Mo-ne d'ací!

En aquest article voldria comentar l’expressió anem-nos-en i les seues variants, algunes castellanitzades i unes altres creades a partir de processos fonètics propis de l’evolució interna de les llengües. En primer lloc, hi ha la forma anem-se’n. En l’ús col·loquial els pronoms febles de primera i segona persona del plural —ens i us o vos— són substituïts pel pronom se: se n’anem, aneu-se’n, se n’aneu... Es tracta d’unes formes no acceptades per la normativa, raó per la qual en el registre formal i la varietat estàndard hem de recórrer als pronoms febles nos i vos, corresponents a la primera i segona persona del plural. Direm i escriurem, doncs, anem-nos-en, ens n’anem, aneu-vos-en i us n’aneu, igual que ho fem amb les persones del singular me’n vaig i te’n vas.

D’altra banda, és del tot inacceptable el verb anar-se sense el pronom en. No direm em vaig anar a les deu o tots els anys s’anava de viatge, sinó me’n vaig anar a les deu i tots els anys se n’anava de viatge. Es tracta d’un error que fan habitualment els nous valencianoparlants provinents del castellà. En català, el verb és anar-se’n, per contra al castellà ir-se, i expressa la idea d’abandonar un lloc, que es materialitza precisament en el pronom en: Me’n vaig [de casa] a treballar. Com és sabut el castellà no té aquest pronom adverbial i, en conseqüència, no pot expressar aquesta idea: me voy al trabajo. Ha de fer-ho, simplement, d’altres maneres.

Finalment, volia parlar de dos fenòmens fonètics molt productius que afecten l’expressió anem-nos-en: l’afèresi i l’apòcope. El primer consisteix a suprimir fonemes o síl·labes inicials d’un mot. Per exemple, de Joaquim fem Quim. L’apòcope, per la seua banda, suprimeix els fonemes o les síl·labes finals d’una paraula, com ara en l’hipocorístic de Montserrat, Montse. D’aquesta mateixa manera, anem-nos-en es converteix en mo-ne, si bé seguint un procés més llarg i oferint una gran varietat de formes. De anem-nos-en fem anem-mos-en, que és la nostra manera de pronunciar el pronom nos. La consonant m es redueix: ane-mos-en. És a partir d’ací que s’apliquen els dos fenòmens. Cau la s del pronom mos i la e de en: ane-mo’n. Tot seguit, se suprimeix la a del verb anar: ne-mo’n. I, finalment, se suprimeix el que queda de verb, és a dir, (a)ne(m) i el pronom en passa a la forma plena ne: mo-ne.