El perquè dels dies de la setmana

Per entendre una miqueta millor l’afirmació que cada llengua conforma una manera de comprendre el món, només caldrà fixar-nos en l’organització que fem dels dies de la setmana i en l’origen dels seus noms. A grans trets podem dividir les llengües del nostre entorn entre orientals i occidentals, distinció segons la qual les primeres hi atorguen un nombre ordinal —primer, segon...—, mentre que les occidentals, a excepció del portugués, es basen en els astres més visibles del cel per a posar nom als dies de la setmana: la Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus, Saturn i el Sol.

D’aquesta manera, doncs, hem de buscar en el llatí l’etimologia dels nostres dies de la setmana. Uns noms llatins que, tanmateix, es remunten a civilitzacions més antigues i que estan relacionats amb la mitologia per tal com s’associaven a divinitats. En conseqüència, el dilluns prové del dies Lunae (en llatí vulgar dies Lunis per analogia a la resta), que significa el dia de la Lluna. El dies Martis ‘dia de Mart’ dóna lloc al dimarts; el dies Mercurii ‘dia de Mercuri’, al dimecres; el dies Iovis ‘dia de Júpiter’, al dijous; i el dies Veneris ‘dia de Venus’, al divendres. El dissabte i el diumenge, per la seua banda, tenen l’origen en dies Saturni ‘dia de Saturn’ i dies Solis ‘dia del Sol’, com demostren Saturday i Sunday en anglés. Ara bé, en el nostre cas, el dissabte prové del (dies) Sabbatum, de l’hebreu sabbath, el ‘descans setmanal dels jueus’. En relació amb el diumenge, el Cristianisme va substituir aquest «dia del Sol» pel (dies) dominicus, el ‘dia del Senyor’, de manera que va perdre l’origen solar.

D’altra banda, aquestes llengües occidentals han seguit un procés diferent a l’hora de crear-ne els noms. Així, en podem distingir tres tipus. Les que mantenen el nom die seguit de la divinitat, per exemple el català, l’occità i el llatí: dilluns, dilluns i dies Lunae. Les que esmenten primer la divinitat i després die, com ara l’alemany, l’anglés i l’holandés: Montag, Monday i Maandag. També ho fa així el japonès: Getsuyôbi. O les que perden el mot die, com són el castellà, el romanés, l’asturlleonés i el gallec:  lunes, Luni, Llunes i Luns, respectivament. En el segon grup hi ha algunes formes referides a dissabte i diumenge que cal comentar. D’una part, l’italià elimina el mot die i fa sabato i domenica; en la resta sempre apareix: lunedì, martedì... El francès, d’una altra, el manté en samedi però l’anteposa en dimanche, com ocorre en el primer grup. Aquest fet, no obstant això, no s’esdevé en les llengües que hem usat com a exemple del segon grup, és a dir, l’alemany (Sonntag), l’anglés (Sunday), l’holandés (Zondag) i el japonès (Nichiyôbi).

Queda palés, doncs, que dissabte i diumenge són un cas especial. En aquest sentit, cal comentar que són únics dies que tenen variació de nombre: dissabtes i diumenges. Mentre que els dies entre setmana no canvien en plural. Per tant, haurem d’evitar les formes col·loquials que afegeixen la vocal de suport, això és, *dillunsos, *dimartjos i *dijousos. Per indicar el plural serà suficient fer-ho amb l’article: els dilluns, els dimarts i els dijous.