Actualment
vivim en un context on les paraules comptem —i molt— i un mot dit en un moment inoportú —fruit del lliure fluid de
l'inconscient—pot esdevenir causa de
(des)gràcia: perdons públics, enemistats, criminalització per part de les
posicions més militants o, simplement, una estel·lar aparició en l’APM?. Davant aquest cel cautelós, tendim
a utilitzar un llenguatge políticament correcte per evitar confrontacions o no
ficar-nos en bucs, però sempre empolvorem la nostra opinió, ni que siga amb
paraules bufones i ben polides. Encara més, com és ben sabut, els
connectors —sí, aquelles peces lèxiques
tan desconegudes— participen de qualsevol discurs, a mode de ciment, amb els
quals organitzem les nostres idees i estructurem el que expressem. Tanmateix,
aquests elements tan —i tan— inofensius
ens delaten.
En
aquests temps en què els polítics són convidats inesperats als nostres
menjadors, tenim ben present el que ens estan dient i els analitzem de manera
exhaustiva per veure si alguna cosa ens pot servir en la següent piulada (o tweet, per entendre'ns). Ara bé, una clau
que ens pot ajudar a esbrossar el missatge és l’ús que fan dels connectors. Per
exemple, el cas dels connectors —o
conjuncions— concessius és mostra d'una
clara voluntat de ser un “benqueda”, però tenint-ne per a tothom. El que ocorre
és que, amb els concessius, el que sovint fan ̶ o fem ̶ és estructurar el discurs d'una
forma políticament correcta —o interessada— per curar-nos amb salut: el futur del país és molt esperançador malgrat els desnonaments i les retallades i, òbviament, estem en
el bon camí, encara que el present siga
tan negre. O siga, el missatge focalitza en l'asseveració i no en
l'excepció. Fixem-nos en la situació inversa: el present és molt negre, encara
que estem el bon camí —no
esbiaixem tant la realitat. Sols cal veure amb quin connector ha construït el seu discurs el
senyor president Mas per observar on vol conduir l'oient: malgrat disposar de menys diners,
s'ha anat invertint en els centres educatius. Per contra, quan usem el
connector adversatiu però, aquesta
excepció esdevé una oposició —en tota
regla— i marquem i emfasitzem allò que
més ens interessa: vine perdiendo dinero, pero ocurre que para mí el dinero no es
lo más importante en esta vida (Rajoy dixit). En aquest cas, el benaurat president
hi destaca que els diners no interessen —perceptible amb les polítiques de vidriola.
Fet
i fet, moltes són les paraules que ens permeten formalitzar les nostres idees,
però pocs són els connectors de què disposem per a estructurar-les. Tinguem en
compte que, depenent del seu ús, podem —o no— desviar l'atenció, de manera
semblant que amb un llenguatge ben ornamentat: El mataria, però és el meu millor
amic.
Martí Mestre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada