dijous, 6 de febrer de 2014

El conflicte lingüístic real

Voldria haver escrit sobre un altre tema, però les circumstàncies sobrevingudes el cap de setmana passat m’han fet canviar d’opinió. Com sabreu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua anuncià la publicació del Diccionari normatiu valencià després de 12 anys de treball. I com sabreu també aquesta presentació s’ha ajornat sine die després dels escarafalls d’alguns populars exaltats que anunciaven l’arribada dels quatre genets de l’apocalipsi. La maquinària es posava en marxa de nou: «és un atac als valencians afirmar que valencià i català són la mateixa llengua», deien. I els periòdics titulaven de manera equivocada: «El PP atia novament el conflicte lingüístic».

Segons el Diccionari de sociolingüística, un conflicte lingüístic suposa una «pugna entre dues comunitats lingüístiques per ocupar àmbits d’ús». En un context de contacte entre llengües, com és el nostre, «dues llengües mai no conviuen en una societat de manera harmònica. Sempre apareixen fenòmens d’imposició d’una llengua sobre l’altra com a conseqüència del poder de què disposen els grups socials que les mantenen o rebutgen i que usen el fet lingüístic com a símbol d’una ideologia o d’un projecte polític determinats». Així doncs, el conflicte lingüístic no pot ser de cap manera entre valencià i català, sinó entre valencià i castellà, l’idioma dominant que pressiona contra la normalització de la llengua pròpia.

Hem estat dècades preocupats per aquest debat interessat. Des d’aleshores, hem vist recular els coneixements i els usos socials i ara, de fet, no tenim ni un sol mitjà de comunicació de masses en valencià: tancaren InfoTV, prohibiren les emissions de TVC, han tancat RTVV i, més recentment, Catalunya Ràdio. Per si fóra poc, 100.000 alumnes que voldrien estudiar en valencià no poder fer-ho perquè ni el Govern ni la justícia els presten atenció, un fet que contrasta amb la implicació i la diligència de la justícia quan es tracta de 10 famílies que volen estudiar en castellà a Catalunya. Aquest és el panorama desolador a què ens ha dut el PP valencià.

Aquesta és la política lingüística del PP, una política desfavorable, evidentment, a la normalització del valencià. Es tracta d’estigmatitzar la llengua amb la finalitat de reduir la valoració i el prestigi que tenen del valencià tant els parlants com els aprenents o futurs aprenents: ningú no mostra interés en un idioma si pensa que no serveix o que li pot ocasionar problemes. Un altre objectiu d’aquesta política és inculcar pautes lingüístiques desfavorables a la normalització: el mite del bilingüisme, la diglòssia, els prejudicis, etc. Uns comportaments que aprofundeixen el procés de substitució ja que propicien els canvis de llengua unidireccionalment, del valencià al castellà. I, finalment, desprotegir la llengua pròpia, d’una banda, no legislant a favor i, de l’altra, no posant els mitjans per garantir els (pocs) drets lingüístics fins al punt d’obviar, impassiblement, els casos d’abús i de repressió policials per parlar en valencià.

En oposició a tot això naix una contraplanificació lingüística, la de la societat civil, la d’entitats com Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià i El Tempir d’Elx, la dels valencianoparlants, en definitiva. Com deia aquell, una llengua no es perd perquè no l’aprenguen els que no la saben, sinó perquè deixen de parlar-la els que la coneixen. Per això, abandonem el debat absurd valencià-català i treballem tots junts per recuperar l’ús social i el prestigi del valencià parlant-lo amb normalitat cada dia i mantenint la lleialtat a la nostra llengua, sense canviar al castellà innecessàriament. Així, ens adonarem, també, que  som molts més valencianoparlants del que creiem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada