El mot 'front' i la locució *'front a'

Des de l’inici de la crisi, han augmentat les manifestacions i, en conseqüència, les lectures d’escrits reivindicatius. Sovint, però, aquests escrits no tenen la cura lingüística que haurien de tenir. Fins i tot en els sectors més conscienciats s’ha fet notar la castellanització amb expressions impròpies del valencià. No em referisc al sí se puede, que, per cert, en valencià hem de dir «sí que es pot», sense oblidar la conjunció que. Em referisc a la locució castellana *front a, que se sent ara sí ara també.

Un manifest sol començar explicant les causes per les quals es produeix la reivindicació. Normalment, és per oposició a un fet o a una decisió política. En aquest sentit, se sent manta vegades això de *front a les polítiques econòmiques... per a expressar rebuig i confrontació. En primer lloc, cal recordar que front és una paraula masculina en qualsevol de les accepcions, per contra al que succeeix en castellà, que segons el significat és masculina o femenina. Per posar uns exemples comparats amb el castellà:

VALENCIÀ	CASTELLÀ
M’he fet un bony al front	Me he hecho un chichón en la frente
Demà arribarà un front càlid	Mañana llegará un frente cálido
La lluita és més complicada en el front de batalla	La lucha es más complicada en el frente de batalla

En segon lloc, cal explicar que l’estructura *front a no existeix en valencià. Hem d’usar enfront de, que té tres significats possibles: ‘davant’, ‘per davant de’ i ‘oposant-se a’. Així doncs, direm, posem per cas, que «el banc està enfront de Correus», que «la cercavila s’aturà enfront de la comitiva» o que “enfront de les polítiques econòmiques, no ens resignem». En els tres casos, podem substituir enfront per davant, si bé en l’últim exemple el sentit és més metafòric.

Hi ha tres locucions més que paga la pena comentar. Quan algú ve de cara també podem dir que ve «de front». Si ens situem un davant de l’altre, cara a cara, ens trobem «front a front». I, finalment, en el cas que hàgem de fer cara a algú o a alguna cosa, de resistir sense acovardir-se, és a dir, afrontar una situació, aleshores podem parlar de «fer front a».

Per tant, deixem d’usar el castellanisme *front a i apostem per la locució enfront de. Ara bé, deixem també d’abusar d’aquesta locució i utilitzem plenament tots els recursos que ens ofereix la llengua, com ara els equivalents davant de o en contra de, per evitar, justament, la repetició, sempre pesant i excessiva.