Ja
estem al març. S’acosten les Falles. Sí, Falles. Amb e. I tots els dies fins al 19 de març es dispara la tradicional mascletà a la plaça de l’Ajuntament de
València. Aquesta mateixa setmana ja comencen a ocupar carrers i carrers els
envelats dels casals fallers. I la setmana que ve s’iniciarà la plantà del monuments. Seguiran les
revetles, orquestres i discomòbils a les nits. Als matins, a trenc d’alba sentirem
la despertà. Hi haurà un dia o dos o
tres —no
se sap— d’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. Tanmateix,
no serà cap ofrenda, ni tampoc a cap Verge.
I tot acabarà, entre música i coets, amb la crema de les Falles.
Els
qui treballem amb el valencià, o pel valencià, o els qui ens l’estimem la
llengua, l’escrivim, la parlem i la pensem ens hem plantejat alguna vegada com
cal escriure aquestes paraules que, acabades en –ada, en valencià eliminen la -d- intervocàlica i es converteixen
en agudes: mascletà(da), plantà(da),
despertà(da)... La resposta no és senzilla ni única. Uns diran que cal
escriure com sona i d’altres que convé estandarditzar-les. La discussió no ve
de nou, ja té temps. Potser la solució més adient en cas de no arribar a una
entesa és distingir en quins casos convé escriure-la d’una manera o d’una
altra. La qüestió és de registres podríem dir.
Així
doncs, generalment hauríem d’escriure-les com apareixen al diccionari, això és,
mascletada, plantada, despertada. Només
en alguns registres no formals i depenent del tipus d’escrit, com ara els
llibres de falla, es podria permetre la llicència de reduir-les a la forma
popular amb què es coneixen. Perquè, de fet, la mascletada és un ‘disparament de masclets’; la plantada es refereix a ‘l’acció
de plantar alguna cosa, l’efecte’; i la despertada, a ‘l’acció de despertar o de
despertar-se’. També el novíssim Diccionari
normatiu valencià de l’Acadèmia ho aconsella, ja que tot i incorporar
aquestes paraules en la seua forma popular el cert és que remet a les
normatives. I
convé recordar, encara més, que no cal canviar l’accent ni les grafies encara
que s’escriga en castellà, és a dir, cal conservar íntegrament la forma en la
llengua d’origen, tal com fa el valencià amb noms i cognoms en castellà com ara
María José o Rogríguez. Seria certament ridícul accentuar la madrugá de Sevilla a la valenciana —o a la catalana tant se val: madrugà. Igualment ho és, de ridícul, escriure mascletá.
Un
cas a part és l’acte que posa fi a la festa de les Falles. Pensem-ho. Tenim els
substantiu crema i cremada. Se sol dir, per exemple, que es
prohibeix la crema de rostolls, perquè en efecte es refereix a ‘l’acte de
cremar o cremar-se alguna cosa’, en altres paraules, a ‘l’acte de ser destruït
o consumit pel foc’. Podríem escollir, per tant, entre la crema i la cremà(da) de
les Falles. I, en aquest sentit, el substantiu normatiu sense alterar la seua
forma és crema.
Siga com siga, si optem per escriure les formes
populars, no hi ha dubte que caldria marcar amb la cursiva que es tracta d’usos
especials. Si, en canvi, optem per les variants normatives, sense
modificacions, la cursiva resultarà innecessària. Tant una opció com una altra
poden ser legítimes. Simplement es tracta de valorar a qui, on i com ens
adrecem i quina solució pot fer més profit al prestigi de la llengua en cada
cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada