«El mataria, encara que és el meu millor amic». Els concessius o una forma de quedar bé. Martí Mestre

Actualment vivim en un context on les paraules comptem —i molt— i un mot dit en un moment inoportú ­—fruit del lliure fluid de l'inconscient—pot esdevenir causa de (des)gràcia: perdons públics, enemistats, criminalització per part de les posicions més militants o, simplement, una estel·lar aparició en l’APM?. Davant aquest cel cautelós, tendim a utilitzar un llenguatge políticament correcte per evitar confrontacions o no ficar-nos en bucs, però sempre empolvorem la nostra opinió, ni que siga amb paraules bufones i ben polides. Encara més, com és ben sabut, els connectors —sí, aquelles peces lèxiques tan desconegudes— participen de qualsevol discurs, a mode de ciment, amb els quals organitzem les nostres idees i estructurem el que expressem. Tanmateix, aquests elements tan —i tan— inofensius ens delaten.

En aquests temps en què els polítics són convidats inesperats als nostres menjadors, tenim ben present el que ens estan dient i els analitzem de manera exhaustiva per veure si alguna cosa ens pot servir en la següent piulada (o tweet, per entendre'ns). Ara bé, una clau que ens pot ajudar a esbrossar el missatge és l’ús que fan dels connectors. Per exemple, el cas dels connectors —o conjuncions— concessius és mostra d'una clara voluntat de ser un “benqueda”, però tenint-ne per a tothom. El que ocorre és que, amb els concessius, el que sovint fan ̶ o fem ̶ és estructurar el discurs d'una forma políticament correcta —o interessada— per curar-nos amb salut: el futur del país és molt esperançador malgrat els desnonaments i les retallades i, òbviament, estem en el bon camí, encara que el present siga tan negre. O siga, el missatge focalitza en l'asseveració i no en l'excepció. Fixem-nos en la situació inversa: el present és molt negre, encara que estem el bon camí —no esbiaixem tant la realitat. Sols cal veure amb quin connector ha construït  el seu discurs el senyor president Mas per observar on vol conduir l'oient: malgrat disposar de menys diners, s'ha anat invertint en els centres educatius. Per contra, quan usem el connector adversatiu però, aquesta excepció esdevé una oposició —en tota regla— i marquem i emfasitzem allò que més ens interessa: vine perdiendo dinero, pero ocurre que para mí el dinero no es lo más importante en esta vida (Rajoy dixit). En aquest cas, el benaurat president hi destaca que els diners no interessen —perceptible amb les polítiques de vidriola.

Fet i fet, moltes són les paraules que ens permeten formalitzar les nostres idees, però pocs són els connectors de què disposem per a estructurar-les. Tinguem en compte que, depenent del seu ús, podem —o no— desviar l'atenció, de manera semblant que amb un llenguatge ben ornamentat: El mataria, però és el meu millor amic.

Martí Mestre

Mante, tu de qui eres?

En els pobles ocorre un fet ben interessant: tots (o almenys la gran majoria) ens coneixem. És cert que la situació ha canviat molt amb l’arribada de nouvinguts i, sobretot, de gent que treballa i passa la major part del dia fora del municipi. És el que es coneix amb el nom de poblacions dormitori.

Preguntar pels nostres avantpassats és una forma d’identificar-nos ràpidament. Certament, un aspecte important de la vida rural és la curiositat, la necessitat de conèixer tot dels seus habitants. I aquesta pregunta ens porta a contestar ineludiblement amb els sobrenoms familiars que comparteix tot el poble, perquè són la forma més ràpida de saber qui és qui, de quina família prové... A més a més, els sobrenoms s’impregnen de la cultura popular i sovint descriuen l’origen social, l’ofici, l’aspecte físic, etc. Són, en els pobles, la manera d’identificar-se. Tot un símbol col·lectiu compartit. Però què significa mante?

El mot mante prové de l’aragonès amante, una forma que es troba ben viva arreu de les comarques valencianes i també a l’Aragó. La forma mante ha sofrit el fenomen lingüístic de l’afèresi, és a dir, la reducció sil·làbica inicial; contràriament al que ocorre amb mots com amoto, aràdio... S’utilitza com a vocatiu, per cridar l’atenció del receptor, o dels receptors perquè també es pot declinar en plural. Té un to i un significat afectiu, tal com es pot desprendre del sentit del mot originari. Però el que més ens interessa és que l'ús es redueix a casos concrets i està determinat per factors com l’edat i el sexe.

D'una banda, no és habitual escoltar els joves dir mante, ni tampoc els seus pares, sinó la gent de més edat. Per tant, l’ús se situa entre els més grans. Ara bé, tampoc és habitual que la facen servir els homes, sinó les dones generalment, amb la qual cosa l’ús es restringeix encara més segons el sexe. D'altra banda, a qui s’adrecen quan l’utilitzen? També ens estranyaria que una dona major s’adreçara a un adult dient-li mante, o fins i tot a una altra persona de la mateixa edat que ella. Concretament, sol utilitzar-se amb els joves, en especial amb els adolescents, tant xics com xiques. Tot i que cada vegada menys, és habitual que en els pobles, una nit d'estiu, per exemple, en què trobem la gent a la fresca, si no ens han conegut després d'haver donat la bona nit, ens llancen la famosa pregunta: mante, tu de qui eres?

Resulta curiós, doncs, que per trobar aquesta forma en el repertori lingüístic dels parlants cal atendre l’edat (la vellesa) i el sexe (femení generalment) i tindre present que s’utilitza per dirigir-se als adolescents. Es tracta del que els lingüistes anomenen sociolecte, una paraula que es troba en grups socials concrets, en aquest cas per edat i sexe, i que a més restringeix el seu ús segons les característiques dels receptors: han de ser, com hem dit, joves.

Ausades, vida!

Ausades és una expressió ben arrelada en tot el territori valencià i com veurem presenta nombroses variants depenent de cada parlar. El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, ens indica que es tracta de la contracció de a osades, formada amb la variant arcaica osar per gosar. Amb el sentit originari de 'resoltament, sense por' ha esdevingut una afirmació mera i enèrgica.

Els nostres clàssics ja la usaven, com podem comprovar en els exemples següents:

«cauràs [...] en les calderes plenes d’or e d’argent, cremant e bullent: quan seràs allí, farta-te’n ausades!» (Sermó de sant Vicent Ferrer).

«La squena usades bé li cascà» i «Jo dich ausades del que hi restaua, que be's pagava de cada andana» (Spill o Llibre de les dones, de Jaume Roig) 

«Vegen ausades ço que han guanyat ab tu» (Curial e Güelfa, d'autoria anònima).

Pel que fa a l'anonimat del Curial, fa uns anys, el catedràtic de la Universitat de València Antoni Ferrando postulava com a teoria més probable que fóra d'autoria valenciana, com la resta de les grans obres del nostre Segle d'Or, per l'abundància de preferències lèxiques valencianes.

Això no obstant, l'expressió ausades no era gens aliena a la resta del domini lingüístic català, ja que la difusió d'aquestes obres a la Corona d'Aragó era un fet habitual. Però cal advertir que després del segle XV el mot perd ús a la major part del domini lingüístic i es converteix en una expressió típicament valenciana.

Es tracta, per tant, d'un adverbi medieval que ha arribat fins als nostres dies amb la lògica evolució morfosemàntica, de forma i significat. En primer lloc, de a osades ha passat a a usades i, finalment, s'ha lexicalitzat en ausades. I, pel que fa al significat, hem vist que originalment es referia a 'resoltament, sense por', però ara significa 'certament, veritat' i també 'de valent, fortament'.

Amb aquest significat, observem que apareix generalment en oracions afirmatives i exclamatives: per exemple, «Ausa(d)es que eres pesat!». Com se sap, en els parlars valencians (llevat del tortosí) la -d- intervocàlica provinent dels sufixos llatins –ATA i –ATORE cau, com ocorre també en mots com vesprada (vesprà) i mocador (mocaor).

Quant a les variants, n'hi ha moltíssimes arreu del territori valencià, com ara agosa(d)es, osa(d)es, agusa(d)es, gusa(d)es, ausa(d)es buga(d)es!, usaes causaes!, etc. Però, sens dubte, una de les variants més esteses és la castellanitzada ausa(d)es mi vida, que s’escolta molt sovint, sobretot, entre la gent gran. Potser a partir d'aquesta variant i per imitació, s'ha creat ausa(d)es my life (ma vida en anglès), usada generalment pels joves; un canvi lingüístic intergeneracional que seria interessant d'estudiar. 

Finalment, voldria remarcar que Coromines considera arbitrari i infundat el supòsit que aquest mot provinga del castellà i en siga un manlleu, com sí que afirmaven Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll al seu Diccionari català-valencià-balear. De fet, és una paraula plenament normativa que trobareu fàcilment als diccionaris, per la qual cosa hem de procurar evitar, encara més, la seua desaparició i usar-la ben orgullosos i conscientment.

A pagar i a callar!

Amb el context econòmic en un primer plànol i marcant el pas de la vida quotidiana, cada vegada és més freqüent l'ús de tot tipus de fràsic (frases fetes, refranys, locucions) relacionades amb l'economia. De manera que és una bona ocasió per a prendre consciència de totes aquestes expressions.

Preparant aquest article, vaig buscar en primer lloc l'etimologia del verb pagar. I, certament, em vaig sorprendre. L'ètim llatí és pacare, que significa 'posar en pau, satisfer' i alhora prové del llatí pax, és a dir, pau. D'ací han aparegut derivats com apaivagar o pagat amb el sentit d'estar satisfet. Per exemple: «Estic pagat de la tasca que hem fet».

Una mostra de la importància d'aquest camp semàntic, l'econòmic, és la gran quantitat de sinònims que tenim per a anomenar els diners: dineret, cacaus, caragols, cèntims, duros, gallets, pallocs, ratolinets, pasta, peles, xavos.

Resulta curiós l'ús de pallocs (les fulles de la panolla de dacsa) amb aquest sentit. Com afirma Eugeni Reig, «en la nostra societat tradicional, de caire fonamentalment agrícola, tindre molts pallocs significava tindre la cambra plena de panolles de dacsa i açò, evidentment, implicava riquesa. I en les cambres plenes de dacsa (o de qualsevol altre producte agrícola) lògicament proliferaven els ratolins. Per això les expressions tindre pallocs i tindre ratolinets s’usen amb el sentit de tindre diners.»

El dineret equivalia, antigament, a la moneda d'un diner. D'aquesta manera, doncs, dir que algú té «molts dinerets» és com dir actualment que té «molts euros» i, no fa tant, «moltes pessetes» o «molts duros». O una altra expressió: «tindre més diners que pesa». Ara bé, és evident que les connotacions, ara per ara, són més negatives que positives i solem dir «no tinc ni un duro», per exemple. Això dóna compte de la temporalitat i l'evolució d'aquestes expressions i de com s'adapten a la realitat extralingüística.

Com a mostra, en la situació actual en què les classes treballadores han de «pagar els plats trencats» o «pagar la festa», això és sofrir les conseqüències sense tindre culpa, podem dir que «paguen justos per pecadors», que sofreixen els innocents el càstig de les males accions d'altres.

D'altra banda, quan un objecte ens resulta molt car diem que «costa un ull de la cara [o un ronyó]». Quan algú ha de pagar sense ganes li diem: «afluixa la mosca» o «a pagar i callar». Hi ha més exemples lingüístics de la importància dels diners com ara en les unitats fràsiques «tant tens, tant vals», «qui paga, mana» o «amb diners, torrons».

Finalment, el context econòmic actual ha donat lloc a l'ús d'expressions en el sentit de tindre problemes econòmics, com ara «estar amb l'aigua al coll». O també «passar més fam que garró», que referit a persones, tot i que no implica estar famolenc, significa no tindre prou diners per a poder menjar com cal i viure dignament. El garró és la part posterior del turmell. Segons Eugeni Reig, «l'enginy popular va crear la frase passar més fam que el garró, que ens diu que el garró sempre té fam i per això es menja els calcetins i els forada. Després la gent va deixar de ser conscient del significat original i en lloc de pronunciar que'l garró ho varen simplificar en que garró».

Roses de dacsa

Les roses són el gra de dacsa fregit que esclata quan arriba a la temperatura corresponent. Jo en dic roses, d'això, però n'hi ha molts sinònims: crispetes, bufes, esclafitons, clotxes, borles, mongetes, flors, cotufes, palometes*...

De tots aquests sinònims, la institució normativa només en recull dos: rosa, com a mot principal, i crispeta, com a forma secundària. En efecte, rosa és la forma general en català, segons el DIEC2. El nom rosa té a veure amb la manera en què s'obri el gra de dacsa, com una flor. És la forma general al País Valencià. Per contra, a Catalunya i les Illes Balears ha triomfat la forma secundària. Podríem dir que rosa i crispeta són geosinònims. El mot crispeta deriva de cresp, 'arrissat formant ondes molt petites'. No apareix al Diccionari català-valencià-balear, contràriament a altres sinònims no recollits en el diccionari normatiu, la qual cosa em fa pensar que crispeta és una invenció recent. Per això, segurament, es considera secundària.

Així mateix, hi ha bufa, una forma molt estesa a l'Horta de València, i que deu el nom al fet que el gra de dacsa s'unfla com un globus, com una bufa. Igualment, esclafitó fa referència a la manera com es fan les roses, esclafint. Clotxes també és una paraula valenciana però, en aquest cas, no he trobat una raó semiòtica que explique el perquè del mot. Siga com siga, els tres substantius es recullen al DCVB. D'altra banda, trobem al País Valencià borles, mongetes (segurament, per la blancor) i flors. Pel que fa a cotufes i palometes, són dos barbarismes inadmissibles, de l'anglés corn-to-fry 'dacsa per a fregir' i del castellà palomitas respectivament.

Sol passar, a més a més, que no esclaten tots els grans de dacsa. Depenent de com en diguem, de les roses, hi ha una correspondència més o menys clara amb els gran per fer. Qui en diu flors, els anomena borregos. Qui en diu mongetes, els diu frares. I qui en diu roses, com jo, els diem agüelos o (a)güelets. I tu, com ho dius, tot això?