Una norma trista i grisa

El problema més greu que pateix el valencià és, probablement, l’ocultació de la llengua, més encara potser que la manca d’una política lingüística sòlida. I ho és, al meu parer, perquè esdevé el resultat d’una realitat sociolingüística marcada pels prejudicis, pel poc prestigi social, pel feble suport institucional i pels atacs que rep, a vegades també des de les institucions. La qüestió és que l’índex de coneixement de l’idioma –realment alt– no es reflecteix en els usos socials que en fan els parlants. Molts valencianoparlants, en eixir al carrer, oculten que parlen valencià, la qual cosa deixa en molt mal lloc el futur de la llengua pròpia.

Lluny de ser un comportament natural, la norma d’adaptació al castellà s’ha treballat durant anys. Ningú canvia de llengua si no hi ha factors (culturals, econòmics, polítics, socials...) que forcen a fer-ho. Aquests factors, gens innocents, modifiquen les representacions que es fan els individu sobre les llengües en contacte, això és la concepció que tenen de les llengües que els envolten. I, al capdavall, les representacions repercuteixen en l’actitud lingüística de la comunitat i condiciona tant la tria lingüística (valencià o castellà) com les interferències fonètiques, lèxiques, morfosintàctiques...

Aquesta norma d’ús lingüístic restrictiu suposa que els individus no puguen desenvolupar-se en la llengua pròpia del territori. Per a il·lustrar-ho, pensem en els valencians, pressionats a restringir l’ús del valencià en el territori propi i a adoptar l’hàbit de canviar de llengua. Així doncs, una part de la població (castellanoparlant) no sent la necessitat de canviar d’idioma perquè sap que pot viure sense aprendre’l, mentre que una altra part de la població (valencianoparlant) viu abocada a fer-ho. Psicològicament, la norma d’adaptació subordina la llengua pròpia al castellà amb el complex d’inferioritat que això comporta.

Consagrat el canvi, l’actitud es transmet de pares a fills, inconscientment o conscient, com a model de comportament lingüístic. I, com a conseqüència, es produeix un fenomen anormal: que la societat abandona el seu idioma propi. Per això, cal trencar aquesta actitud lingüística si volem viure plenament en valencià i cohesionar la societat. Cal, en definitiva, una cosa tan simple com parlar el valencià amb normalitat, cada dia, al nostre territori.