Amb el context econòmic en un primer
plànol i marcant el pas de la vida quotidiana, cada vegada és més
freqüent l'ús de tot tipus de fràsic (frases fetes, refranys,
locucions) relacionades amb l'economia. De manera que és una bona
ocasió per a prendre consciència de totes aquestes expressions.
Preparant aquest article, vaig buscar
en primer lloc l'etimologia del verb pagar. I, certament, em vaig
sorprendre. L'ètim llatí és pacare, que significa 'posar
en pau, satisfer' i alhora prové del llatí pax, és a dir,
pau. D'ací han aparegut derivats com apaivagar o pagat amb el sentit
d'estar satisfet. Per exemple: «Estic pagat de la tasca que hem
fet».
Una mostra de la importància d'aquest
camp semàntic, l'econòmic, és la gran quantitat de sinònims que
tenim per a anomenar els diners: dineret, cacaus, caragols, cèntims,
duros, gallets, pallocs, ratolinets, pasta, peles, xavos.
Resulta curiós l'ús de pallocs (les
fulles de la panolla de dacsa) amb aquest sentit. Com afirma Eugeni
Reig, «en la nostra societat tradicional, de caire fonamentalment
agrícola, tindre molts pallocs significava tindre la cambra plena de
panolles de dacsa i açò, evidentment, implicava riquesa. I en les
cambres plenes de dacsa (o de qualsevol altre producte agrícola)
lògicament proliferaven els ratolins. Per això les expressions
tindre pallocs i tindre ratolinets s’usen amb el
sentit de tindre diners.»
El dineret equivalia, antigament, a la
moneda d'un diner. D'aquesta manera, doncs, dir que algú té «molts
dinerets» és com dir actualment que té «molts euros» i, no fa
tant, «moltes pessetes» o «molts duros». O una altra expressió:
«tindre més diners que pesa». Ara bé, és evident que les
connotacions, ara per ara, són més negatives que positives i solem
dir «no tinc ni un duro», per exemple. Això dóna compte de la
temporalitat i l'evolució d'aquestes expressions i de com s'adapten
a la realitat extralingüística.
Com a mostra, en la situació actual
en què les classes treballadores han de «pagar els plats trencats»
o «pagar la festa», això és sofrir les conseqüències sense
tindre culpa, podem dir que «paguen justos per pecadors», que
sofreixen els innocents el càstig de les males accions d'altres.
D'altra banda, quan un objecte ens
resulta molt car diem que «costa un ull de la cara [o un ronyó]».
Quan algú ha de pagar sense ganes li diem: «afluixa la mosca» o «a
pagar i callar». Hi ha més exemples lingüístics de la importància
dels diners com ara en les unitats fràsiques «tant tens, tant
vals», «qui paga, mana» o «amb diners, torrons».
Finalment, el context econòmic actual
ha donat lloc a l'ús d'expressions en el sentit de tindre problemes
econòmics, com ara «estar amb l'aigua al coll». O també «passar
més fam que garró», que referit a persones, tot i que no implica
estar famolenc, significa no tindre prou diners per a poder menjar
com cal i viure dignament. El garró és la part posterior del
turmell. Segons Eugeni Reig, «l'enginy
popular va crear la frase passar més fam que el garró,
que ens diu que el garró
sempre té fam i per això es menja els calcetins i els forada.
Després la gent va deixar de ser conscient del significat original i
en lloc de pronunciar que'l garró
ho varen simplificar en que garró».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada