dijous, 5 de desembre de 2013

‘En’ i ’amb’: confusió i hipercorrecció

Dissabte passat, en la manifestació contra el tancament de RTVV i a favor de l’avançament de les eleccions, vaig veure una pancarta que deia: «volem dibuixos amb valencià». Aquesta hipercorrecció em va donar la idea d’escriure sobre les preposicions en i amb. I és que tots els dialectes del català solen confondre aquestes dues preposicions. Generalment, els dialectes orientals acostumen a abusar de amb en contextos que corresponen a en (treballa amb un despatx) i els dialectes occidentals usen sistemàticament en en comptes de amb o, dit d’una altra manera, desconeixen aquesta preposició en el parlar col·loquial (arròs en fesols i naps).

La preposició amb, que prové del llatí apud, s’escrivia ab en català antic. Quan s’usava davant de consonant nasal (m o n) s’assimilava i es pronunciava am. Però aquesta forma es va anar estenent en els contextos introduïts per qualsevol consonant i ab es mantenia només davant de vocal. És d’aquesta vacil·lació en els usos de ab i am que va aparéixer la forma mixta amb, la qual ha esdevingut finalment l’única solució normativa. Això no trau que la forma fonètica més estesa davant de mots començats per consonant siga am. De fet, la lletra b cau per fonètica sintàctica en estructures com amb tres. És impossible pronunciar-la en una conversa fluïda.

En el cas de la preposició en, que prové del llatí in, cal assenyalar que ha substituït la preposició amb en tota la regió meridional des de Tortosa fins a Guardamar i també en la regió extrema occidental, a la Ribagorça, Llitera i el Baix Aragó. Es tracta d’una confusió que ja comença a aparèixer en textos valencians del segle xv, tot i que els escriptors d’aquella època solien usar ab. A més a més, com és sabut els catalano-orientals neutralitzen les vocals àtones, de manera que pronuncien an la preposició en. Si a això sumem el que acabem de dir que amb es pronuncia am davant de consonat tenim dues partícules que es poden confondre fàcilment en els parlars orientals. I això és precisament el que ocorre: es produeix el creuament de les preposicions en i amb. Per això, és habitual trobar-se en els dialectes orientals expressions com treballa amb un despatx en lloc de treballa en un despatx.

A part d’aquestes vacil·lacions, hi ha confusions en alguns verbs que regeixen preposició, com són pensar en [algú] o parlar en [alguna llengua]. Sovint, se sent o es veu pense amb tu o parle amb anglés, també en els dialectes occidentals, la qual cosa és inadequada en la llengua estàndard. Ara bé, sí que introdueix el complement d’objecte dels verbs somiar, conformar-se, comparar, etc. Així mateix, la preposició amb apareix en algunes locucions com, per exemple, anar amb compte.

És, per tant, en la llengua estàndard quan se’ns poden plantejar dubtes als catalanoparlants occidentals. La preposició amb s’utilitza per a expressar principalment companyia (arròs amb fesols), concurrència (no es fa amb ningú), contacte (amb el sac a l’esquena), instrument (fes-ho amb el martell) i manera (amb interès). I es correspon amb els usos del con castellà llevat d’un cas: quan expressa un mitjà de locomoció tren, bicicleta, cotxe..., que en català podem triar indistintament en o amb. En aquest sentit, l’exemple de la imatge s’ha de considerar una hipercorrecció, això és, un error lingüístic produït, paradoxalment, per voler respectar la normativa lingüística.

3 comentaris:

  1. Trobe que l’exemple que poses en la foto és el conseqüència d'una ensenyança de les preposicions en valencià deficient des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu: quantitativament perquè segurament no es dediquen prou hores a l’ensenyança de llengua en general, i qualitativament perquè, segurament, les preposicions s’ensenyen ràpid i malament.



    Em centre en l’aspecte qualitatiu. Si un professor aborda l’explicació de les preposicions oposant «en» i «amb» de forma negativa dient que la primera «està malament» en compte de recalcar els valors d’una (interioritat, etc.) i de l’altra (companyia, etc.), corre el risc que l’alumne cove desconfiança cap a «en» i la canvie per «amb» quan escriu sense tindre en compte el significat o valor semàntic que té. El resultat és una ultracorrecció com la de la foto que mostres.



    La desconfiança cap a la preposició «en» és un fenomen ampli, que es dóna també quan parlem de valors locatius. I ací el problema és més gros, perquè al meu parer, la mateixa normativa col·labora en l’embolic, prescrivint una preposició o l'altra segons «qüestions formals» (és a dir, arbitrarietats) que els parlants no entenen, i deixant en segon pla els valors comunicatius. Amb arbitrarietat vull dir que hàgem de dir «en» o «a» segons la paraula que vinga darrere, encara que el valor de la preposició siga el mateix. Així, dir «Treballe en un camp» estaria bé, però la frase «Treballe en el camp» és objecte de sospita i es corregix per «Treballe al camp». Això a pesar del valor semàntic i del fet que «Treballe en el camp» és segurament l'opció que dirien la majoria de valencians.

    Com que molts professors, periodistes i escriptors tampoc assimilen eixes arbitrarietats (eixa norma), es guien amb la màxima «Davant del dubte, usa 'a'», cosa que produïx frases malsonants com «Vaig nàixer a 1983», «estem a una festa», etc. Si confiaren en la seua manera de parlar no cometrien eixos abusos.



    Un cas a banda és el de «per» i «per a». Els valencians ens guiem per un ús lògic i perfecte, però des de l'escola s'insistix en introduir una llista de diferenciacions que ni els mateixos professors entenen. El resultat en el valencià escrit és un popurri de «per» i «per a» que no respon ni a la realitat ni a la norma. Sobre això, et recomane este apunt:

    http://eljuliet.wordpress.com/2013/06/20/temes-de-normativa-per-i-per-a/

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Josep. És ben interessant el que planteges i, de fet, trobe que hi estic d'acord. Jo em limitava a assenyalar la hipercorrecció com a pretext, amb la finalitat de "debatre" sobre aquestes preposicions. No pretenia buscar l'explicació de la hipercorrecció. Tanmateix, pense que és encertat apuntar que no s'expliquen correctament els valors. Aquest fenomen es produeix, precisament, per voler respectar la normativa i afecta tots els nivells lingüístics. La causa pot ser un lapsus o un error inconscient, però semblar prou evident que la normativa no ha quedat clara. Estic d'acord també que les vacil·lacions que es produeixen (per exemple, davant d'indefinit) són aberrants. Però crec que no estan tan generalitzades.

      D'altra banda, què vols que et diga del "per" i el "per a"? És un tema pendent que caldria resoldre. Es creen constantment teories que són ineficaces. M'ha agradat l'article, ho explica molt bé.

      Gràcies pel comentari.

      Elimina
  2. En la primera línia, volia dir «la conseqüència»

    ResponElimina