dijous, 8 de maig de 2014

Conflicte i ideologies lingüístiques

La situació de conflicte lingüístic es produeix en un context de llengües en contacte que pugnen per assolir la presència en els diversos àmbits d’ús. Aquest conflicte pot passar com una situació de “normalitat” com a conseqüència de l’arrelament que ha tingut el mite del bilingüisme en la mentalitat dels valencianoparlants. Deia el sociolingüista Aracil que el bilingüisme es propugna, però no es practica, i que funciona com la coartada perfecta d’un procés, el de substitució lingüística, que avança inexpugnablement en una sola direcció.  Es converteix, doncs, en el tòtem que oculta la desigualtat entre la llengua dominant (el castellà) i la dominada (el valencià). La desigualtat és que hi ha castellanoparlants que desconeixen per complet el valencià, mentre que els valencianoparlants són, obligatòriament, els bilingües.

És evident que no són les llengües que lluiten entre si, sinó els parlants, que amb les seues actituds i usos lingüístics impulsen una llengua o una altra. I de vegades ocorre que el conflicte es manifesta en discursos que sorprenen per la seua claredat i concisió. La setmana passada vaig assistir astorat a una conversa que mostrava de manera nítida la ideologia de l’espanyolisme lingüístic i, en conseqüència, la del nacionalisme.

L’individu A (el de la llengua dominant) manifestava alegrement que s’havia de parlar en espanyol –que no en castellà– perquè som a Espanya i som espanyols. D’això es dedueix que els qui no parlen castellà o, millor dit, els qui no el tenen com a llengua primera –el matís és important– no són vertaders espanyols. Som, per tant, un defecte de la identitat espanyola que ens duu a considerar-nos irremeiablement ciutadans de segona? L’individu B (el de la llengua dominada) ho va fer notar i va invocar papers que consagren –després de les llargues nits– l’oficialitat del valencià.

Però l’individu A veu sempre el paper en blanc, la qual cosa no li impedeix de reafirmar-se en la seua posició. Per això, tot seguit va dir que, en realitat, és que «el valenciano no me gusta». Un comportament així, tan amigable, va causar la sorpresa de l’individu B, davant de la qual li va demanar el perquè. Simplement, per curiositat, vaja. Resulta que les altres llengües són «un problema para la unidad de España» i, per aquesta raó, «se tendría que hablar solo español». Deu funcionar així: parlar una llengua diferent del castellà et converteix en un ciutadà de segona i, potser per la frustració causada, et declares enemic de la pàtria i separatista. O tal volta aquests comentaris van fent forat en la mentalitat i, algun dia, et preguntes si ja estàs fart d’escoltar lliçons magistrals com aquesta.

Crec és estrany trobar-se discursos pronunciats de manera tan explícita i lleugera. Tanmateix, és en aquests casos que la imposició es manifesta en tota la seua virulència, com el fet de demanar la mort d’una llengua que parlen milions de persones. La llengua dominant pugna sempre per arraconar els usos lingüístics de la llengua dominada, fins i tot els usos més informals a què havia estat apartada inicialment. No hi ha bilingüisme possible. El que es pretén és el monolingüisme castellà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada