La crida

Diumenge passat va tindre lloc a les torres de Serrans l’acte que anuncia l’inici de les Falles i convoca els fallers i els valencians en general a participar en la festa. Per això, encara que ho hàgem llegit i escoltat en alguns mitjans de comunicació i malgrat que cada any algú s’enteste en l’error, l'acte es diu i s’ha dit sempre la crida, i no la cridà. De fet, el substantiu crida fa referència a l’«acció de cridar algú» i, concretament, a la «publicació en veu alta per un pregoner o nunci, de noves que interessen als habitants d’una població», segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). A més, el Diccionari normatiu valencià (DNV) rebla el clau: «invocació, exhortació o petició feta de forma solemne o extrema perquè es faça alguna cosa». Així, amb aquest sentit apareix en el Llibre del Consolat de Mar, del segle XIV, i en el Curial e Güelfa, del XV, respectivament:

«Es feta crida per la ciutat per públic corredor ab so de trompeta.»

«Lo rey d'armes... féu crida als quatre angles del camp que degú no parlàs ne fes signes.»

Es tracta d’un derivat postverbal de cridar, que té com a significat ‘fer un pregó’, com no podia ser d’una altra manera. Tanmateix, s’usa més en el sentit de ‘fer crits’, ‘fer sentir una protesta, un clam’ i ‘pronunciar el nom (d’algú) en veu alta’. Per tant, no cal recórrer al castellanisme chillar quan volem dir que algú parla massa alt. Fixem-nos, però, en el tercer d’aquests significats. És possible cridar per telèfon? Si podem adreçar-nos a algú per megafonia, en una consulta mèdica per exemple, per què no per un altre mitjà com és el telèfon? En efecte, l’accepció tercera s’exemplifica així: T’han cridat al telèfon. No obstant això, com que existeix el verb telefonar, l’estructura esmentada se sol sancionar com a inadequada en el registre estàndard. De fet, el DNV apunta que es refereix a un ús col·loquial i, en conseqüència, remet a telefonar.

D’altra banda, el verb cridar presenta unes variants que són el resultat d’un fenomen fonètic ben interessant, la metàtesi. Em referisc a quirdar i quidrar, en les quals s’ha produït un canvi d’ordre dels sons. Així, la r es desplaça una posició —de cridar a quirdar— i, finalment, en desplaçar-se una altra volta, passa al següent segment sil·làbic: qui-drar. En qualsevol cas, i tornant al substantiu crida, deu haver-se produït una confusió per influència d’altres formes com mascletà, plantà i cremà. Ara bé, seria possible dir la crema en lloc de la cremà? Dijous que ve en parlem.