temps farà demà.

Cal no confondre vejam amb vegem, que és la primera persona del plural del present de subjuntiu i de l’imperatiu actual del verb veure. Per això, l’oració anterior no significa el mateix si diem vegem quin temps farà demà. En aquest cas, s’expressa la determinació de conèixer el temps per a demà, és a dir, es refereix a l’acció de comprovar quines seran les condicions meteorològiques. Així doncs, mentre la primera forma té un caràcter exclamatiu o desideratiu, la segona posseeix un caràcter imperatiu, és a dir, de realitzar efectivament l’acció.

D’altra banda, del creuament entre a veure i veiam —variant de vejam— s’ha creat la forma aviam, que usen sobretot els barcelonins. Així mateix, s’ha produït un altre creuament entre les formes antigues d’imperatiu veu o veus i heus —del verb haver-hi— que es manté en la locució heus ací (o aquí), usada per a presentar o introduir un tema, i cridar l’atenció del receptor.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Conta'm sòries

Dijous passat parlava dels sinònims xafarder, tafaner i dotor. Preparant l’article vaig començar a trobar mots més o menys relacionats amb aquests tres: sorier, manifasser, cutxamander, farol i romancer, entre d’altres.

Un sorier és, segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), aquell «que sorieja; que cerca o transmet sòries», és a dir, coses extravagants i poc fonamentades. Se sent al Maestrat, Morella i Tortosa. En castellà en diuen chismoso o chafardero, d’aquell que diu cuentos. L’etimologia de sòria és incerta, diu el DCVB, i apunta un possible «creuament de solfa i història, que són dos mots que familiarment tenen el mateix significat que sòria». Només apareix en aquest diccionari descriptiu i no en els normatius, com ara el de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) i el de l’Enciclopèdia Catalana (GDLC).

Un manifasser és una persona a qui li agrada manifassejar, això és, ‘manejar arbitràriament afers que afecten una col·lectivitat o a altri’. Es tracta d’una paraula d’ús més general i, a més del DCVB, apareix també en el DIEC i el GDLC. Segons aquest últim, la documenta en el segle xvii i assenyala com a etimologia el llatí *manificium ‘utensili, manufactura’, relacionat amb manificus ‘fet a mà’, derivats «de manus ‘mà’ i facere ‘fer’, infinitiu que ha influït en la terminació –fasser». El DCVB, per la seua banda, apunta que «sembla venir d’un compost llatí *manifaciariu, ‘que fa coses amb les mans’». A més, el Gran diccionari de la llengua catalana associa la manifasseria amb l’enveja. En castellà, en diuen mangonear.

D’altra banda, la paraula cutxamander té el sentit de ‘dotor’ o ‘manifasser’ depenent de la zona d’ús. Es pot sentir al nord del País Valencià i al sud de Catalunya, i presenta altres variants a la zona catalanoparlant de l’Aragó i al sud valencià. L’origen és discutit. Uns diuen que prové de l’aragonés cuchapandero o cuchimandero o del castellà cuchipanda. El GDLC indica que deriva «probablement del compost occità cocha-mandadier ‘el qui dóna pressa als missatger de fer una cosa’». El DIEC no recull aquest mot. En castellà, en diuen entrometido.

El mot farol, segons el DCVB, deriva «de far, o més aviat pres del castellà farol». És la tercera accepció la que és correspon amb aquell significat original de dotor de què parlàvem dijous passat: ‘ostentació vana, exhibició vanitosa’. Ara bé, almenys els valencians que jo sàpiga li hem atorgat un altre sentit: un farol o farolero és aquell que dotoreja, que vol saber coses que no li importen. La forma faroler, però, no apareix en el diccionari normatiu. És faroner la paraula recollida en el DIEC amb el significat de fer-se veure, donar-se importància’.

Finalment, arribem a una paraula que de segur heu utilitzat més a sovint. Un romancer és, segons el DCVB, aquell «que usa romanços, converses llargues i que no interessen; que té i exposa idees estranyes, importunes» o també «que cançoneja, que obra amb excessiva lentitud». En efecte, un romanço és una història utilitzada com a excusa i que, de vegades, esdevé una impertinència. En aquest cas, apareixen en els tres diccionaris que hem esmentat adés. D’alguna manera, un romanço és una sòria i està relacionat amb els mots que hem vist abans, ja que un romancer pot pretendre dotorejar i manifassejar.

dijous, 3 d’octubre del 2013

I tu, eres 'dotor' o xafarder?

Els catalanoparlants tenim diverses solucions per referir-nos a la ‘persona que es fica en tots els assumptes o que intenta d’indagar-los’. Convidreu amb mi que els més difosos pel model estàndard són xafarder i tafaner. Tanmateix, també hi ha el mot dotor, que prové de doctor a causa d’una degradació (assimilació i simplificació) de manera idèntica al que ocorre amb rector, que esdevé «retor» en la parla. És una paraula que s’escolta per tot el domini lingüístic en les variants fonètiques pertinents. De fet, a partir de la pronúncia balear «duttó» podem explicar aquest procés d’assimilació i simplificació: doctor > dottor > dotor.

Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) que descriu les paraules en ús i no només les normatives dotor, que remet a l’entrada de doctor, expressa la idea de ‘persona que pretén de saber molt, d'entendre en moltes coses, i que en tot es vol ficar i manar’. Al diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), en canvi, apareix directament doctor i explica que es tracta d’una ‘persona saberuda, que fa la sàvia’. En l’ús a què em referisc entenc que un dotor és aquell que fica el nas en els assumptes aliens. Ara bé, el dotor no té la necessitat de parlar-ne, com sí que ho fa un xafarder o un tafaner, que a més comenta i critica aquests assumptes.

Com a curiositat, en castellà el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola normatiu també sí que recull dotor, tot i que remet a l’entrada de doctor en considerar aquesta primera una pronúncia vulgar. Però el que més sobta és la definició que ofereix d’aquest significat, en la seua accepció setena: «mujer que blasona de sabia y entendida». És a dir, la considera una paraula referent al sexe femení, com si tafanejar, xafardejar o dotorejar fóra només cosa de dones. En els diccionaris catalans, s’usa el genèric persona i sí que preveuen la flexió en gènere dels tres adjectius.

Siga com siga, a partir d’aquests adjectius s’han creat els verbs corresponents xafardejar, tafanejar i dotorejar. En efecte, en sufix verbal –ejar és molt productiu en català. El DIEC descriu xafardejar i tafanejar així: «Algú, fer, més o menys malèvolament, objecte de conversa el que sap o creu saber, el que pensa, el que ha sentit a dir, de la vida i dels fets de la gent». Com he dit abans, la tafaneria o xafarderia implica la conversa. Quant a dotorejar, el DIEC diu: «Fer el savi parlant doctoralment». No estic del tot d’acord amb aquesta definició per restrictiva. El DCVB, a més d’això, recull de manera encertada la idea de ‘pretenir de saber moltes coses, de ficar-se en assumptes d'altri, de dir-hi la seva tant si és oportú com no’. Convé assenyalar que també dotorejar és un verb estés per tot el domini lingüístic.

I és que tenim tantes paraules nostrades per a expressar aquesta idea que no cal recórrer a altres llengües. Per tant, són del tot innecessaris els castellanismes cotilla, cotillear, chismoso, chismorrear, chismorreo, etc. Uns castellanismes inexistents en la llengua tradicional i que els parlants més joves sembla que han incorporat a la parla en detriment dels mots genuïns.