Al País
Valencià, s'atia constantment el debat entorn de la llengua. No és un debat en la llengua sinó sobre la llengua i es provoca en
uns termes equivocats. El blaverisme, que no és més que una disfressa de l'espanyolisme lingüístic, en el seu moment d’esplendor va gaudir d’una
influència política que li va permetre predicar des de les trones d’algunes institucions
fins a establir un discurs tan predominant com fals: el valencià i el català no
són la mateixa llengua.
Aquest dogma del
blaverisme i la discussió al voltant d’això aconseguia tancar qualsevol escletxa
per on apuntava la tímida recuperació del valencià. Es discutia sobre el nom i
la filiació lingüística, però on es parlava d’augmentar-ne l’ús, de la
presència social, del prestigi. Ni es prestava atenció a les alarmes dels experts sobre la deficient situació del valencià. El blaverisme s’ha quedat allà. Ací:
Tot el
món sap que una llengua no mor perquè es diga d'una manera o d'una altra. Una
llengua mor si no s’utilitza, es diga com es diga. La qüestió de noms la deixem
a qui corresponga. Els parlants no ens podem entretindre amb això, perquè correm
el risc, més encara en una llengua minoritzada, d’oblidar el més important: l’ús.
Mentre ens entestàvem
en si valencià i català són la mateixa llengua hem perdut parlants, presència
social, línies d'ensenyament en valencià i fins i tot la RTVV. Els canvis es fan evidents quan els observes des de la distància. A hores d’ara, no tenim cap tele ni ràdio que parle valencià i l'ensenyament en la llengua pròpia i la presència social estan greument amenaçats per uns governants que no han cregut ni han volgut mai l'equiparació real del valencià amb qualsevol altra llengua. I les pressions del castellà al valencià continuen. Continua la substitució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada