AVE: la platja de Madrid i la descohesió del territori valencià

Aquesta setmana hem assistit a la inauguració apoteòsica del tren d'alta velocitat entre Madrid i Alacant. Els governants d'ací i d'allà ens l'han venuda com si fóra la gallina dels ous d'or. Però no teniu la impressió que és una infraestructura feta pensant en els castellans de manera gairebé exclusiva? En aquest sentit, m'agradaria comentar dos qüestions en relació amb la política de transport que se'ns imposa: el model econòmic i la cohesió territorial.

D'una banda, el tram Madrid-Alacant té a veure amb el model econòmic basat en el turisme de sol i platja. Aquest AVE, com el de Madrid-València, és la catifa roja cap a la mar. I és que en la ment castellana ressona la idea que som la platja de Madrid. Una idea repetida i assumida sense complexos pels nostres governants. Parafrasejant la campanya institucional del Consell, podríem dir: SOM provincianisme, sucursal. De fet, en aquest vídeo (segona part, minut 13) un turista madrileny a Gandia diu literalment: «D'on he de ser? De Madrid, aquesta és la platja de Madrid!».

I ara ens diran que els turistes també vénen buscant cultura. Pot ser. Tanmateix, contra aquesta gran capital cultural castellana no podem sinó dependre'n. Per dir-ho ràpidament: la gent vol l'original, no la còpia. En qualsevol cas, si nosaltres ofrenem les platges a Madrid, ells es reserven la Cultura, en majúscula. Per això, al meu parer, per poder competir culturalment el govern valencià hauria de promoure i consolidar un altre mercat cultural basat en la nostra identitat diferenciada: la cultura dels valencians i en valencià. Perquè una economia que es pretén moderna no pot basar-se únicament en el turisme de sol i platja. Sobretot, perquè és estacional. I, també, perquè volem i podem ser un referent cultural europeu.

D'altra banda i estretament relacionada, hi ha la cohesió territorial del País Valencià. Mentre s'inauguren línies d'alta velocitat entre l'Estat espanyol i les nostres capitals, les rodalies valencianes —l'autèntica infraestructura que trava el territori— pateixen les retallades i l'abandonament dels polítics valencians. Un exemple alarmant és que no hi ha tren per anar de Gandia a Dénia. Hauríem d'agafar el de Gandia cap a València, després l'AVE a Madrid, l'AVE a Alacant i, des d'ací, el tren a Dénia. Aquesta és la imatge més absurda de l'Espanya radial.

Així mateix, a ningú que conega mínimament el País Valencià se li escapa que vivim en un territori de peatges: per anar a Alacant, a Castelló, Barcelona... També sembla lògic, doncs, que la nostra via d'eixida a Europa és l'eix mediterrani, una zona estratègia que, en aquests temps de crisi, és encara més necessària que als anys 90, quan ja se'n parlava. D'aquesta manera, podríem exportar el model econòmic de què hem parlat, el de la nostra cultura pròpia. De més a més, el corredor mediterrani cohesionaria econòmicament i lingüísticament els territoris de la catalanofonia. Però, d'això, ja en parlarem en un altre article.

La política implica triar. I és que qualsevol acció política comporta una elecció prèvia, que es fa en detriment d'una altra, com ara travar unes zones del territori estatal i no unes altres. Ni és casual ni, molt menys, gratuït.