Jo's fot!

Les llengües són una part importantíssima de la humanitat, gràcies a les quals les persones podem comunicar-nos, expressar sentiments, pensar... Esdevindre societat, en definitiva. Per aquesta raó, cal preservar-les i conèixer-les, com més millor. La llengua no existeix com a tal, és una convenció a partir de les realitzacions concretes, dels parlars, que alhora conformen els dialectes. Per això, si ens fixem en aquests aspectes concrets podem arribar a explicar característiques més generals.

Hui vull parlar d'una expressió ben viva al meu poble, a Montserrat (la Ribera): jo's fot i les seues variants. Es tracta d'una interjecció, generalment d'admiració, que prové de la primera persona del verb fotre: jo vos fot, que amb el pas del temps ha perdut el pronom formalment i s'ha aglutinat en jo's fot. Per exemple: Jo's fot, quina calor!

És una expressió que també es pot escoltar a Montroi i Real, pobles limítrofs amb Montserrat, i puntualment a altres municipis com ara Castalla, a la comarca de l'Alcoià. En canvi, a Torís trobem la variant sense restes del pronom (jo fot), mentre que a les comarques del català oriental hi ha la forma amb el pronom et (jo't fotx), com afirma Joan Coromines.

Així mateix, seguint Vicent Beltran i Josep Carles Segura, observem que hi ha altres formes com jo's flic i la variant jo's clic, equivalents al caram! d’altres comarques, i usades en tants casos que resulta impossible classificar-los. El verb flicar és el resultat de la combinació de ficar i flocar 'pagar' usats eufemísticament com a alternativa a fotre, per la seua connotació sexual. Es tracta d'una forma antiga ja que conserva la desinència verbal zero pròpia de l'Edat Mitjana (flic), per contra a l'actual amb -e (flique).

Tot plegat, hem vist que el pronom ha quedat fossilitzat en l'expressió jo's fot i, també, que en jo’s flic es conserva encara la desinència verbal zero, tal com fa actualment el català balear. D'ací, doncs, la importància de reflexionar sobre els aspectes més íntims de la llengua.