No amagueu la llengua

Fa unes setmanes, tornant a casa amb l’autobús vaig assistir a una escena que qualificaria de diglòssica i prejudiciosa. D’una banda, la diglòssia és la situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent, un per a les funcions formals i l’altre per a les informals, cosa que ocorre sovint en situacions de contacte de llengües i territoris bilingües. Els prejudicis, d’altra banda, són les creences o valoracions que ens fem de forma precipitada, sense fonaments,  i que influeixen i condicionen el nostre punt de vista.

Doncs bé, l’autobús es va aturar uns minuts i hi va pujar un revisor, company del mateix conductor. Es van saludar i van iniciar una conversa en valencià. Jo era en el primer seient. Quan l’autobús va reiniciar la marxa, el revisor va fer la seua feina. Em va demanar el bitllet en castellà i així ho va fer, també, amb tots i cadascun dels passatgers. Quan va acabar de revisar els bitllets, tornà amb el conductor i van seguir xarrant en valencià fins que baixà i s’adreçà de nou en castellà als passatgers que hi pujaven.

Em va sorprendre i entristir alhora la facilitat amb què aquell valencianoparlant canviava de llengua. No perquè siga un fet estrany. Al contrari, sol ocórrer habitualment, més encara, a València ciutat. Sinó pel suposat motiu pel qual abandonava el valencià —recordem, una llengua oficial i, de més a més, pròpia— i es passava al castellà. Devia pensar que amb desconeguts o bé en el treball havia de parlar necessàriament i única en castellà. Es tracta, en efecte, d’un prejudici. Igual que aquella creença infundada segons la qual parlar valencià és propi dels registres informals o, fins i tot, de mala educació.

Aquesta situació es reprodueix constantment en altres contextos. Però si mantens la llengua sempre, pots descobrir que els teus veïns parlen valencià, que l’àrab o el paquistanés de la fruiteria que es troba baix de casa t’entén i fins i tot et diu algunes paraules en valencià, que la fornera t’atén i et respon en el nostre català, que la caixera del supermercat també t’entén, que els xinesos del bar cada vegada capten més paraules valencianes... I que no ets l’únic que ho fa. Que trobes avis que parlen als seus néts castellanoparlants en valencià, que també altres persones s’adrecen en la llengua pròpia del nostre territori a xinesos, àrabs, paquistanesos, magribins, etc. Si no et comprenen, sempre estaràs a temps d’explicar-los què vols dir i fer-te entendre. Però no hi ha cap motiu racional per amagar la pròpia llengua, menys encara si és oficial. De fet, penseu quantes oportunitats perdem de parlar, de relacionar-nos, en valencià i d’ensenyar als no valencianoparlants la llengua.

No és de cap manera una falta de respecte mantenir una conversa bilingüe. Així, no s’obliga ningú a canviar de llengua. A un castellanoparlant, si a més viu a València, no li resulta complicat entendre el valencià. D’aquesta manera, la llengua no perd els seus parlants nadius. I no és una qüestió sense importància. Només cal mirar l’ecosistema comunicatiu valencià per adonar-se que ens trobem immersos en un procés de substitució lingüística molt i molt avançat.

Sense anar més lluny, dimarts passat el Govern espanyol obligava Acció Cultural del País Valencià a cessar les emissions de la ràdio pública catalana, l’últim mitjà de comunicació en valencià que s’escoltava en terres valencianes. Es tracta, en definitiva, de tancar tots els espais de comunicació en valencià, també els interpersonals. I, en aquest cas, ho fan imposant una mentalitat d’autoodi i d’autocensura per tal que amaguem la llengua automàticament en qualsevol situació fora de casa.