Democràcia lingüística

Es pot aplicar el concepte de democràcia a les llengües? En el moment actual, en què es qüestiona la poca ambició democràtica del sistema i les ingerències dels poders fàctics, convindria analitzar què és això de la democràcia lingüística. L’etimologia del concepte ja la sabeu. Ara bé, igual que una democràcia, siga política, econòmica o social, s’aplica necessàriament en i entre societats, per tal com implica la col·lectivitat; la democràcia lingüística es produeix —o hauria de produir-se— en un context de llengües en contacte i entre les llengües del món. En aquest sentit, doncs, la relació hauria de ser en condicions d’igualtat per a considerar-se democràtica.

Els drets lingüístics, en efecte, en són un mecanisme. La Declaració Universal dels Drets Lingüístics (1996) defensa la diversitat lingüística i cultural, rebutja l’homogeneïtzació forçada i reconeix, d’una banda, drets lingüístics individuals (a considerar-se membre d’una comunitat lingüística, a l’ús públic i privat, etc.) i, de l’altra, drets lingüístics col·lectius (a disposar de serveis culturals, a la presència igualitària en els mitjans de comunicació, etc.). Habitualment, però, aquests drets queden en paper mullat perquè no s’esmercen els esforços suficients per fer-los efectius. Obligar algú a canviar de llengua és, sens dubte, un cas flagrant de violació dels drets lingüístics. Això sí, el canvi es pot produir de manera “voluntària” o involuntària. Analitzem-ne dos exemples:

1) Un grup de quatre amics. Tres són valencianoparlants bilingües —malgrat la redundància. L’altre, monolingüe en castellà, tot i que entén el valencià i fins i tot podria parlar-lo amb una miqueta d’esforç. La llengua per a comunicar-se amb el monolingüe i en conseqüència amb tot el grup és, inexplicablement, el castellà. Algunes vegades, però, els valencianoparlants es permeten la llicència de parlar-se en valencià. És un cas de canvi de llengua, diguem-ne, “voluntari”, en el benentès que res té de voluntari un canvi basat en prejudicis, pressions i hàbits perniciosos.

2) Un grup de 23 persones. La majoria vol aprendre a parlar, escriure i llegir en valencià. Dos persones exigeixen educació en castellà i, per art de màgia, el grup s’ha de convertir ineludiblement al castellà. Les 21 persones que han triat valencià al·leguen en defensa pròpia els drets lingüístics reconeguts en algun paper important, però de res no serveix. Ni la més elemental suma matemàtica importa en la resolució del conflicte. Es tracta, doncs, d’un canvi de llengua involuntari, imposat. Això és, precisament, el que ha ocorregut en 3r d’infantil al Col·legi Públic Pare Català, al barri de Benimaclet.

El resum és ben senzill: la presència d’un castellanoparlant obliga tot el grup —siga de 3 o 23 persones— a abandonar la seua llengua pròpia, el valencià en aquests casos, i passar-se al castellà per a dirigir-se a ell i, en els pitjors dels casos, per a relacionar-se amb tot el grup, també entre els valencianoparlants. Per això, l'AMPA de l'escola ha convocat per a demà divendres a les 17 hores les famílies i la gent de dins i fora del barri, que farran valdre el concepte de democràcia i es manifestaran pacíficament, cívicament, pel manteniment de la línia en valencià i contra la imposició, l’abús i la conculcació de drets lingüístics.