El valencià del president i el requisit lingüístic

La setmana passada, el president de la Generalitat, Alberto Fabra, es va enfrontar a l’últim debat de política general abans de les eleccions autonòmiques i municipals de 2015. El seu discurs no va estar exempt de polèmica. Al marge de la discussió política, voldria centrar el tema en la llengua del cap del Consell. Concretament, quan el president de tots els valencians va parlar –més prompte va llegir– en valencià. Ací teniu l’escena.

És evident que no en sap, de valencià. Ni tan sols llegir-lo. Un fet intolerable, en tractar-se del president de tots els valencians, que ben bé es podria considerar una agressió a les senyes d’identitat. Sí, perquè al capdavall s’amaga una actitud de menyspreu a la llengua pròpia dels valencians. Preguntem-nos per què el president, amb tots els assessors i els recursos de què disposa, no ha pogut aprendre la llengua pròpia del territori que representa. La resposta, ben plausible, és que no la considera un requisit per a exercir la funció pública i, per tant, no s’ha dignat a estudiar-la. Fabra no té la culpa que no li hagen ensenyat el valencià, però sí que és responsable de no aprendre-la.

Un president de la Generalitat hauria de saber expressar-se dignament en les llengües oficials. Altrament, en l’exercici de les seues funcions com a representant, els ciutadans perden el dret lingüístic a ser atesos en qualsevol de les dues llengües. En poques paraules, no triem nosaltres, els ciutadans, «tria» ell. I la seua tria resulta impossible si només sap un idioma.  Per exemple, un funcionari que domina el valencià i el castellà pot atendre en la llengua en què se li adreça el ciutadà. Si desconeix el valencià, un ciutadà valencianoparlant veurà violat un dret reconegut en l’Estatut i en la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Per aquesta raó és tan important el requisit lingüístic, que, cal repetir-ho, hauria de ser obligatori per a qualsevol funcionari i càrrec públic. Es tractaria d’imposar el bilingüisme a tots, no únicament als valencianoparlants.

L’altre element que cal destacar és el prestigi o, millor dit, el desprestigi que el discurs del màxim representant del nostre poble dóna al valencià. Una autoritat que no el parla mai i que, quan el llig en algun discurs preparat, ho fa d’aquesta manera no pot atorgar al valencià cap valor positiu. La qüestió no té poca importància. El valencià hauria de ser present en tots els sectors de la societat. Més encara en la política, com a llengua de convivència, de cohesió social i de debat dels assumptes que ens afecten dia sí dia també. Així, recuperaríem, encara que fóra una miqueta, el prestigi de la llengua i reforçaríem les actituds favorables a l’ús social del valencià.