Cada llengua és una manera única
i irrepetible de veure i interpretar el món, una visió de la realitat que s’ha
format al llarg del temps gràcies als primers parlants d’una llengua i que
continuarà formant-se –i canviant– si no
l’abandonen i les futures generacions la parlen i l’ensenyen al seu torn. No
cal dir que la llengua és una part importantíssima de la cultura, que es
retroalimenten i que l’extinció d’un idioma és una pèrdua dolorosa i
irreparable per al món. Perquè la diversitat es fa menuda. Imaginem-nos com de
trist seria un món on totes les persones foren idèntiques. No hi hauria
cultures i llengües, en plural.
La paraula ens permet descriure i
comunicar la realitat, expressar-nos, i cada llengua té les paraules necessàries
per a fer-ho. Una societat càlida, oberta, extravertida tindrà, per exemple,
més fórmules diverses per a saludar (un simple ei! o fins i tot un insult: fill
de puta, com va?) que no una societat freda que per motius climatològics o
d’altres no fa tanta vida al carrer. Això no vol dir que no saludaran, veritat?
Aquesta societat, en canvi, tindrà més fórmules per a expressar unes altres
coses. Una cultura en què la pesca siga un tret definitori tindrà infinitat de
termes per a descriure el món marí. I així, totes les llengües són especials.
El caràcter de les cultures, si
és pot dir així, deixa l’empremta en la llengua. És la realitat que ens
envolta, el nostre entorn, la cultura, el que fa la llengua, la crea. Un
exemple ben clar: el plat més típic dels valencians, l’hem anomenat paella.
És una paraula intraduïble que hem creat nosaltres i existeix perquè existeix
el plat, perquè en el nostre territori hi ha garrofó, bajoqueta, conill,
pollastre, arròs... I què em dieu del socarrat? En efecte, la traducció
evidencia la diversitat de llengües i cultures. La traducció –diria jo– és l’art
de transportar l’essència d’una llengua a un altre llenguatge conservant tots
els matisos. Certament complicat. Com expressaríeu en castellà els significats
d’escurar,
escudellar, encisar...? De vegades, no hi ha l’equivalent en una sola
paraula.
Però probablement el més
complicat de traduir són els refranys, les maneres de dir, les metàfores... En
sentit metafòric, algú pot ser coent,
és a dir, que està fora de lloc per estrafolari, ostentós, etc. Que difícil és
explicar-ho també! També es pot aplicar a una persona la paraula moniato,
com es coneix el president de la Generalitat, Alberto Fabra, d’ençà que va
tancar RTVV. Es refereix a algú inepte, ignorant, impassible... Quants insults populars
tenim els valencians, per cert! Però bé, això ja vindrà. Acabe amb una
expressió ben nostra: arruixa, que plou! Com es podria
traduir?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada