Mante, tu de qui eres?

En els pobles ocorre un fet ben interessant: tots (o almenys la gran majoria) ens coneixem. És cert que la situació ha canviat molt amb l’arribada de nouvinguts i, sobretot, de gent que treballa i passa la major part del dia fora del municipi. És el que es coneix amb el nom de poblacions dormitori.

Preguntar pels nostres avantpassats és una forma d’identificar-nos ràpidament. Certament, un aspecte important de la vida rural és la curiositat, la necessitat de conèixer tot dels seus habitants. I aquesta pregunta ens porta a contestar ineludiblement amb els sobrenoms familiars que comparteix tot el poble, perquè són la forma més ràpida de saber qui és qui, de quina família prové... A més a més, els sobrenoms s’impregnen de la cultura popular i sovint descriuen l’origen social, l’ofici, l’aspecte físic, etc. Són, en els pobles, la manera d’identificar-se. Tot un símbol col·lectiu compartit. Però què significa mante?

El mot mante prové de l’aragonès amante, una forma que es troba ben viva arreu de les comarques valencianes i també a l’Aragó. La forma mante ha sofrit el fenomen lingüístic de l’afèresi, és a dir, la reducció sil·làbica inicial; contràriament al que ocorre amb mots com amoto, aràdio... S’utilitza com a vocatiu, per cridar l’atenció del receptor, o dels receptors perquè també es pot declinar en plural. Té un to i un significat afectiu, tal com es pot desprendre del sentit del mot originari. Però el que més ens interessa és que l'ús es redueix a casos concrets i està determinat per factors com l’edat i el sexe.

D'una banda, no és habitual escoltar els joves dir mante, ni tampoc els seus pares, sinó la gent de més edat. Per tant, l’ús se situa entre els més grans. Ara bé, tampoc és habitual que la facen servir els homes, sinó les dones generalment, amb la qual cosa l’ús es restringeix encara més segons el sexe. D'altra banda, a qui s’adrecen quan l’utilitzen? També ens estranyaria que una dona major s’adreçara a un adult dient-li mante, o fins i tot a una altra persona de la mateixa edat que ella. Concretament, sol utilitzar-se amb els joves, en especial amb els adolescents, tant xics com xiques. Tot i que cada vegada menys, és habitual que en els pobles, una nit d'estiu, per exemple, en què trobem la gent a la fresca, si no ens han conegut després d'haver donat la bona nit, ens llancen la famosa pregunta: mante, tu de qui eres?

Resulta curiós, doncs, que per trobar aquesta forma en el repertori lingüístic dels parlants cal atendre l’edat (la vellesa) i el sexe (femení generalment) i tindre present que s’utilitza per dirigir-se als adolescents. Es tracta del que els lingüistes anomenen sociolecte, una paraula que es troba en grups socials concrets, en aquest cas per edat i sexe, i que a més restringeix el seu ús segons les característiques dels receptors: han de ser, com hem dit, joves.