Menfotisme

Diuen que els valencians practiquem el menfotisme en el tema nacional, identitari, i en relació amb la cultura i la llengua pròpies. Que tant ens fa una cosa o l’altra. I, de fet, se n’ha escrit molt, almenys des de Fuster... El menfotisme és una ‘actitud d’indiferència respecte a alguna cosa que hauria d’interessar o de preocupar’. Un menfot, doncs, es manté al marge en temes importants. La primera vegada que recorde haver sentit la paraula, em cridà l’atenció. Em va semblar un mot popular. I realment ho és, perquè ha sigut el resultat d’un procés que els parlants han fet de manera natural i progressiva.

L’expressió original me’n fot es devia utilitzar per a dir ‘m’és igual’. De fet, l’entrada de fotre al diccionari recull l’accepció ‘riure’s, burlar-se’. En aquest sentit, una persona que es burla de temes importants demostra, tàcitament, que no li importen gens ni miqueta. A força d’usar-se, doncs, es va gramaticalitzar en menfot, que es va convertir en l’adjectiu qualificatiu per a identificar aquestes persones. Una altra raó que en justifica l’origen popular és l’existència de les variants semenfot, mesenfot, mesinfot i meninfot. Cal tindre present que els mots cultes no solen produir variants, ja que el seu ús és menys habitual.

Així, paral·lelament a me’n fot (d’alguna cosa) devia existir també l’expressió se m’en fot (alguna cosa, això). Com se sap, en el parlar col·loquial se sol alterar l’ordre dels pronoms, de manera que el reflexiu se, que ha d’ocupar la primera posició en la combinació de pronoms, s’intercanvia amb el de primera persona en funció de complement indirecte me:

se me’n fot > me se’n fot > mesenfot.

Pel que fa a l’evolució de mesinfot, s’explica pel tancament –dissimilació– de la vocal e en i:

me se’n fot > me si’n fot > mesinfot.

Ara bé, la variant meninfot s’ha d’explicar d’una manera diferent. En primer lloc, es degué produir una reduplicació del pronom en –me ne’n fot– i, en segon lloc, el tancament de la vocal e en i, igual que hem vist adés.

Ací probablement acaba l’evolució popular. I ací s’enceta potser un altre tipus d’evolució que es podria anomenar culta.  Algú degué afegir el sufix culte -isme ‘corrent, doctrina’ per a referir-se a l’actitud col·lectiva d’indiferència. Afegint aquest sufix aconseguia canviar la categoria gramatical, de l’adjectiu menfot al substantiu menfotisme. Al meu parer, les variants que hem vist i el procés que han seguit –bàsicament la gramaticalització– proven que es tracta d’una paraula de creació popular. Més encara si es produeixen fenòmens fonètics com la dissimilació.