El conflicte entorn de la llengua

Quan des del poder s’utilitza la llengua en benefici dels propis interessos i s’atien dubtes i inseguretats sobre la seua naturalesa o l’estructura gramatical hi ha la possibilitat que la llengua com a símbol esdevinga un conflicte en si mateixa. Aquesta possibilitat està assegurada en el cas que la llengua es trobe immersa en un procés de substitució, com és el cas del valencià.

Posar en qüestió de manera reiterada l’estructura gramatical impedeix en gran mesura el procés d’estandardització en tant que fa dubtar els parlants a l’hora d’usar la varietat estàndard, oral o escrita, que esdevé un requisit per a la normalització. Si es qüestiona la naturalesa de la llengua –entenguem-ho àmpliament: origen, filiació, funció, història, evolució, realitat sociolingüística...– els efectes són devastadors per a la identitat lingüística dels parlants, fins al punt que els parlants obliden o deixen de preguntar-se per què parlen com parlen i què significa o suposa això per a una identitat cultural.

Tot això ho saben molt bé els partidaris de les polítiques lingüístiques glotofàgiques, assimilistes, que busquen l’enfrontament constant i el conflicte permanent, la qual cosa els serveix per a ocultar que, mentrestant, la llengua A avança en detriment de la llengua B. Els partidaris d’aquesta ideologia lingüística assimilista problematitzen artificiosament la llengua, creen un conflicte entorn de la llengua, que no cal que es desenvolupe en la llengua, en valencià. Aquest ha estat l’objectiu principal de l’espanyolisme lingüístic, conegut a casa nostra com blaverisme.

I en això continua treballant el Consell, l’última ocurrència del qual ha estat plantejar la retirada de diners de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) perquè no subvencione entitats que promouen el valencià si reconeixen la unitat de la llengua. Això pot significar, per exemple, que no hi haja més cinema en valencià a les escoles gràcies a Escola Valenciana o que la fundació Bromera no puga realitzar la campanya «Llegir en valencià». O que les universitat públiques valencianes no puguen rebre subvencions del mateix govern que les empara.

La llei defensora de les senyes d’identitat en què treballa el Govern valencià no nega la unitat de la llengua. No ho pot fer. El problema és més greu encara. Saben que científicament A és A però legislen perquè A siga B. Aproven lleis contra la ciència. Sé que la Terra és redona però faig una llei per a reconéixer la gent que diu que és plana –entre els quals no hi ha cap astrofísic, per cert– i, més encara, deixe de col·laborar amb els científics. Aquest és el nivell.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), aquesta entitat defensora de lo valencià el president de la qual no sap parlar-lo, pretén convertir-se en l’aliat perfecte del partit en el govern. Però, digueu-me, què ha fet la RACV per a normalitzar el valencià? Res més que posar pals a les rodes i qüestionar la naturalesa i l’estructura gramatical. Haurem de suposar, doncs, que el Partit Popular no valora les Senyes d’Identitat, en majúscula. Per això no els deu importar gens buidar de contingut una institució estatutària com l’AVL. És el mateix que van fer amb Radiotelevisió Valenciana. Fins que la van tancar.