El valencià del president i el requisit lingüístic

La setmana passada, el president de la Generalitat, Alberto Fabra, es va enfrontar a l’últim debat de política general abans de les eleccions autonòmiques i municipals de 2015. El seu discurs no va estar exempt de polèmica. Al marge de la discussió política, voldria centrar el tema en la llengua del cap del Consell. Concretament, quan el president de tots els valencians va parlar –més prompte va llegir– en valencià. Ací teniu l’escena.

És evident que no en sap, de valencià. Ni tan sols llegir-lo. Un fet intolerable, en tractar-se del president de tots els valencians, que ben bé es podria considerar una agressió a les senyes d’identitat. Sí, perquè al capdavall s’amaga una actitud de menyspreu a la llengua pròpia dels valencians. Preguntem-nos per què el president, amb tots els assessors i els recursos de què disposa, no ha pogut aprendre la llengua pròpia del territori que representa. La resposta, ben plausible, és que no la considera un requisit per a exercir la funció pública i, per tant, no s’ha dignat a estudiar-la. Fabra no té la culpa que no li hagen ensenyat el valencià, però sí que és responsable de no aprendre-la.

Un president de la Generalitat hauria de saber expressar-se dignament en les llengües oficials. Altrament, en l’exercici de les seues funcions com a representant, els ciutadans perden el dret lingüístic a ser atesos en qualsevol de les dues llengües. En poques paraules, no triem nosaltres, els ciutadans, «tria» ell. I la seua tria resulta impossible si només sap un idioma.  Per exemple, un funcionari que domina el valencià i el castellà pot atendre en la llengua en què se li adreça el ciutadà. Si desconeix el valencià, un ciutadà valencianoparlant veurà violat un dret reconegut en l’Estatut i en la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Per aquesta raó és tan important el requisit lingüístic, que, cal repetir-ho, hauria de ser obligatori per a qualsevol funcionari i càrrec públic. Es tractaria d’imposar el bilingüisme a tots, no únicament als valencianoparlants.

L’altre element que cal destacar és el prestigi o, millor dit, el desprestigi que el discurs del màxim representant del nostre poble dóna al valencià. Una autoritat que no el parla mai i que, quan el llig en algun discurs preparat, ho fa d’aquesta manera no pot atorgar al valencià cap valor positiu. La qüestió no té poca importància. El valencià hauria de ser present en tots els sectors de la societat. Més encara en la política, com a llengua de convivència, de cohesió social i de debat dels assumptes que ens afecten dia sí dia també. Així, recuperaríem, encara que fóra una miqueta, el prestigi de la llengua i reforçaríem les actituds favorables a l’ús social del valencià.

Enguany no és 'aquest any'

En les situacions de conflicte lingüístic, una llengua pressiona tant l'altra que desplaça progressivament la morfologia i el lèxic genuí de la llengua dominada (B) pel de la llengua dominant (A). Aquesta pressió afecta els parlants i, sovint inconscientment, segueixen les pautes gramaticals de la llengua A. Fins i tot poden arribar a mediatitzar la llengua B de manera que comencen a aparèixer calcs, traduccions literals, que bandegen el lèxic i les expressions genuïnes.

No escapa a ningú que en la nostra realitat sociolingüística el castellà ha esdevingut des de fa segles la llengua dominant, que s'afanya a ocupar tots els àmbits d'ús del valencià i interfereix tant l'ús, proveint-lo de normes d'ús restrictives que faciliten el canvi lingüístic, com també l'estructura, assimilant-ne la fonètica, la semàntica, el lèxic i la morfosintaxi. Per això, la lleialtat fa un paper important en desvetllar la consciència lingüística siga en l'ús, mantenint la utilització del valencià, siga en l'estructura, conservant-ne les formes genuïnes.

Dos exemples d’aquesta pressió, que assenyala el camí de la substitució, és a dir, del canvi lingüístic progressiu del valencià pel castellà són aquest any i el dia següent. La primera expressió és indiscutiblement un calc del castellà este año, que ha anat guanyat terreny a la paraula genuïna enguany, referida precisament a l'any en què ens trobem quan la pronunciem. D'altra banda, al dia següent és també una traducció literal del castellà no preferible quan fem referència al dia següent al qual ens referim ja que tenim la paraula endemà. Si bé aquestes perífrasis no resulten incorrectes des del punt de vista gramatical, no són  preferibles perquè poden substituir altres paraules genuïnes i amb més tradició en la nostra llengua.

Els carreters i la llengua

Què vol dir fumar més que un carreter? Per què es diu que algú beu, sua, renega o parla com un carreter? Què són, en definitiva, els carreters i què fan perquè se’ls compare tant?

D’ençà que s’inventà la roda i es van aplicar els coneixements sobre la tracció animal hi ha hagut transport. Primer de mercaderies i, des de finals del segle XVIII, de persones. No hem d’oblidar que, quan encara no hi havia cotxes, la gent es desplaçava amb carros, tartanes o diligències, depenent de la classe social a què pertanyien

Els carreters, doncs, eren els qui desenvolupaven l’ofici de conduir els carros amb què transportaven persones d’un lloc a un altre. D’alguna manera, feien la funció dels taxistes actuals, amb el benentès que la gent d’aleshores comptava amb pocs recursos econòmics. A falta de clients, la jornada es devia fer més llarga que un dia sense pa. De fet, els carreters aparcaven el vehicle en una cantonada o davant d’alguna taverna i es podien passar hores i hores esperant el servei d’algun client.

Per tal de matar el temps, encenien un cigarret darrere de l’altre o bé passaven l’estona bevent vi o aiguardent a la taverna del poble. Per això, es diu que algú fuma o beu com un carreter, és a dir, en grans quantitats i sense parar. De vegades, estant a la taverna, es devien queixar de l’absència de clients i de la mediocritat del seu treball. Probablement, se’ls coneixia per malparlar i renegar de manera constant, dia rere dia. Així, renegar o parlar com un carreter significa blasfemar o parlar grosserament. Es coneix que també devien suar molt perquè treballaven a la intempèrie, més encara quan aconseguien bastants viatges.

Els pobres carreters no tenien una bona imatge. Totes les expressions que els esmenten són negatives i signifiquen que l’acció en qüestió (fumar, beure, parlar, suar...) es fa en un grau molt elevat o de manera exagerada. Siga com siga, aquestes expressions, que encara conservem hui en dia, són una bona mostra del que han aportat a la llengua oficis que, ara per ara, són cosa del passat.